Saltar apartados

9. Biografies i testimonis

 

 

"Tú dejarás todas las cosas que amas
más entrañablemente; y este es el dardo
que el arco del exilio primero saeta.
Tú probarás cuán amargo
es el pan ajeno, y cuán dura es la calle
de subir y bajar por ajena escala."

Dante. Paraíso Canto XVII, Divina Comedia

En aquest apartat presentem una ressenya biogràfica de molts dels homes i dones exiliats en el nord d'Àfrica, acompanyada d'alguna imatge i -quan el coneixem- un fragment del seu propi testimoniatge. Cada nom és una vida impossible de circumscriure a unes quantes línies, per això insistim que no és una biografia sinó una "ressenya", un senyal, un subratllat, perquè aqueixa experiència vital no quede en un mer nom en un llistat burocràtic dels molts que els funcionaris colonials francesos van realitzar. Una forma que adquirisquen presència i vida, de rescat de l'oblit. No estan tots els que són, empresa de moment inabastable, però s'anirà completant en la mesura en què apareguen noves fonts, nova informació, noves aportacions de col·laboradors externs per a abastar al màxim possible. En aquesta primera mostra s'ha intentat que estiguen representats diferents àmbits geogràfics i reflectida en ella la gran diversitat social dels refugiats i la condició de gènere; però sobretot, allò que els va unir i que els atorga identitat col·lectiva des d'un punt de vista històric: la seua participació en el projecte republicà i en el seu defensa durant la guerra civil i l'exili.

En l'elaboració d'aquestes ressenyes hem de destacar la col·laboració i el suport de Francisco Moreno Sáez, Daniel Moñino Reyes, Eliane Ortega Bernabéu i Mercedes Guijarro Antón.

Autor principal i coordinador: Juan Martínez Leal.

Abreviatures més utilitzades:

ADUA…Arxiu de la Democràcia Universitat d'Alacant.
AGA…..Archivo General de la Administración.
AMA…..Arxiu Municipal d'Alacant.
AMAE...Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores.
ANOM...Archives Nationales d´Outre Mer (Aix-en-Provence, França).

 

CDMH...Centro Documental de la Memoria Histórica.
FPI…….Fundación Pablo Iglesias.
IEA….…Instituto de Estudios Almerienses.
JARE….Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles.
SERE…Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles.

A   B    C    D    E    F    G   H    I    J    L    LL    M    O     P     R     S    T      Z

ABAD CARRETERO, Luis. (Almeria, 1895-Gádor, 1971). Filòsof. Després de passar la seua infància i cursar els estudis de batxillerat a Almeria, ingressa per oposició en el Cos de Telègrafs a Madrid, treball que simultaneja amb els estudis de Dret i Filosofia. En la Universitat Central coneix als que serien els seus mestres, García Morente i, especialment, Ortega y Gasset. A Madrid dona classes de segon ensenyament, representant en 1934 i 1935 als professors d'Espanya en els congressos d'Ensenyaments Mitjans de Roma i Oxford. En aquesta època apareixen les seues primeres publicacions filosòfiques, entre les quals destaca Sentido psicológico de la felicidad (1934). D'ideals republicans, després de la Guerra Civil s'exilia en l' Stanbrook a Algèria, nord d'Àfrica, ingressant a l'agost de 1939 en el camp de concentració Morand en Boghari. A Orà passa més de deu anys i es guanya la vida fent classes d'espanyol i anglès, i, després, de matemàtiques a alumnes de batxillerat, a més de realitzar diverses exposicions de pintura. Precisament amb la venda dels seus quadres aconsegueix els diners necessaris per a traslladar-se a París, al començament dels cinquanta, fent classes d'espanyol en el Lycée Henri IV i assistint com a alumne a diversos cursos en la Universitat de la Sorbona. A París publica diversos assajos en revistes de l'època i un treball titulat  La philosophie de l'instant  (1954). En 1953 es trasllada a Mèxic, on fa alguna exposició de pintures i publica nombrosos assajos i articles en periòdics ( Excélsior, El Nacional , etc.) i revistes ( Quaderns Americans, Humanisme ), i diverses monografies sobre filosofia. Col·laborador permanent del Col·legi de Mèxic, és nomenat en 1956 professor titular de la càtedra de Psicologia en la Universitat Nacional Autònoma. En 1966 torna a Espanya, fixant la seua residència a Gádor, localitat d'Almeria en la qual mor als 76 anys d'edat.

Autor: Daniel Moñino. Fonts: Instituto de Estudios Almerienses. Biografies. https://www.dipalme.org/Servicios/IEA/edba.nsf/xlecturabiografias.xsp?ref=1 / Eliane Ortega Bernabéu, llista del camp Morand,  ANOM. Aix-en-Provence.

ACCIÓN GOLPE, Tomás. Gallec d'Iñas, nascut en 1898. Maquinista naval, oficial de màquines del cuirassat Jaume I. Director del periòdic Amanecer que s'editava en el propi vaixell; després, comandant de màquines del creuer Libertad . Va eixir de Cartagena en el Guardacostes V-24 el 28 de març. Va recórrer diversos camps de concentració, Camp Morand, Bou Arfa i Missou, aquests dos últims al Marroc. Va morir a Casablanca en 1947, està enterrat en el cementeri de Ben M´Sick.

Font: Blog Victoria Fernández: El exilio de los marinos republicanos. http://exiliomarinosrepublicanos.blogspot.com/

 

AGULLÓ ASENSI, José. Nascut a Villafranqueza (Alacant) el 28 de març de 1896 i veí d'Alacant, des de la seua joventut va ser un gran esportista i divulgador de l'esport, que va compaginar amb els seus estudis de medicina. Metge, diplomat per les facultats de Medicina de Sant Carles de Madrid i Valladolid, París i Montpeller. Ja en 1917 era vocal de la Societat Cultural Esportiva d'Alacant i redactor de cròniques esportives en el diari El Día, del qual es va separar a l'agost de 1918 per a col·laborar com a redactor en el diari republicà El Luchador, amb el pseudònim "P.P.". En 1923 va ser elegit President de la Directiva del Club de Natació d'Alacant que -malgrat el seu nom- va ser l'equip de futbol més important d'Alacant durant la dècada de 1920, fundat en 1919 i desaparegut en 1927, precedent immediat de l'Hèrcules C.F. Membre de la Federació Llevantina de Futbol.

Des de la seua joventut, va desenvolupar una gran activitat política i estudiantil, presidint l'Associació Lliure d'Estudiants d'Alacant entre 1922-1924 i sent elegit President de la Joventut Republicana al gener de 1923.

En 1920 es va iniciar en la maçoneria en la lògia Constant Alona nº 3 d'Alacant, del Gran Orient Español (GOE), adoptant el nom simbòlic de Pérez Galdós. Un any després va ser un dels fundadors de la logia Numància de la G.L.S.R. de Llevant, dins de la federació del GOE, adscripció maçònica que va mantenir durant el seu posterior exili a Algèria.

Pedagog i professor d'Educació Física en un institut de Calataiud i Requena (1928), va passar a l'exercici de la medicina en 1929. En aquest any va treballar com a subdirector del sanatori L'Ermitage en Vevey  La Tour (Lausanne, Suïssa), passant en 1930 a ocupar el càrrec de subdirector de l'Hospital Civil de Nador, en el protectorat del Marroc. En 1932 va tornar a establir-se a Alacant, sent nomenat vocal del Patronat Local de Formació Professional en 1933 i obtenint una plaça de professor d'Educació Física i Higiene Industrial a l'Escola de Treball d'Alacant, de la qual va ser Secretari. També va ser vocal de la Junta de Protecció de Menors, al mateix temps que exercia la medicina en el manicomi provincial de l'Hospital Provincial, on el seu germà Santiago ocupava el càrrec de cap de Psiquiatria.

Molt aficionat a l'esport i estretament relacionat amb les festes d'Alacant, va formar part de la comissió que va convidar al president de la República a les festes d'Hivern de 1932 de la ciutat d'Alacant, de l'alcalde de la qual, Lorenzo Carbonell Santacruz, era molt amic. Militant del Partit Radical Socialista Independent en 1933 i d'Esquerra Republicana des de 1934, en 1936 era vocal de la Junta Directiva del Sindicat Mèdic d'UGT.

Es va exiliar  en el vapor African Trader que va partir d'Alacant el 19 de març amb destinació a Orà. Quan van desembarcar, setmanes després d'estar confinats en el vaixell, va ser enviat a un centre d'internament i després a un camp de concentració on va emmalaltir.

Familiars seus ho van reclamar a Orà (els Maruenda Juan) residint en el barri de Gambetta. En 1944 va ser designat vicepresident d'Esquerra Republicana a Orà, la presidència era exercida per Lorenzo Carbonell. A Orà, sota els auspicis de la Legació de Mèxic, va muntar una clínica mèdica en 1941, d'atenció gratuïta als exiliats espanyols, finançada pel SERE i la pròpia legació mexicana, que enviava 10.000 francs cada dos mesos. Després, van ser els americans, després del desembarcament, els que es van fer càrrec del manteniment, treballant en la Goutte de Lait (organització d'ajuda a les mares).

Al novembre de 1941, després de moltes vicissituds en el viatge, va arribar la seua esposa Clotilde Amorós Gómez amb la seua filla Clotilde Agulló, passant per Melilla i Oujda, amagades i caminant de nit amb un guia àrab. La seua esposa va morir a Orà en 1960. Clotilde Agulló es va anar a Paris en 1961 i en la primavera de 1962 li va seguir José Agulló amb el seu altre fill Miguel, nascut a Orà, en 1947. José Agulló Asensi va morir a París, el 5 de juny 1969.

Autors: Juan Martínez Leal i Vicente Sampedro.

Fonts: Materials cedits per Eliane Ortega i Clotilde Agulló./ Vicente Sampedro: Los hijos de la viuda. La masonería en la ciudad de Alicante (1893-1939). Alacant, 2017./ http://www.alicantepedia.com/equipos-deportivos/club-nataci%C3%B3n. Periòdic "Izquierda Republicana". México, 15 setembre 1944, núm. 2. / Gerardo Muñoz, diari INFORMACIÓN, 31 de juliol de 2016.


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ALANDETE LLORIÀ, José María (Gandia 1894-Carpentras-Francia 1963). Naix a la ciutat de Gandia el 30-10-1894. Lliurepensador, autodidacta i anarcosindicalista. Molt prompte, José María Alandete, primer a Gandia, i més tard a Barcelona, fa als carrers el seu espai de "lluita directa" cercant transformar la societat. Afiliat a la CNT des de 1910, Alandete emigra a Barcelona participant en les grans vagues de l'estiu de 1917 o la de la "Canadiense" al febrer de 1919.

Són anys en què treballarà en el seu ofici com "Mestre d'Aixa", dedicat a la construcció de carros, berlines, cabriolés o tartanes, ofici que li permetrà en poc temps posseir el seu propi taller. Alandete viu els enfrontaments amb la Patronal i el seu Sindicat Lliure, en el període entre 1917-1923, en el qual es va prodigar la pràctica del "pistolerismo". Són anys en què, a més de ser arrestats assíduament pel seu constant activisme; José María compagina la seua militància és amb la seua afició per la sarsuela, actuant en els diferents ateneus llibertaris que assíduament freqüenta. En 1934, en plena República, José María Alandete retorna a la seua ciutat natal acompanyat per la seua família; té dues filles, Esther i Palmira.

En les eleccions de 1936, amb la victòria del Front Popular, Alandete és un actiu dirigent de l'organització cenetista de la comarca de Gandia. El 18 de juliol, consumat el colp militar, es constitueix a Gandia el Comitè Executiu Antifeixista "CEA", en el qual s'integren tots els partits que havien conformat el Front Popular. Alandete ho farà en representació de la CNT/FAI, formant part de la seua executiva. A la fi d'any, Alandete presa la decisió de marxar al capdavant, per a això, participa en la conformació del Batalló Gandia compost per prop de 400 joves de la zona, que marxaran al capdavant de Terol. La Columna Gandia s'integrarà en la de Torres-Benedicto, passant a formar part poc després del 4 batalló de la 81ª Brigada Mixta. Alandete és nomenat Comissari Polític. En primera línia estarà poc temps, ja que ha d'abandonar el front de Terol per una hèrnia que l'obligarà a ingressar en un hospital de València. La seua recuperació l'obliga a tornar a la rereguarda, a Gandia, on ingressa com a conseller en el consistori local en representació de la FAI. Durant aquest període, que va des de meitat de 1938 fins al final de la contesa, destaca com un dels seus membres més actius, ocupant-se de la construcció i manteniment dels refugis locals i de l'àrea de proveïments.

A primers de març de 1939 tindrà lloc el colp del coronel Casado i la creació de la Junta Nacional Defensa a la qual el Consistori gandiense també s'adherirà. La República mostra les seues fissures i Alandete presa la decisió d'abandonar Gandia. Ho farà l'1 d'abril embarcant en el mateix vaixell hospital "Maine" de l'armada britànica, que traurà del país a part del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado. Ni ell, ni cap dels altres comandaments anarquistes apareixeran en cap dels llistats oficials que s'han conservat.

Alandete arribarà a Marsella, on se separarà de la resta, prenent un altre vaixell, dies després, amb destinació a Orà (Algèria), on a la seua arribada és reclòs, primer a Camp Morand (Boghari) i després en Colomb-Bechar, incorporant-se a les companyies de Treballadors Estrangers, al costat de centenars de refugiats espanyols, per a treballar en la construcció de les vies del Ferrocarril Transsaharià, com a única opció per a la seua supervivència. El 1957 seria reclamat per la seua filla primogènita i la seua família exiliada a França, traslladant-se fins a Carpentras on residirà fins a la seua mort. Mai tornaria a Gandia. A França, la seua salut frèvola, resultat dels seus treballs forçats a Algèria, no li permetria seguir actiu en defensa dels seus ideals. Va morir  en aquesta població pròxima a la ciutat dels Papes; Avinyó, en la Vaucluse, en 1963, als 69 anys.

Autor Pepe Fuster Alandete. Nét i  Periodista

 

ALBEROLA COSTA, Carmelo. (Alacant 1904-Mèxic,?). Periodista espanyol. Va treballar com a redactor del Diario de Alicante i del Diario de Levante . Membre de la lògia maçònica Constante Alona d'Alacant, es va afiliar al Partit Radical i després a Unió Republicana. Després de la guerra civil espanyola es va exiliar. Va marxar a Algèria en el vapor Ronwyn el 12 de març, de 1939, amb el seu oncle matern Emilio Costa, qui morirà en aqueix país als pocs dies d'arribar, el 26 de març. Posteriorment, Carmelo es va traslladar a Mèxic arribant a Veracruz a bord del vaixell Nyassa en 1943. En aqueix moment, estava vidu, comptava 39 anys i era pare d'una filla, Alejandra Alberola Sánchez. Era amic de la joventut de Carlos Esplá amb qui es va retrobar en l'exili mexicà.

Fonts: PARES, Portal de Archivos Españoles. / Vicent Sampedro. Los hijos de la viuda. La masonería en la ciudad de Alicante (1893-1939 ). Ajuntament d´Alacant-Universitat d´Alacant, 2017 / Arxiu Eliane Ortega.

ALBRICIAS GOETZ, Franklin.  (Alacant, 1892-Pully, Suïssa, 1972). El seu pare, Francisco Albricias, pastor evangelista i agent de la Societat Bíblica, es va instal·lar a Alacant a finals del segle XIX, fundant l'Escola Model (enllaç) , on Franklin es va formar, va exercir la docència i va ser el seu director. Als 13 anys el seu pare l'envia a estudiar a Suïssa on va traure el títol de Magisteri i en 1910 torna a Espanya. Franklin va ser també pastor de l'Església Evangèlica Espanyola, dirigent de la Lliga dels Drets de l'Home a Alacant. Molt implicat en la vida cultural i esportiva de la ciutat, va ser membre directiu de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i violoncel·lista de l'orquestra "La Wagneriana". Convençut del valor educatiu de l'esport, durant la seua estada a Albacete com a professor de l'Escola Normal, va crear l'Albacete FC. A Alacant, va començar a actuar en política en les files republicanes. Regidor del 14 d'abril  i president de la Diputació Provincial durant els anys republicans. Membre de la direcció provincial d e Izquierda Republicana. La seua activitat maçònica la va desenvolupar en el si de la lògia Numància nº3 d'Alacant, integrada en la Gran Lògia Simbòlica Regional del Llevant, de la federació del Gran Orient Español, amb el nom simbòlic de "Teófilo". Es va iniciar en maçoneria en 1921, i va continuar en el seu exili d'Alger, on en 1946 era Orador de la Logia Hispano nº 9 , pertanyent a la Gran Lògia del Nord d'Àfrica, de la federació del Gran Orient Español en l'Exili. Al final de la guerra es va exiliar en el Marítima , el 29 de març, que ho va portar a Marsella. Fins a la invasió nazi, va viure a Bèlgica, on havia enviat als seus tres fills durant la guerra civil.  D'allí es va traslladar a Alger on va viure diversos anys, exercint en Constantine de pastor evangelista durant 20 anys. Amb la guerra de la independència algeriana va marxar a Suïssa. En els seus últims anys va quedar cec. Va arribar a ser bisbe de l'Església Evangèlica i membre del seu Consell Mundial.

Fonts: Antonio Aparici Díaz (2008), La Escuela Modelo de Alicante. Ed. Logos./  Diccionario biográfico de políticos valencianos / Wikipedia.

ALBRICIAS GOETZ, Lincoln. (Alacant, 1897-Barcelona, 1992). Germà de l'anterior. Va estudiar Magisteri i Ciències Naturals en la Universitat Complutense on es va doctorar. En un discret segon pla, dedicat a la seua labor pedagògica, sobre ell va recaure la direcció real de l'Escola Model d'Alacant entre 1932 i 1936 a causa de l'activitat política del seu germà Franklin. Al final de la guerra civil es va traslladar a Orà on la família tenia excel·lents relacions. Va ser nomenat pastor de l'Església Evangèlica d'Orà, exercint el ministeri durant vint anys. Després de la independència d'Algèria es va instal·lar a Barcelona, on va morir en 1992 a l'edat de 95 anys.

Font. Antonio Aparici Díaz (2008): La Escuela Modelo de Alicante. Ed. Logos

ALEMAÑ CAMPELLO, Jacinto. (Elx, 1900-Ordzonikide, Ucraïna). De professió forner. El seu pare va ser un dels fundadors del PSOE a Elx i la seua mare va participar en l'organització de les obreres espardenyeres. Militant de les Joventuts Socialistes des de 1916, va participar en la vaga general d'agost de 1917. En 1921 va ingressar en el Partit Comunista d'Espanya i en 1924 va ser jutjat en consell de guerra "per complot per a alterar l'assossec polític" i empresonat durant tretze mesos. Va ser secretari general del Comitè Provincial del PCE des de 1932 fins a setembre de 1938, quan va ser mobilitzat. En 1936 va formar part com a jurat del Tribunal Popular d'Alacant i al setembre de 1937 va ser elegit, a més de conseller provincial, vicepresident del Front Popular Antifeixista d'Alacant. Va presidir també el Comitè d'Enllaç PCE-PSOE. Membre del Comitè Central del PCE. Va marxar a l'exili en l' Stanbrook . Posteriorment es va instal·lar en la Unió Soviètica, on va morir.

Font: Càtedra Pedro Ibarra Universitat Miguel Hernández. Elche.me

 

 

 

 

ALONSO EGÍO, José. Natural i veí d'Oriola. Fuster, nascut el 15-V-1896. Va ser un dels fundadors de la Societat d'Obrers Tarongers (UGT) en 1918 i de l'Agrupació Socialista de la ciutat en 1924. Regidor en 1931, durant la guerra va pertànyer a la Junta Qualificadora de Finques Confiscades. President de la Societat de Socors Mutus "La Previsora Oriolana"; en produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 va presidir el Comitè d'Enllaç UGT-CNT. Durant la Guerra Civil va combatre en diversos fronts. Va ser processat per la Justícia Militar en 1942. Va eixir d'Espanya en l' Stanbrook   i va prendre part activa en la vida del PSOE a Casablanca i Tolosa, on va morir el 8-IX-1968.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fons: Augusto Pescador, Tres años de guerra, treinta de exilio / Web Fundación Pablo Iglesias. Biografías. Archivo del Exilio.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ALONSO MALLOL, José. (Alacant, 1894-Mèxic, 1967). Advocat, republicà, membre de la maçoneria. Governador Civil d'Oviedo i Sevilla durant la República. Va ser nomenat Director General de Seguretat en la primavera de 1936 amb el Front Popular. En esclatar la guerra va ser nomenat, amb seu en Sidi Bel Abbés, Inspector General dels consolats espanyols a Algèria i el Protectorat del Marroc francès, va desenvolupar missions especials a fi de revoltar a les tribus rifeñas contra Franco. Als pocs mesos va patir un intent de rapte amb la finalitat de traslladar-ho a Espanya del qual va escapar miraculosament no sense serioses ferides a conseqüència dels colps rebuts. Van tornar a Alacant i ja al final de la guerra, a principis de l'any 1939, la família va partir a l'exili en un avió d'Air France amb destinació a Orà. En l'exili oranés va ser representant de la JARE. Es va traslladar a Casablanca, mentre la seua família quedava a Orà, però allí va ser arrestat en la presó de Rabat juntament amb un altre republicà alacantí, Antonio Pérez Torreblanca, amb un mandat d'extradició a petició del govern de Franco, que afortunadament no va prosperar. No obstant això Alonso Mallol va quedar en llibertat condicionada i vigilada, sense poder eixir del Marroc. Va ser nomenat representant de la JARE per al Nord d'Àfrica, encarregat de distribuir les ajudes que arribaven de Mèxic i de gestionar els passaports d'aquells refugiats que volien emigrar a Amèrica, amb la guerra mundial en el seu màxim apogeu. La seua esposa i els seus dos fills van eixir per a Mèxic el mes de març de 1942 en el vapor portuguès Sao Thomé. Perseguit per la Gestapo, va patir atemptats i presó a Casablanca i va estar a punt de ser extradit a Espanya. Mallol va continuar amb la seua labor a Casablanca col·laborant amb l'oficina d'Informació de Guerra del govern dels Estats Units. Diversos documents del Comandament Aliat proven que Alonso Mallol va col·laborar activament en missions "especials". A la fi d'abril de 1944 abandona el Marroc en un avió de la força aèria americana via Dakar amb destinació a Nova York per a posteriorment traslladar-se a Mèxic per a reunir-se amb la seua família. 

Fonts: Pedro Luis Angosto (2006): José Alonso Mallol. El hombre que pudo evitar la guerra . Ed. Institut de Cultura Juan Gil Albert d'Alacane./ José Alonso Sellés (2009),   Desde la otra orilla. Recuerdos de un niño exiliado. Institut de Cultura Juan Gil Albert. Alacant. (José Alonso era fill de José Alonso Mallol )

 

ALTED PALOMARES, Francisco. Natural i veí de Novelda. Comerciant, nascut el 4-VIII-1891. Membre d'UGT i PSOE. Va participar en la constitució de les Juventuts Socialistes en aquesta localitat. Durant la dictadura de Primo de Rivera va desplegar gran activitat per a la creació de la Casa del Poble i en 1929, després d'una vaga general comarcal per les vuit hores, va tornar a la presó durant vuit mesos. Va ocupar diversos càrrecs -entre ells, el de secretari i secretari sindical- en el Comitè Provincial de la Federació Socialista d'Alacant, va ser regidor de l'Ajuntament de Novelda, encarregat de la Caixa de Previsió Social d'aquesta ciutat durant la guerra civil i i secretari del Consell d'Administració de les pedreres i tallers de marbre confiscats. Es va exiliar al nord d'Àfrica el 28-III-1939 en l' Stanbrook . Va seguir afiliat a UGT i PSOE, en l'exili. El Jutjat Militar de Novelda, a la fi de 1940, li va processar i li va condemnar, en unió dels altres components del Comitè local de les esquerres, a indemnitzar mancomunadament a un veí i, amb 19.000 pessetes, al Casino. Va morir a Novelda, a l'agost de 1967.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: CDMH (PS Alicante. Leg. 152) / ANOM (França) / Fundación Pablo Iglesias . Biografies / Carmen Payá Albert, El movimiento obrero en Novelda   a través de Francisco Alted Palomares (1891-1967). Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Alacant, 2015.

 

ANTÓN GARCÍA, Vicente. Alacant, nascut el 07-08-1900. Comerciant, afiliat al Partit Radical Republicà Socialisa i a Esquerra Republicana i membre de la maçoneria. Amic del diputat i ministre Botella Asensi, president del Sindicat de Viatjants i Representants (UGT), va ingressar en la Maçoneria el 24-X-1921, amb el nom simbòlic de "Cabanellas", va ser Venerable Mestre de Cerimònies de la lògia "Simarro Esteva". Va ser regidor i tinent d'alcalde en 1931 a Alacant. Va eixir d'Alacant el 12-03-1939  en el Ronwyn. Segun testimoniatge de Gerardo  Bernabeu Vilaplana no va ser retingut a la seua arribada perquè es va amagar en el cotxe de Gomáriz, cònsol de la República a Orà. A Orà va establir contacte amb francmaçons, un d'ells el Doctor Agulló. Va dirigir un llarg escrit a les autoritats franquistes, des de Tànger, en el qual feia una relació de les persones de dretes a les quals va ajudar durant la guerra civil. Un informe -possiblement de FE- assegura que havia pertangut als "joves bàrbars" alacantins, que pertorbaven qualsevol acte religiós -com Pascual Ors, Alonso Mallol, Oarrichena, etc. Va tornar a Espanya des del seu exili a Orà el 5-VIII-1940. Quan estava empresonat en el Reformatori d'Adults s'informava el Governador Civil de les persones amb les quals comunicava. Se li va concedir l'indult de la primera pena a l'abril de 1946. El TRMyC li va condemnar, el 8-II-1947, a 12 anys i 1 dia de reclusió menor i inhabilitació absoluta i perpètua en rebel·lia. Commutada el 24-XI-1947 per la de 3 anys i 1 dia de reclusió  menor. El 20-XII-1947 es va comunicar la sentència a l'Ajuntament d'Alacant. Treballava llavors com a representant a la província de les màquines d'escriure Hispà-Olivetti i del vermut "Martini Rossi". Se li va aplicar la LRP

Autor: Francisco Moreno Sáez; Eliane Ortega.
Fonts: M. Ors / AHPA. Legajos 802, 1034, 1166, 1200 y 9089 - BOPA, 13-XII-1939 y 9-I-1940 - Vicente Sampedro.

APARICIO RANCH, Juan. Nascut a Picassent, el 6 de juny de 1899. Al poble se'l coneixia com a "Juanito, el de la farmàcia". Es va casar amb Elvira Ballester Gozalvo, mestra a Picassent, depurada després de la guerra. Van tenir una filla, Elvira. En proclamar-se la República seria elegit alcalde, càrrec que va exercir fins al 31 d'octubre de 1933, i des de febrer fins a juliol de 1936, després del triomf del Front Popular. Va ser el dirigent més destacat d'Esquerra Republicana, amb el carnet nº 1. En començar la guerra civil va ser durant quasi dos mesos president del Comitè Executiu Popular de Picassent i, finalment, designat regidor  en 1938.

Juan va decidir exiliar-se d'Espanya en acostar-se la derrota. Al migdia del 15 de març de 1939, salpava del port de València el vaixell de càrrega anglès SS. Stancor amb 110 passatgers, entre ells el picassentí, Juan Aparicio Ranch. L'endemà, a les 7 del matí arribava al port d'Orà on les autoritats no van autoritzar el seu desembarcament, dirigint el vaixell cap al port de Ténès (ciutat costanera situada entre Orà i Alger) on va poder  fondejar en plena nit. Els homes van ser traslladats a la caserna de Berthezène a Orléansville i les dones i xiquets en el camp de Carnot.

L'11 d'abril, Juan va sol·licitar autorització al resident general de la República francesa al Marroc, per a traslladar-se a Casablanca reclamat per Antonio Ballester López, un parent de la seua dona Elvira, però se li va denegar. El 27 d'abril de 1939, a Juan Aparicio ja ho havien traslladat al Camp Morand (Boghari), allotjant-se en la barraca núm. 6 del bloc A; des d'ací va ser conduït, als pocs dies, el camp de Suzzoni (Boghar), situat a uns cinc quilòmetres del de Morand. El 30 de juliol de 1939, nou trasllat, aquesta vegada  a un altre camp que s'havia creat per a acollir els refugiats espanyols considerats "intel·lectuals", a la ciutat costanera de Cherchell, a uns seixanta quilòmetres a l'oest d'Alger. Des d'allí, des de la barraca núm. 9, el dia 23 de setembre de 1939, Juan li va escriure una carta al préfet d'Alger exposant-li la seua progressiva deterioració física perquè autoritzara la seua eixida i acolliment a casa d'un familiar, de François Renart on se li proporcionarien la cura i les atencions necessàries. El reconeixement del metge del camp així l'aconsellava. A continuació, l'escrit acabava: "Per si li anara necessari aquesta dada, li diré que pertany al Partit d'Esquerra Republicana amb carnet nº 1 de Picassent (València) que puc exhibir; i que com avui fan els homes de França, he complit amb el meu deure defensant en mi Pàtria el Dret i la legitimitat constituïda, no havent res, absolutament res a retraure a la meua consciència"

Per fi, el 15 de març de 1940, el préfet, aquesta vegada per mediació del SERE, autoritzava la petició de Juan de traslladar-se a Alger amb la seua família. Juan va ser acollit a casa de François, un espanyol nascut a Cullera, que estava casat i residia a Alger, com a treballador industrial, des de l'any 1923. En declarar les autoritats franceses la supressió dels camps de concentració, a principis de l'any 1943, Juan s'integrarà en el món laboral i treballarà en els laboratoris d'una farmàcia d'Alger. Al pas del temps va reclamar la dona i la filla que estaven a Espanya. El 25 de desembre de 1946 va nàixer a Alger el seu fill i després es van exiliar a Veneçuela on van refer amb moltes dificultats les seues vides. A l'agost de 1991 Juan  va tornar a Picassent i l'Ajuntament li va nomenar alcalde honorari vitalici. Va morir a Caracas el 24 de desembre de 1993.

ROMAGUERA I BELENGUER, Enric: Picassent en els camps de refugiats d´Algeria. En: Picassent, revista festes majors, pp. 33-44.

ARJONA GIL, Juan, va nàixer el 6 d'abril de 1899 a Jimena de la Frontera (Cadis). De jove, Arjona va començar en l'ofici de barber, després exerciria el de practicant i més tard com a mecànic dentista, iniciant-se en aquesta última professió a la ciutat d'Algesires. Més tard, a Veneçuela, va ser agent comercial de l'empresa Nestlé en qualitat de visitador metge. El 27 de desembre de 1928, Juan Arjona va contraure matrimoni en Jimena amb Ángeles Navarro Ferrer, unió de la qual van nàixer dos fills: Juana i Cristóbal.

En la dictadura de Primo de Rivera, l'any 1928, Arjona es va iniciar en la maçoneria, en les lògies, “Fènix” i “Autonomia”, segons acta d'acusació dels tribunals de justícia franquista i apareix també en la lògia “Acàcia” de la Línia de la Concepció. La seua filiació maçònica la va compaginar amb la seua militància en la CNT durant la República.

En esclatar la guerra, Arjona, percebent l'amenaça que suposava la presència tan pròxima de l'Exèrcit d'Àfrica manat pr Franco, va marxar a Màlaga amb la seua família i d'allí a Cartagena, abans que la ciutat caiguera en poder dels italians i es produïra la Desbandá. A Cartagena, Juan Arjona va treballar en un hospital de la CNT com a practicant i dentista. També ho va fer en un hospital de la Marina.

De Cartagena, el diumenge 5 de març de 1939, davant la caòtica situació provocada per les revoltes, una de clar signe feixista, Juan Arjona Gil va salpar, al costat de més de quatre mil conciutadans, entre marineria, oficials, carabiners i civils, en un dels dotze vaixells de l'esquadra republicana que es van fugir de Cartagena. L'Esquadra republicana va acabar atracant en el port tunisià de Bizerta, lliurant-se a les autoritats franceses. A continuació, els van traslladar en ferrocarril des de l'estació de Bizerta fins a la de Maknassy, que distava 400 quilòmetres al sud. El recorregut que van fer al llarg del que quedava d'aqueix dia i durant tota la nit fins a arribar a un camp de concentració situat en Meheri-Zebbeus. Es tractava d'un poblat derruït a peu d'una antiga mina de fosfat de calç abandonada que estava a la vora del desert.

Allí va estar Arjona fins que potser amb l'ajuda de la maçoneria, va poder establir-se en la capital tunisiana i es va posar a treballar de mecànic dentista. Vuit anys llargs va passar Juan Arjona en el seu exili a Tunísia treballant en la clínica que va obrir, una vegada que es va fer amb una mica de diners, com a practicant o arreglant dentadures a domicili. Amb l'ajuda de la maçoneria va aconseguir visat de trànsit i va decidir, al setembre de 1947, emigrar a Amèrica. De Nova York es va traslladar a Veneçuela, on va poder reunir la seua família en 1949. A Caracas va trobar treball en la multinacional Nestlé com a visitador metge dels seus productes alimentosos. Posteriorment, es van establir la ciutat veneçolana de València, on va viure molts anys, aconseguint una esplaiada posició econòmica, on va morir en 1984 als 85 anys.

Font: El blog d'Ignacio Trillo. El practicante republicano de Jimena. Entrada 23.8,2017)

En Bou-Arfa. Cortesía de Manuel Ramírez

ASCANIO GARCÍA, Juan Pedro. Va nàixer a Vallehermoso (Illa de la Gomera) l'11 de març de 1914, encara que la seua vida va transcórrer a l'illa de Tenerife, on la seua família, dedicada a l'exportació platanera, també tenia propietats en la capital Sta. Cruz. Tipògraf, periodista i polític.

En finalitzar el seu batxillerat, amb 16 anys, aconsegueix treballar de tipògraf en Santa Cruz. Des d'aqueix moment té una posició política molt activa, segurament per la influència dels seus cosins majors, amb els quals col·labora en l'edició del periòdic quinzenal "Altavoz", òrgan d'una joventut gomera que qüestionava clarament l'ordre establit. A partir de 1930, Ascanio també col·labora amb el periòdic de Tenerife "En marcha", portaveu de la "Federació Obrera" de Santa Cruz de Tenerife. Precisament, en aqueix periòdic obrerista, publica l'article "Hay que ir a la Revolución", que li val el processament per "inducció a la rebel·lió".

L'arribada de la República va acréixer les ànsies de canvi en amplis sectors de la societat tinerefenya. El 29 d'abril de 1931 un grup de militants d'esquerra, entre els quals es comptava el propi Ascanio, van visitar al nou governador republicà, Enrique Izquierdo, pidéndole que lluitara amb decisió per a acabar amb el caciquisme a les illes. A partir de 1932 Ascanio és un dels fundadors i més actius dirigents del PCE a Tenerife. Al gener de 1932 és novament detingut i jutjat per presumptes injúries a la Guàrdia Civil, que li va valdre una condemna d'un any de presó, de la qual va complir uns pocs mesos. 

A l'agost de 1935 Juan Pedro inicia el servei militar, destinat al novembre al Grup de Sapadors i Telègrafs nº 4, a Las Palmas de Gran Canaria. Allí va continuar  la seua labor propagandística, compareixent a judici per un document oposat en la caserna en el qual s'animava als soldats a sumar-se al Partit Comunista.

Ascanio tornarà  a Tenerife el 10 de juliol de 1936, en els dies previs a la revolta militar. És detingut el 21 de juliol de 1936 i traslladat a la presó militar «Costa Sur», en la qual van arribar a reunir-se més de 1.500 presos. D'allí, serien traslladats a vaixells-presó, la resta de la guerra o distribuïts en presons militars.

Al maig de 1939, el vaixell Aragón va partir amb 321 presos de la presó militar de S.C. de Tenerife amb destinació a Rota, a Cadis, formant-se un grup de 1.000 presoners, on estan els vinguts de Tenerife. Al juny  d'aqueix any van ser traslladats a Ceuta i en una localitat pròxima, "El Rincón de Medik", es conforma el Batalló de Treballadors nº 180. Ho formaven 1.000 homes dividits en 4 companyies de 250 presoners. Són destinats a diferents punts del protectorat del Marroc, els canaris a Alcazarquivir i a Agadir-El Kruch, molt prop de la frontera amb el Marroc francès.

Per la correspondència del seu amic Miguel Campos Delgado, d'agost o setembre de 1939, sabem que es van escapar poc després d'arribar. Segons Eliane Ortega, Ascanio va acabar en el camp de Bou-Arfa, treballant en el Transsaharià. D'allí també aconseguiria fugir travessant el desert fins a Casablanca.

Van ser 23 anys d'exili on va continuar la seua militància comunista i la seua col·laboració amb diferents mitjans periodístics de l'exili. Aprofitant el Decret de 1966, de l'indult d'extinció de responsabilitats polítiques, J.P. Ascanio tornarà a Tenerife, entrant al poc temps a formar part del personal dels tallers gràfics del periòdic "El Día", en el qual va realitzar durant anys una destacadísima labor.

En les eleccions de juny de 1977 va ser presentat com a candidat pel PCE al Senat, encara que no eixiria elegit. Va ser secretari del grup Esquerra Canària en el Parlament canari. Juan Pedro Ascanio va morir al febrer de 1987 a l'edat de 72 anys. 

Fonts: Nebot-nét Rubén Ascanio: "Aproximación a la figura de Juan Pedro Ascanio García, un comunista inquieto", en: http://www.eltambor.es/aproximacion-a-la-figura-de-juan-pedro-ascanio-garcia-un-comunista-inquieto-a-100-anos-de-una-revolucion/. Resenya necrològica El País, 10 de febrero de 1987. Col·laboració Eliane Ortega Bernabeu.

AZNAR POMARES, Purificación. (Crevillent, 1916-Madrid, 1977). Espardenyera, es va afiliar en la seua joventut al Partit Comunista. En esclatar la guerra va ser una de les milicianes que va estar en les primeres setmanes en el front de Madrid, en Sometiera. En la rereguarda alacantina va ser nomenada instructora a l'Escola de Quadres del PCE. Es va exiliar a Orà en el mercant African Trader . A les poques setmanes va aconseguir el trasllat al sud de França i d'ací a l'URSS en el Cooperativa , rumb a Leningrad. A Leningrad es va casar amb un altre exiliat madrileny Jacinto Barrios, fundador de Radi Espanya Independent, i va tenir dos fills. Amb motiu de la invasió de la Unió Soviètica va ser enviada amb els seus dos fills a Taskent (Uzbekistan). Va formar part del primer equip de Radi Espanya Independent ( La Pirinenca). A causa d'una petició directa de Mao-Tse-Tung a "la Pasionaria", a mitjan dels anys cinquanta, Pura es va traslladar a la Xina acompanyada d'Irene Falcón per a dirigir una emissora en espanyol dirigida a Amèrica Llatina. A la fi dels cinquanta van tornar a Moscou i a principis dels anys setanta van tornar a Espanya i la família es va instal·lar a Madrid, on va morir en 1997. La seua veu a través de l'emissora de Radio Pekín es va expandir per quasi tothom. Un oïdor des de Terra de Foc a l'Argentina la va qualificar com "L'Àngel de Pequín".  

Font: Diego Mas Botella: El Crevillent ocult, 1930-1950 .

BALDÓ GARCÍA, Ricardo. Natural d'Alcoi, va nàixer el 30-IV-1911. Metal·lúrgic. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis, molt aficionat a l'esport, practicava el naturisme. Afiliat a CNT. En els anys trenta formava part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi. Col·laborador d' Esfuerzo (1937). En 1939 va marxar a l'exili en el vapor African Trader . Va estar en Camp Morand i Camp Suzzoni Va col·laborar en nombroses revistes confederals - Siembra, Ateneo de Alcoy, Proa al Sol , etc-. Autor de diversos llibres sobre l'exili al Nord d'Àfrica: Un cuento escrito en la arena (1970); Del negro al amarillo. Relatos del exilio (1972), en el qual conta la història del doctor Salvador García Muñoz en el Camp Morand; i Exiliados españoles  en el Sáhara. 1939-1943. Un punto negro en la historia (1977), una espècie de memòries i narracions autobiogràfiques noveladas sobre l'estada de tres amics -dos d'ells, el propi Baldó i el seu cunyat Tomás Payá, també metal·lúrgic i llibertari-, que van escapar de la repressió en l' African Trader i van estar a Orà, els camps Morand, Suzzoni i  Bou Arfa ("En Bou Arfa la vida és brutal, com una convulsió de mort"), fins finalment quedar lliures al desembre de 1943. Va morir el 29-X-2000, en una residència d'ancians a Alcoi.

Autors: Juan Martínez Leal i Francisco Moreno Sáez.

Fonts: Alacant Obrera / Beneito Lloris, Moreno Sáez, Santonja Cardona, 2017  /  Entrevista en Radio Alcoy , en la web "Devuélveme la voz" de la UA / Guill Ortega, Miguel Ángel. Archivo de la Frontera

BALLESTER MUÑOZ, Josep  ("Gavina"). Nascut a Altea, el 20 d'octubre de 1902. Fill de Miguel i d'Antònia. Amb 15 anys perd a la seua germana i a la seua mare en l'epidèmia de grip espanyola. El seu pare els havia abandonat i José ha de fer-se responsable de les seues germanes. De 1922 a 1925 serveix de mariner a Cartagena i a Ferrol. De professió pescador i patró de pesca (d'ací el sobrenom "Gavina").

Casat amb Magdalena Lloret Borja, d'Altea. Els seus fills van nàixer en 1931 (Antònia), 1937 (Diògenes) i 1939 (Amor). En el moment de la revolta militar es trobava treballant a Gibraltar (vaixell La joven Antonia), amb domicili a La Línea de la Concepción (Cadis), precipitant el retorn a Altea.  

Militant de la CNT, ocupava  un càrrec sindical i va ser un dels màxims responsables de la  pesca col·lectivitzada a Altea. La família de José, la seua dona embarassada i els seus dos fills van eixir d'Alacant el 6 de març de 1939, en el vaixell Marionga, passant 9 dies en la mar, a causa de diferents avaries, podent desembarcar a Marsella, en penoses condicions. S'estableixen  en Saint-Symphorien-de-Lay, un poble de la zona de Rouen. El 28 d'agost naix Amor, la seua última filla. D'allí es traslladaran a Orà per al retrobament familiar. 

José, una vegada embarcada la seua família, va partir des d'Alacant a l'exili el 19 de març, segurament en l'Áfrican Trader, sent conduït al Camp Morand en Boghari, on va romandre tres mesos. Del camp va aconseguir  eixir contactant amb José Blasco ("El Net"), un bon amic seu de Santa Pola i amb un familiar que el va reclamar.

Quan es reuneix la família a Orà, José aconsegueix una xicoteta barca pesquera amb el seu cosí Esteve amb la qual es guanyen la vida. Van viure en el barri de Saint Eugene i en el pròxim de Belair, a un edifici, amb un pati central amb font i una condícia per a cada 7 habitatges. La seua casa era una habitació amb tres llits i una cuina de llenya.

Quan van arribar les tropes aliades en 1942, es va prohibir temporalment l'activitat pesquera, per la qual cosa Ballester es va emprar de xòfer i quan la situació es va anar normalitzant, va tornar a treballar de patró. A més, José va muntar una fàbrica de conserves de peix, però la titularitat devia legalment estar a nom d'un francès algerià, que juntament amb soci jueu van acabar reclamant el negoci. Mentre va prosperar, José i la seua família van aconseguir un apartament en el centre d'Orà, en el bulevard de la Gase, on van viure diversos anys.

Posteriorment va ser el seu trasllat al Marroc. Primer es traslladen a Rabat, després es van establir a Casablanca a principis de la dècada de 1950, on José va continuar amb el seu ofici de patró pesquer. De la vida a Casablanca, tenim el testimoniatge que vivien segons costums francesos i entre població gal·la, separats dels musulmans i de la població nativa, cadascun en els seus propis barris.

La família torna a Altea a principis de la dècada de 1960, després de la independència algeriana. Es van construir una nova casa, l'anomenada "Casa Gavina". Van haver de realitzar tota una sèrie d'ajustos legals per haver perdut papers en la guerra, fins i tot canviar-los el nom als fills, Diògenes i Amor, per noms bíblics, Miguel i Magdalena. José Ballester va morir a Altea en 1980. 

Autor: Guillermo García Maciá

Fonts: Documents i testimoniatges de la família Ballester Lloret. Col·laboració de Mme. Malou Vilain.

José Ballester i família a Orà (Argelia)

BARROSO FERNÁNDEZ, Victoriano. (El Ferrol, 1914-Lyon, 1999). Marí, autor d'un important testimoniatge de l'exili nord-africà.  Oficial, artiller telemetrista, destinat al destructor Churruca en 1932 amb base en Cartagena. Després dels esdeveniments revolucionaris del 18 de juliol a Cartagena entra a formar part de la dotació del destructor José Luis Diez i posteriorment del comitè del creuer Libertad , insígnia de l'Esquadra Republicana. Comissari polític i militar del destructor Jorge Juan , va participar en el bloqueig de l'Estret i en la batalla naval de cap Cherchell. Durant la guerra es va afiliar al Partit Comunista. A conseqüència del judici crític emès sobre el succeït en Cherhell va ser destinat al vaixell Aljibe nº 2 destinat a Alacant que assortia d'aigua potable a la Base de Cartagena i als del port. Després de l'eixida de la Flota de Cartagena, el 5 de març, Barroso va marxar amb el vaixell Aljibe cap a la costa algeriana desembarcant en Monstaganem, i d'allí escortats al port d'Orà i internats en l'antiga presó de la ciutat. De la presó d'Orà van eixir cap al camp de Berrouaghia, situat entre Alger i Camp Morand. Barroso va estar després en laª2 , 3ª i 5ª Companyia de Treballadors Estrangers emprades en la construcció del ferrocarril Transahariano. Després d'escapolir-se d'uns d'aqueixos camps va ser detingut, condemnat a mort i commutada la pena, va ser internat en els terribles presidis de Maison-Carré i de Lambèse. Va ser alliberat mesos després del desembarcament aliat en el nord d'Àfrica, al setembre de 1943. En un mapa extret del seu llibre es localitzen els camps i presons pels quals va passar a Algèria entre 1939-1943.

Font: Victoriano Barroso (2014) En nombre de la libertad. Páginas de mi diario de guerra y exilio (1936-1945). Ed. Sílex, Madrid.

 

BELTRÁN ALCARAZ, Isabel  (Cartagena, 1915-Elx, 1991). Òrfena de pare als quatre anys i de mare als sis, es va veure separada dels seus dos germans menors. Als set anys va ser acollida pels seus oncles paterns que vivien a Elx. Operària des dels vuit anys en el calçat, va arribar a ser una talladora molt ben considerada en un ofici tradicionalment masculí. Als 18 anys es va casar amb Nazario González Monteagudo i als 21 ja era mare de dues filles. El 28 de març de 1939 va partir en l' Stanbrook cap a l'exili algerià amb el seu espòs i filles, Helia i Alicia. A Algèria naixeria el tercer fill, Antonio. La família va tornar a Elx el 23 de juliol de 1949 i a Elx va nàixer el quart fill, Nazario. Tota la família formava part d'una troupe de teatre i varietats que va recórrer pràcticament tota Algèria entre mil i una peripècies.

Del viatge del Stanbrook i de la vivència a Algèria va escriure molts anys després un emocionant testimoniatge. L'única satisfacció en el seu retorn va ser el retrobament amb la família il·licitana. Les penúries, inseguretats i escassetat de mitjans van obligar a Isabel a tornar al seu treball. En el seu temps de descans va començar a escriure poemes i en la dècada dels vuitanta va acudir a les classes de la Universitat Popular d'Elx. Quan aquestes classes van acabar prematurament, va proposar al grup i al professor traslladar-les a la seua pròpia casa. D'ací sorgiria el grup que més tard publicarà "Ciclos Narraciones" - Ediciones Inauditas (Manuela Maciá, Carlos Cebrián i Isabel Beltrán), publicat en 1989. En 2016 es va publicar pòstumament el seu relat  Stanbrook. Vivencias de un exilio (L´Eixam edicions i Ateneu Republicà).

Font: Isabel Beltrán Alcaraz (2016), Stanbrook. Vivencias de un exilio . L´Eixam Edicions, València.

 

BERENGUER REQUENA, Emilio. Nascut a Alacant. Va militar en les Joventuts republicanes, col·laborador del  Luchador. Va lluitar en els fronts de Madrid i l'Ebre, va passar a França després de la caiguda de Catalunya. Va estar pres en els camps de concentració d'Argelés, en el sud de França, i després en Camp Morand i Colom-Béchar, dels quals va aconseguir escapolir-se al maig de 1940 i el 27 d'octubre de 1940, respectivament. Va ser internat en els camps de repressió i càstig d'Ain-el-Ourak i Hadejart M'Güill, en el nord d'Àfrica i va treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià. Es va incorporar a l'exèrcit nord-americà quan aquest va desembarcar al Nord d'Àfrica. Va tornar a Espanya amb la democràcia i va organitzar a Alacant CREMA i l'Agrupació de Militars de l'Exèrcit de la República.

Font: Revista Canelobre , nº 20/21. Institut de Cultura Juan Gil Albert, Alacant.

 

BERNABEU VILAPLANA, Gerardo. Natural de Barcelona i veí d'Alacant. Mecànic, nascut el 6-II-1897. Tècnic especialista en les màquines d'escriure i representant comercial de la marca "Royal" a Alacant on es va establir. Afiliat a la CNT. Membre de la lògia "Numancia nº 3" d'Alacant (1928-1931), simbòlic "Máximo Gorki", gr. 3º. Va participar en la creació de les Indústries Metal·lúrgiques Socialitzades d'Alacant (IMSA), de la qual va ser el seu director comercial durant la guerra civil. A l'abril de 1937 va ser designat regidor de l'Ajuntament d'Alacant en representació de la CNT i membre del Comitè d'Enllaç UGT-CNT. Va marxar a l'exili el 12-III-1939 en el Ronwyn ; va estar en diversos camps de concentració amb el seu germà Liberto, en la Caserne Berthezène (Orléansville) i en Camp Morand. Després d'aconseguir eixir del camp al febrer de 1940, es va establir a Alger i més tard, en 1942 a Orà, on la seua família va poder reunir-se amb ell al maig de 1948. El TRP li va condemnar,  28-IX-1940, a inhabilitació i confinament en possessions d'Àfrica durant quinze anys, i multa de 100 pessetes. Va morir en 1964.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: Gerardo Bernabéu López: "Vivencias de la familia Bernabéu exiliada en Argelia". En Laberintos. Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, año 2018. /  Diari de Gerardo Bernabéu, arxiu ElianeOrtega / WEB Alicante Obrera /  Vicente Sampedro: Los hijos de la viuda , Alacant, 2017. IACJGA.

 

 A la dreta, Emilio Berenguer en un acte d'ARDE a la ciutat d'Alacant

 

 

 

 

 

 

BERNABEU VILAPLANA, Liberto. Va nàixer a Barcelona, el 19 d'agost de 1906. Els seus pares, Batiste Bernabéu Sirera i la seua mare Dolores Vilaplana eren alcoians de tradició anarquista. La seua vida està molt lligada a la del seu germà Gerardo, nou anys major que ell.

En 1918 Liberto s'incorpora al comerç-taller de màquines d'escriure Royal, de València, on ja treballava ja el seu germà Gerardo, aprenent l'ofici de mecànic. Allí s'iniciarà en la maçoneria, seguint el deixant del seu germà, dins de l'obediència del Gran Oriente Español. Anys després, en 1926, el negoci es traslladaria a Alacant, on van posar en marxa una delegació de la casa Royal de venda i reparació de màquines d'escriure.

A principis dels anys trenta, Liberto regentava un quiosc de periòdics i va ser un dels iniciadors del sindicat de Venedors de Periòdics "El Apoyo", fundat en 1932, que es va adherir la CNT. Es va establir per un temps a Palma, segurament per raons de salut, i va tornar a Alacant després de la victòria del Front Popular, formant part de la lògia Numància en la qual aconseguiria el tercer grau i el càrrec de Garant de la Pau i l'Amistat. S'havia casat a Alacant, en 1932, amb Vicenta Sellés Pérez i va reprendre el seu treball en el negoci amb el seu germà, fent-se càrrec del taller mecànic, mentre Gerardo regentava la part comercial.

Arran del colp militar feixista de juliol de 1936, Liberto va ser nomenat, el 7 de setembre, secretari provincial de la CNT, exercint també el càrrec de responsable de la FAI a Alacant. En 1938 era responsable de la CNT en la capital. També va adquirir responsabilitats en la Direcció de Vigilància i Seguretat del port d'Alacant. El seu germà Gerardo i Liberto van ser màxims dirigents d'IMSA (Indústries Metal·lúrgiques Socialitzades d'Alacant), durant tota la guerra.

El mes de març de 1939, quan ja la derrota se sabia inevitable, Liberto ix cap a l'exili amb el seu germà en el vapor Ronwyn amb més de 600 passatgers, el 12 de març. A Orà no els van permetre desembarcar, requisant la policia la documentació dels passatgers i els envien  a Orléansville, on són internats en una caserna de cavalleria abandonat, Caserne Berthezène, el 16 de març. Del centre d'internament Betherzène els enviaran a Camp Morand en Boghari, el 8 d'octubre de 1939. L'administració francesa va catalogar als germans professionalment com a mecànics ajustadors i al febrer de 1940 van ser enviats al camp Cherchell, en el qual van reunir exiliats qualificats professionalment o de professions liberals amb estudis.

A la fi de 1940 troben treball a Alger, Liberto  en la Cia. Remington Rand, Gerardo en una empresa de mecanografia Établissements Molulin, de la mateixa ciutat. Lliberte va ser encarregat d'obrir un taller a Orà, on acudirà més tard el seu germà Gerardo, treballant junts una altra vegada en el comerç-taller de la Remington, en 11 rue Alsace Lorraine. Viuen allotjats en un hotel del Boulevard Lescure, enfront de l'antiga presó d'Oran. Al començament de 1948 Remington Alger  proposa a Liberto un lloc d'Inspector mecànic novament en la capital algeriana.

Tots dos germans van continuar amb la seua militància llibertària i pràctiques maçòniques en l'Orde del Gran Orient espanyol  El 8 de setembre de 1956 Liberto va ser nomenat secretari de la CNT per a Àfrica del Nord. A Algèria va conèixer a Conchita Pons, alcoiana, amb qui va formar parella. El  22 d'agost de 1963, després de la independència, va tornar a Espanya, establint-se a Santa Pola, on va morir en 1971.

Fonts: Arxiu Eliane Ortega Bernabeu: Diario de Gerardo Bernabéu / Web Alicante Obrera / Gerardo Bernabeu López: "Vivencias de la familia Bernabéu exiliada en Argelia". En Laberintos. Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, año 2018./ Vicente Sampedro: Los hijos de la viuda, Alicante, 2017. IACJGA. / http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/1908.html./ https://alacantobrera.com/2016/02/13/los-bernabeu-iii-liberto-bernabeu-vilaplana/

BIOSCA MARTÍNEZ, Baldomero. Nascut el 25 de desembre de 1915 en Tabernas (Almeria). El seu nom el podem trobar en la relació de refugiats en Camp Morand de 2 de juny de 1939. Era comissari polític i durant la guerra va exercir com a tal. El 27 de juliol, la Prefectura d'Alger li va concedir la possibilitat d'embarcar cap a Xile. Finalment, el 29 de setembre, des d'Alger, va embarcar en el vaixell El Kantara , amb possible destinació a Port-Vendrés. El més probable és que des d'allí viatjara a Bordeus per a agafar el vaixell Winnipeg cap a Xile.

Autor: Daniel Moñino.

Font: A.N.O.M.-ALG ALGER 1F/71.

BLANCA PÉREZ, Antonio. (Alacant, 1911-Suresnnes, 1984). Funcionari d'Hisenda. Periodista, membre molt actiu de l'Ateneu d'Alacant on va dirigir la secció de cinema. Va militar en les Joventuts Republicanes i en la guerra es va afiliar PCE. Redactor cap del periòdic Bandera Roj a  i més tard director de Nuestra Bandera , un dels periòdics més importants durant el conflicte. Va exercir la secretaria de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i del Comitè de Defensa del Tresor Artístic i Històric de la província. Es va exiliar a Orà a bord del vapor Ronwyn . Va passar pels camps de concentració de Relizane, Camp Morand i Cherchell. La seua amistat amb un sacerdot li va permetre eixir del camp i trobar una ocupació, primer de comptable en un garatge i més tard en una agència bancària. Després de la independència d'Alger va emigrar a França, a la regió de París, acostant-se al PSOE en l'exili. El seu fill Antoine Blanca va ser una alta personalitat del socialisme francès.

Fonts: J. Paniagua, J.A. Piqueras (2003): Diccionario Biográfico de políticos valencianos. Diputación de Valencia./ Revista Canelobre, 20-21./ Sicot, Gallo ed. (2018) Diario de Antonio Blanca. Campos de Argelia 1939. Institut de Cultura Juan Gil Albert d'Alacant.

Antonio Blanca amb el seu fill en braços. Cortesia d'Eliane Ortega

BUENO LEDESMA, Francisco (Maro, 1920- Nerja 2006). Ingressa en el cos de Carabiners en1936. Al març de 1937 és detingut pels Nacionals i tancat en la plaça de bous de Màlaga. A l'abril s'evadeix i s'integra  en la 85 brigada mixta del tinent coronel Bárcenas en la serra de Lujar.

Al gener de 1938 és reclutat pel SIEP (servei de contraespionatge controlat pel Partit Comunista) amb el grau d'Inspector.

El 23 de maig de 1938, participa en l'assalt del fort de Carchuna i l'alliberament de 300 soldats asturians.

El 12 de març de 1939  arriba prop d'Oran, en la llanxa "República", procedent d'Adra amb el general Valentín González "El Campesino", el comandant González del SIEP i el tinent coronel Bárcenas.

Bueno patirà els camps de concentració: entre abril de 1939 i abril de 1942 serà internat en Suzzoni (Boghar), Camp Morand (Boghari), Bou Arfa i Colomb- Béchar on participa a la construcció del ferrocarril Transsaharià.

En el camp de Colomb-Béchar, és afecte  a laª 5 companyia disciplinària, on li apliquen dues vegades el càstig del cavall (lligat a la cua d'un cavall, recorre tot el camp, sota les fuetades dels guàrdies) i el suplici del tombeau.  

A l'abril de 1942 s'evadeix i marxa a Oran integrant-se en el comitè del Partit Comunista dirigit per Demetrio Pozuelo i anima la secció de propaganda antifranquista. Al setembre de 1942 és  detingut i internat a la presó civil d'Oran.

Alliberat al febrer de 1943, participa al setembre a la "Operació Banana" organitzada pel comandament americà i el Partit Comunista espanyol d'Algèria. Es tractava d'una arriesgadísima operació d'espionatge l'objectiu del qual era infiltrar les costes de Màlaga i Granada per a preparar el terreny a un desembarcament militar dels Aliats a Espanya.

Després del fracàs de l'operació, aconsegueix tornar a Algèria amb un altre agent, Joaquín Centurión. Al març de 1944 deixa el Partit Comunista per estar en total desacord amb Santiago Carrillo. En 1954, a l'inici a Algèria de la guerra d'independència, torna a ingressar en  el Partit Comunista.

En 1977, es beneficia de la llei d'amnistia i torna a Nerja on mor en 2006.

Autor: Jean-François Bueno.
Fonts: dades biogràfiques de Francisco Bueno Ledesma, Llibre: "El espejo para alondras", autor Jean François Bueno. Triciclos editores. Madrid 2020 / Documental: "Espías en la arena" Quindrop produccions 2016.

BUIZA FERNÁNDEZ-PALACIOS, Miguel. (Sevilla, 1898-Marsella, 1963). En 1915 va ingressar a l'Escola Naval Militar, va aconseguir el grau de capità de corbeta en 1932 i després de la revolta, a principis d'agost, va ser nomenat comandant del creuer Libertad. Ja al setembre de 1936, el govern li va habilitar Almirall i li va nomenar Cap de la Flota Republicana, Després de cessar en el càrrec, un any després, va ser nomenat Cap de l'Estat Major de la Marina republicana, fins que al gener de 1939 se li va tornar a nomenar Cap la Flota, moment que va coincidir amb el tràgic suïcidi de la seua esposa que acaba de donar a llum la seua segona filla, el mateix dia que les tropes franquistes entraven a Barcelona. En la reunió de Los Llanos va advertir amb fermesa al president Negrín que la guerra estava perduda, amenaçant amb traure a l'Esquadra de Cartagena, fet que es va complir el 5 de març de 1939 després de les revoltes a la ciutat i l'amenaça de les bateries de costa d'afonar la Flota. Després de diverses vacil·lacions en alta mar, Buiza va ordenar a l'Esquadra dirigir-se a la base naval de Bizerta a Tunísia on van ser desembarcats 4.300 refugiats. Al maig de 1939 va demanar l'ingrés en la Legió Estrangera de França concedint-se-li de manera extraordinària el grau de capità i aconseguint el de comandant per mèrits de guerra. En 1943, després del desembarcament aliat, es va allistar en els Corps Francs d´Afrique , distingint-se pel seu valor en la campanya de Tunísia contra l'exèrcit italo-alemany, convertint-li en un cap molt valorat, fins al punt que un dels blindats de la Divisió Leclerc, que van entrar a l'avantguarda a París, portava el seu nom: Almirante Buiza . Després de la IIª Guerra Mundial va capitanejar un mercant dedicat el trasllat de jueus al Mandat Britànic en Palestina, sent detingut i internat en el camp d'Haiffa. Alliberat en crear-se l'Estat d'Israel, va viure primer a Orà i després a Marsella on va morir.

Font: Victoria Fernández ( veure bibliografia ) / Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/13324/miguel-buiza-y-fernandez-palacios .

 

BURGOS SEGUÍ, Francisco de. Nascut a Almeria en 1880, era germà de la coneguda escriptora i periodista Carmen de Burgos "Colombine". També periodista de professió, va col·laborar en La Opinión , La Independencia i el Diario de Almería i va ser un dels fundadors de l'Associació de Premsa al maig de 1931. Va pertànyer al Partit Republicà Radical Socialista i a Esquerra Republicana i va ascendir a tinent-alcalde d'Almeria al desembre de 1937, romanent com a regidor fins a març de 1939, abans de la caiguda d'Almeria en mans de les tropes revoltades. Presumiblement es va traslladar immediatament a Algèria, on residia al costat de la seua dona Josefa Romay i el seu fill en el  núm. 26 de la rue Captaine Richard , en Gambetta (Orà). En una fulla manuscrita de 4 de juny de 1940 va sol·licitar al Prefecte d'Orà, per motius de salut, el trasllat de residència d'ell i la seua família, a la residència familiar del propi Prefecte, en el núm 12 de la rue General Drude de la localitat d'Eckmulh. En un telegrama de 10 de juny de 1940, el Prefecte va autoritzar a Burgos Seguí i la seua família el canvi de residència.

Autor: Daniel Moñino /  Fonts: A.N.O.M., "Carta manuscrita firmada por Francisco Burgos Seguí al Sr. Prefecto de Orán", Orán, 4 de junio de 1940. ALG ORAN //3112 3113. , "Telegrama de la Comisaría de Policía de Orán a Francisco Burgos Seguí", Orán 10 de juliol de 1940. ALG ORAN //3112 3113.

 

 

CALDERÓN MARTÍNEZ, Esteban. Nascut a Cartagena en 1892. Va estudiar enginyeria industrial i va treballar en la Factoria Naval de l'Arsenal. Afiliat a la UGT i al PSOE des de 1930. En la guerra va obtenir diversos càrrecs de gran responsabilitat en la Flota Republicana. Va obtenir el grau de coronel d'Artilleria i va formar part de la comissió d'experts que va investigar la terrible explosió del cuirassat Jaime I, atracat en el port de Cartagena, que va causar una gran mortaldat. Va ser nomenat cap de l'Estat Major Mixt de la Base Naval, després de la revolta del 5 de març de 1939. Va eixir amb el seu germà Carlos, Comandant d'Enginyers, amb l' Stanbrook . Va estar en l'antiga presó d'Orà, en el camp núm. 2  de l'avinguda de Túnis i en Rélizane. Va residir a Orà fins que el 1942 va aconseguir emigrar a México en el vapor Guinea , que va tocar port a Veracruz, als 49 anys.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. Biografies./ PARES.

CAMACHO ABAD, Marcelino (La Rasa, Soria 2018-Madrid 2010). Fill de família obrera i ferroviària. Va ingressar en la UGT en 1934, amb 16 anys i poc temps després en el Partit Comunista d'Espanya (PCE). Durant la guerra civil va combatre del costat republicà en els fronts del Centre i del Sud. Va ser condemnat en finalitzar la guerra i va passar diversos anys a la Presó de Comendadoras de Madrid i més tard en els camps de treball forçós de Reus, Renteria, Peñaranda de Bracamonte, Toledo i Cuesta Colorada (en Marroc) del qual va aconseguir fugir a Orà (Algèria) en 1943. Allí va conèixer a Josefina Samper, filla de pares emigrats a Algèria, que seria la seua companya durant tota la seua vida. Es va instal·lar a Orà, on va residir com a refugiat polític fins a 1957; va aprendre l'ofici de fresador i va continuar la seua activitat sindical i política en el PCE.

Va tornar amb la seua família a Espanya en 1957 i es va instal·lar a Madrid, on treballava en el sector del metall, compromès amb la lluita del moviment obrer espanyol sota la dictadura de Franco. Líder de Comissions Obreres, va estar empresonat durant anys en Carabanchel, Sòria i Segòvia. Va ser un dels encausats del "Procés 1.001", sent indultat en 1976.

Va ser secretari General de la Confederació Sindical de CCOO fins a 1996, Diputat pel PCE en les Corts Constituents i en la primera legislatura del Parlament. Com a figura clau de la nostra història recent, ha rebut nombrosos reconeixements, entre ells la Medalla al Mèrit Constitucional atorgada a tots els diputats de la legislatura constituent.

El seu arxiu personal va ingressar en 2019 en el Centre Documental de la Memòria Històrica (Salamanca).

Fonts: Marcelino Camacho: Memorias. Confieso que he vivido. Ed. Temas de hoy 1990. Madrid. / Dufoir, Adolfo: Lo posible y lo necesario (Pel·lícula documental) https://www.youtube.com/watch?v=mTdQGeV-IVQ / PARES, Portal d'Arxius Espanyols http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/52362

 

CANDELA MAS, José. Natural i veí de Crevillent. Espardenyer, nascut el 27-VI-1892. Membre del Sindicat d'Espardenyers de la UGT i afiliat a l'Agrupació Socialista de Crevillent (Alacant) des de principis del segle XX. Va ser membre fundador del moviment cooperatiu i regidor, exercint la primera tinença d'alcaldia fins al 28 de març de 1939 que va partir cap a l'exili en el nord d'Àfrica, en l' Stanbrook . Acusat en la Causa General d'haver participat en el saqueig de l'Església i domicilis particulars, i en la confiscació d'indústries. Va estar internat en el camp de Ben Chicao-Alger (Algèria) on va formar part de l'organització del PSOE. Després de l'alliberament es va establir a Blida (Algèria), on va formar part de les Seccions del PSOE i de la UGT fins a juliol de 1962 que es va traslladar a França, obligat per la difícil situació existent després de la independència d'Algèria. A França va pertànyer a les Seccions de la UGT i del PSOE de Montpelier (Hérault) sent secretari d'aquesta última. Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (Històric) assistint al seu XII Congrés en l'exili celebrat aqueix mateix any. Va morir a Montpelier, en 1978

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: Causa General / Web Fundació Pablo Iglesias. Biografies.

CANDELA MAS, Santiago. Natural i veí de Crevillent. Forjador metal·lúrgic, nascut el 25-VII-1911. Membre del Sindicat d'Oficis Varis i posteriorment del Sindicat Metal·lúrgic de la UGT de Crevillent, va ser president i secretari del Comitè Local i vocal del Comitè Provincial d'aquest. Finalitzada la guerra civil es va exiliar en el nord d'Àfrica on va treballar com a forjador i cap d'equip de caldereria i soldadura i va pertànyer a les Seccions de la UGT i del PSOE d'Alger (Algèria) sent secretari d'aquesta última. Va participar en diversos Congressos del PSOE en l'exili. Traslladat a França, va treballar com a metal·lúrgic i va formar part de la Secció del PSOE de Privas (Ardèche) de la qual va ser secretari. Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (Històric). Va ser elegit membre del Comitè Nacional per al període 1974 a 1976. En 1978 residia en Vals els Bains (Ardèche). Acusat en la Causa General d'haver intervingut en el saqueig de l'Església i domicilis particulars.

Autor: Francisco Moreno Sáez. Fonts: Causa General / Fundació Pablo Iglesias. Biografies. Arxiu Exilio.

CAÑAS ESPINOSA, Eustaquio. (Cenicero, Logronyo, 20-09-1893-Biarritz, França, 29/05/1969). Metal·lúrgic. Va arribar a Baracaldo en 1918, ingressant més tard en l'Agrupació Socialista de la localitat. Va ser triat regidor de l'Ajuntament de Baracaldo en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. Va representar a l'AS de Baracaldo en el Congrés Extraordinari del PSOE celebrat aqueix mateix any. Va assistir al XVII Congrés de la UGT en 1932. Per la seua participació en la revolució d'octubre de 1934 va ser detingut, empresonat a la Presó Provincial de Granada i cessat en el seu càrrec de regidor. Va a tornar ser nomenat en aquest lloc després del triomf del Front Popular al febrer de 1936, sent nomenat tercer tinent d'alcalde. En sessió celebrada l'11 de març va ser elegit alcalde-president de l'Ajuntament de Baracaldo, romanent en el càrrec fins al 18 de juny de 1937, pocs dies abans de ser presa aquesta població per les tropes franquistes. Posteriorment va ser comissari a la fàbrica d'armes de Trubia (Astúries), membre de la Junta de Compres i Governador Civil d'Almeria de l'11 d'abril al 17 de novembre de 1938 i de Múrcia des d'aqueixa data fins al final de la guerra civil que es va exiliar en el nord d'Àfrica.

Cañas era un important personatge de la vida política dels exiliats espanyols a Algèria. Des de la seua arribada a Orà a la fi de març de 1939, va participar activament com destacat membre d'U.G.T. i es va convertir en cap d'organització del SERE a Orà, residint en el núm. 4 de la rue Monge . Va ser detingut el 5 de setembre de 1941, sent considerat un individu perillós per a la seguretat nacional francesa i conduït al camp de Djelfa, on va ingressar l'1 d'octubre. La seua petició d'alliberament va ser desestimada per la seua proximitat a destacats membres del Partit Socialista a Mèxic, com Amaro del Rosal. També, perquè en la seua correspondència, es va interceptar una carta que esmentava la seua intenció d'evadir-se del camp de Djelfa al costat d'un altre convicte, al desembre de 1941.

Autor:  Daniel Moñino / Font: A.N.O.M., ALG ALGER 1F/71.

 

CAÑIZARES DOMENE, José. Natural i veí de Villena, nascut el 3-V-1887. Agricultor. Va pertànyer a la Societat d'Obrers Agrícoles "La Constancia" de Villena de la qual va ser president. Rellevant personalitat del socialisme a la comarca de Villena, va ingressar en l'Agrupació Socialista en 1907. Va estar a la presó a conseqüència de la vaga general d'agost de 1917. En 1918 va dirigir la Federació Local de Societats. Promotor i secretari en els anys vint de la Federació Comarcal Agrícola, que agrupava llauradors de les províncies d'Albacete, Alacant, Castelló i València. Triat regidor de l'Ajuntament de Villena en 1920. En 1928 era membre de la direcció de la Federació Regional Socialista de Llevant i president de l'Agrupació Socialista  de Villena. En 1930 era president de la Societat Cooperativa del Calçat "El Progreso" de Villena i va participar en la constitució de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra, ocupant el càrrec de secretari de la mateixa a la província d'Alacant fins a 1939. Va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Villena en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i nomenat alcalde, sent destituït a l'octubre de 1934. A més va ser secretari de l'Agrupació de Jurats Mixtos d'Alacant pertanyent al Sindicat d'Empleats del Ministeri de Treball; vocal del Comitè Nacional de la UGT en 1932 representant a l'organització de Llevant i diputat provincial d'Alacant des de 1931 a 1939. Va estar a la presó per la seua participació en la revolució d'octubre de 1934 i va ser processat per la Justícia Militar en 1935. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Provincial del Front Popular en representació dels Treballadors de la Terra, president de la Diputació Provincial d'Alacant en 1937-1938 i posteriorment president de la Cooperativa Agrícola Socialista Provincial. Al final de la guerra civil va eixir d'Alacant en l' Stanbrook r umbo a Algèria. Després de passar algun temps a Orà va marxar a Mèxic, on va arribar al juny de 1942 a bord del Guinea , auxiliat per la JARE. Va treballar en una fàbrica de refrescos i més tard en el control de taquilla en diverses sales de cinema. Va col·laborar en la revista Tribuna . Va morir a Mèxic el 15 de juny de 1969.

Fonts: Francisco Moreno Sáez: Diccionario biográfico de políticos valencianos. / Fundació Pablo Iglesias. Biografies. Arxiu de l'Exilio./ AGHD. Sumari 176. Caixa 15532/10 / PARES.

 

CAÑIZARES NAVARRO, Francisco. Fill de José Cañizares Domene. Va nàixer a Villena en 1913. Militant d'UGT-PSOE. Estudiant i empleat d'oficina a Alacant. Voluntari en el front de Madrid amb el Batalló Alacant Rojo, integrat després en la 71 Brigada mixta, on va aconseguir el grau de capità. Va ser  oficial del SIM en l'Exèrcit de Llevant. Es va exiliar en el nord d'Àfrica, internat en camps de concentració, entre ells el Bou Arfa. Va aconseguir després exiliar-se a Mèxic amb la seua esposa i una filla.

Font: AMAE. Fons de la JARE (Junta d'Auxili als Republicans Espanyols).

 

CAÑIZARES PENALVA, Antonio. Va nàixer a Elx en 1895. Espardenyer, dirigent històric del socialisme il·licità. Bandejat diverses vegades per les seues lluites sindicals, va fundar i va dirigir el sindicat miner de Puertollano, ciutat en la qual va ser alcalde en arribar la República, sent elegit diputat en les Corts Constituents per la província de Ciudad Real. Condemnat per la seua participació en la revolució d'Octubre de 1934, va ser condemnat a cadena perpètua. Mai va perdre la seua vinculació il·licitana i al socialisme local. En esclatar la guerra civil va representar al PSOE en el Comitè Provincial del Front Popular, secretari general de la comissió de Reclutaments Voluntaris, comissari polític d'Aviació a Múrcia i Barcelona. Va travessar la frontera dels Pirineus a França, però es va traslladar a Orà on va residir fins que va poder emigrar a Mèxic amb la seua esposa i quatre fills. Va embarcar en el vapor Guinea el 12 de juny de 1942 a Casablanca.

Font: AMAE/JARE-C39.

CARBONELL SANTACRUZ, Lorenzo  (Alacant, 15 de juny de 1883-Alacant,  2 7 de gener de 1968). Empresari d'arts gràfiques, alcalde republicà d'Alacant entre els anys 1931-1934 i en 1936. Membre de la Joventut Republicana des de jove, va ser elegit regidor de l'Ajuntament d'Alacant en 1909, per la Coalició Republicà-Socialista, a més de fundar a la ciutat el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) del qual va ser un dels seus màxims dirigents. Després de les eleccions del 12 d'abril de 1931, encapçalant la  Coalició Republicà-Socialista, va ser elegit per unanimitat Alcalde d'Alacant. Es va iniciar en maçoneria en 1905, en la Lògia "Constante Alona" d'Alacant.

Durant el seu mandat municipal es va realitzar un ambiciós programa de reformes urbanístiques i educatives, iniciant el projecte d'urbanitzar la Platja de Sant Joan, amb el suport del ministre d'Obres Públiques, Indalecio Prieto. Va ser destituït juntament amb l'ajuntament després dels successos d'Octubre de 1934. Després de guanyar les eleccions legislatives de 1936 el Front Popular, va tornar a l'Ajuntament elegit en les urnes en 1931, ocupant de nou l'alcaldia.

En produir-se la revolta militar, Carbonell va estar al costat del Governador Civil, Francisco Valdés Casas ajudant a controlar la situació per a la República. La guerra, no obstant això, va fer que l'Ajuntament li cessara en les seues funcions. Un Consell d'Administració Municipal el va destituir i a partir d'ací la seua figura quasi desapareix fins al final del conflicte. Lorenzo Carbonell estava en possessió de la Legió d'Honor de França i era Cònsol Honorari de Mèxic (1937), pel que en el mes de març de 1939, en la seua condició de cònsol, va visar centenars i centenars de passaports per a l'exili.

Ell mateix, juntament amb dos dels seus fills, va marxar a l'exili amb el Marítima, últim vaixell que va eixir del Port d'Alacant, a penes dues hores després del Stanbrook , però en aquest cas amb només 32 autoritats. Van desembarcar a Marsella, conduïts al camp d'Argelés, on a penes van romandre 24 hores, en ser tractat per les autoritats amb la deferència de ser Cavaller de la Legió d'Honor. Després de dues setmanes d'estada en un hotel van ser reclamats pel catòlic conservador abat Lambert , alcalde d'Orà i amic de Carbonell, que va arribar a allotjar-se en el seu domicili fins a 1941. Posteriorment va comprar una casa que es va convertir en un centre de trobada d'alacantins i republicans expatriats, fins i tot va comprar terres per a la seua explotació agrícola. A Alacant la seua empresa "Modernes Gràfiques Gutenberg" va ser confiscada fins a febrer de 1940. Una vegada que les penes imposades pels tribunals en absència, per haver sigut alcalde republicà i maçó havien quedat sense efecte, Carbonell va poder tornar definitivament a la seua terra al juliol de 1959.

El seu arxiu gràfic format per fotografies i targetes postals està digitalitzat i es pot consultar en l'Arxiu de la Democràcia.

Font: Vicente Ramos (1986). Lorenzo Carbonell. Alcalde Popular de Alicante. Gráficas Díaz. Alacant.

CASTANYER I FONS, Angelí. Va nàixer a Huénaja (Granada) en 1905. Escriptor i polític. Com el seu germà Josep va iniciar molt jove el seu compromís valencianista. Des de 1924 va col·laborar en la revista Germania, de la Joventut del Rat-Penat. En 1930 va obtenir la Flor Natural en els Jocs Florals del Rat-Penat. En 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló i en 1931 un dels fundadors del Centre d´Actuació Valencianista (CAB), formant part de les seues dues primeres juntes directives. En 1935 el CAB es va fusionar amb l'Agrupació Valencianista Republicana i el Centre Valencianista de Xàtiva donant com a resultat el Partit Valencianista d´Esquerra, del qual formarien part els germans Castañer. Durant la Guerra Civil, al maig de 1938, va ser nomenat conseller de Cultura del Consell Provincial de València en representació del Partit Valencianista d´Esquerra. A la fi de la Guerra Civil va marxar a l'exili amb el seu germà Josep. Van eixir d'Alacant amb l'últim vaixell, l' Stanbrook , el 28 de març de 1939 (passatger nº 1706). Van passar la primera part del seu exili, fins a 1945, a Orà on van treballar per a reconstruir el Partit Valencianista d'Esquerra. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, es van establir a Bordeus durant tres anys i a partir de 1948, a París. En la capital de França els germans Castañer treballarien per a impulsar el partit Acció Democràtica Valenciana i la Casa Regional de València on es van organitzar conferències, funcions teatrals, emissions radiofòniques especials, homenatges i actes de germanor.

Font: Web   https://duntempsdunpais.cat/lexili-dels-germans-angeli-i-josep-castanyer/

CASTANYER I FONS, Josep. (València, 1900-París, 1951). Home de Teatre i fundador del Partit Valencianista d´Esquerra en 1935. En 1936 és nomenat regidor de l'Ajuntament de València i president de la Comissió d'Instrucció Pública. Poc després és nomenat president de la Societat General d'Autors d'Espanya, amb seu a València. Va ser Comissari Polític de la 46 Brigada Mixta que manava el tinent coronel Manuel Uribarri i cap del SIM a la província de Castelló i el Front de Llevant. Amb el seu germà Angelí es va exiliar en l' Stanbrook (núm. 1.893). Confinat en camps d'internament, en ple desert saharià, enrolat forçós en una de les Companyies de Treballadors Estrangers, on va emmalaltir de tuberculosis. Existeix constància del seu pas pel camp de Bou Arfa al Marroc, malgrat la qual cosa va intentar reconstruir el valencianisme polític en la zona d'Orà, fundant la Unió Democràtica d´Acció Valenciana, en 1944 llançant diversos manifestos i publicacions de vida efímera. Ja a França va fundar la casa Regional Valenciana en 1947. Va morir a París en 1951.

Fonts: Josep Palomero (2018). Vida i exili dels germans Josep i Angelí Castanyer. En LABERINTOS . Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, nº 20, año 2018 / Web https://duntempsdunpais.cat/lexili-dels-germans-angeli-i-josep-castanyer/

Escrivà, Cristina et al. (2019). José Castañer, de Valencia al exilio. Valencia: Associació Cultural Institut Obrer.

CASTAÑOS LAJARÍN, José.  (Dolores, Alacant 27/08/1905-Tolosa, França 07/10/1975). Xofer. Membre de la UGT i afiliat a l'Agrupació Socialista d'Alacant. Va ser candidat en les eleccions generals de novembre de 1933. Va formar part del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934. Durant la guerra civil va ser Agent de Seguretat; diputat provincial per Alacant en 1937; secretari del governador civil d'Alacant i des de novembre de 1937 comissari polític del 17 Batalló del Regiment Naval núm. 1 a Cartagena. Finalitzada la guerra va eixir el 30 de març de 1939 des de Torrevella (Alacant) en una barcassa de pesca al costat d'altres 25 companys arribant a Beni Saf (Algèria). Va formar part de la Secció del PSOE d'Alger fins que en 1947 es va traslladar a França, establint-se a Carmaux. Posteriorment es va traslladar a Tolosa, on va morir el 7 d'octubre de 1975.

Fonts: Arxiu Exili PSOE (AE 112-4, 702-2 y 703-1/FPI); ES 5.IV.1951; Dirigents d'UGT (FPI); F. LARGO CABALLERO. Obras Completas, V. 8, p. 3057; Fons Família Castaños. Arxiu de la Democràcia, Universitat d'Alacant .

CASTILLO RODA, Alejandro.  Empleat. Va treballar en les oficines de Construcció Naval i va ser director gerent de Subministraments Industrials Sanjis i de Romeo-Remington a Cartagena. Des de 1924 a 1938 va pertànyer a la lògia "Paz, Trabajo y Justicia" de Cartagena amb el nom simbòlic de "Callés". Va ser elegit regidor republicà de l'Ajuntament de Cartagena en les eleccions municipals de 1931, exercint com a tinent d'alcalde. Detingut a l'octubre 1934 per la seua participació en el moviment revolucionari. Va pertànyer a Aliança Republicana, al Partit Radical i al Partit Radical Socialista abans d'ingressar en el PSOE. Membre de la Societat d'Oficis Varis (UGT) des de 1932 i de l'Agrupació Socialista de Cartagena des de 1936. Durant la guerra civil va ser delegat de Marina en la Base Naval de Cartagena de juliol a octubre de 1936 i des d'aqueixa data jutge municipal. Exiliat després de la guerra civil a Orà (Algèria) on va ser funcionari de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE) i delegat de la Legació de Mèxic a Àfrica del Nord fins a maig de 1942, que va arribar a Mèxic a bord del Nyassa . Allí va treballar com a gerent de diverses empreses i va morir el 28 de febrer de 1984.

Fonts :  Fundació Pablo Iglesias. Biografies. Arxiu JARE/AMAE (M); Documentació Alejandro Castillo Roda (FPI); Catàleg arxius particulars FPI, V. 2, p. 31.

CID NIETO, Manuel.

Va nàixer en Torrox (Màlaga) en 1915. A l'inici de la Guerra Civil es trobava prestant el servei militar en el vaixell de l'Armada José Luis Díez.

La història de Manuel Cid és la d'un supervivent. En el trajecte de Santander a Gijón, el vaixell va ser bombardejat i va quedar semihundido. Amb un remolcador ho van portar a Bordeus (França) i posteriorment va ser mobilitzat al capdavant. En un atac va quedar ferit i semienterrat a l'interior d'una trinxera, on el van trobar i van portar a un hospital. Una vegada reposat, Manuel va ser traslladat al port francès de Le Havre, on va embarcar novament en el José Luis Díez, aquesta vegada rumb al Mediterrani. En l'Estret van ser interceptats pel creuer Canarias, que els bombardeja obrint una via d'aigua quasi en la mateixa línia de flotació, podent refugiar-se a Gibraltar. Tres mesos després, amb el vaixell ja reparat, a l'eixida de la dàrsena van ser abordats pel pescamines Vulcano. Manuel portava el canó de popa. El vaixell aconseguiria tornar de nou a Gibraltar.

Manuel viatjarà a Cartagena i posteriorment arribarà a Bizerta (Tunísia) amb la Flota republicana. Aqueix mateix any (1939) és traslladat juntament amb altres mariners al camp de concentració de Khenchela, a Algèria, prop de Constantina, on romandrà fins al desembarcament americà del 42, sent alliberats.

Manuel treballarà per a un oficial anglès que prompte li oferirà la nacionalitat britànica si es mobilitza amb ells a Itàlia: «La veritat és que el vaig estar dubtant, però ja tenia bastant amb haver viscut una guerra com per a ara ficar-me en una altra».

A Alger aprendrà l'ofici de pastisser en el negoci familiar d'uns francesos. Quan arriba la Independència, continuarà treballant en aquella pastisseria per als seus nous amos algerians.

Malgrat la mort de Franco en 1975, Manuel no viatjarà de nou a Espanya fins a 1993. De jove, va estar casat i va tenir un fill al qual només va poder veure en 1938, amb tres mesos d'edat. Al seu fill el va localitzar un dia prop de Torrox, on vivia còmodament casat i amb fills. Va tornar a veure'ls en el 94 i en el 95, però no va tardar a adonar-se que res volien saber d'ell. Des de llavors no va tornar a trepitjar Espanya i aquells algerians per als quals va estar treballant van ser la seua única família.

Autor: Juan Ramón Roca

Font: Juan Ramón Roca (2020): Españoles en Argelia. Emigración y exilio. Memoria gráfica. Ed. Amazon / La cita literal està extreta del citat llibre, d'una entrevista que l'autor li va fer a Manuel Cid en la seua residència d'Alger.

 

 

 

CHANTADA MARTÍNEZ, Enrique, nascut a Vigo, l'11 maig 1911, va morir a la seua ciutat natal el 19 de setembre de 1974.

Al començament de la guerra va ser mobilitzat a Vigo en les files franquistes, però va aconseguir passar-se al camp republicà en el front de Madrid. Es va enrolar en la Marina de la República, en el creuer "Libertad". Mariner amanuense i cap, va ser destinat a l'Estat major de la Flota l'1º de setembre de 1938.

Amb els oficials de la Marina republicana, va eixir de Cartagena el 5 de març de 1939 cap a l'exili en el "Libertad" cap a Bizerta. A Tunísia, va ser internat com els altres marins en el camp de Meheri-Zebbeus; després, va ser enviat amb el grup de càstig a Gabès i a les presons d'Algèria, primer a Lambèse i després, en 1941, a Orà, on un tribunal militar el condemna a 15 anys de treballs forçats per les seues activitats militants comunistes. Va estar en les mines  de Kenchela i en els camps de treballs forçats de Lambèse i Constantine. Va ser alliberat el 15 de juliol  1943.

Militant del Partit Comunista d'Espanya des de l'1 de Novembre de 1937, al seu alliberament es residencia a Orà, on és encarregat de l'organització del Partit a la regió. En Oran va conèixer a la seua esposa, María González Fernández, una jove asturiana del Socors Roig i de les Joventuts Comunistes, que ajudava als soldats republicans exiliats.

Després del seu alliberament, es va entrenar i es va preparar per a tornar a Espanya i seguir la lluita clandestina, però en emmalaltir de tuberculosi no va poder acompanyar al seu amic de joventut, Fernando Doural Gonzales, qui va entrar a Espanya pel Sud i va morir a les mans dels franquistes, la qual cosa li va suposar un dur colp moral. En empitjorar el seu estat de salut  va ser enviat pel Partit a la França continental i internat en el sanatori de Brevannes en 1947, on se li va haver d'extirpar un pulmó. Fins allí li seguiria la seua jove família en 1948, instal·lant-se als voltants de Paris, en el departament de Saint-Denis-Aubervilliers, en el qual vivien molts espanyols emigrants i exiliats polítics, orientats pel Partit permanentment. Va treballar d'obrer en diverses fàbriques de la indústria siderúrgica i química i va seguir les seues activitats polítiques tota la seua vida, participant en les activitats clandestines del Partit a França i en la creació de Comissions Obreres.

Més tard, va participar en la fundació i direcció de la "Amicale dónes Résistants Déportés, Emprisonnés et Internés Politiques en Afrique du Nord (1940-1944)" amb el seu amic, Rafael Barrera, per al reconeixement dels drets dels ex-presos i exiliats politicos espanyols a Àfrica del Nord. Va tornar a Espanya en 1967, a Vigo, amb passaport i nacionalitat francesa.Va morir a Vigo, a l'octubre de 1974.

Fonts: Arxive família Chantada, testimoniatge Amparo Chantada. http://exiliorepublicanoennortedeafrica.blogspot.com/2012/10/enrique-chantada.html. Col·laboració d'Eliane Ortega.

 

 

COMPANY JIMÉNEZ, Juan. Nascut a Bailèn (Jaén) en 1877, tenia ascendents d'Alhama de Almeria, on va estudiar fins al batxillerat. Va estudiar medicina a Granada i Barcelona. Va exercir en Alhama des de 1901 com a metge titular, es va traslladar a Almeria en 1918, establint una prestigiosa consulta d'especialista de cor i pulmó, especialitat de la qual va publicar molts articles en revistes mèdiques nacionals. Iniciat en la lògia maçònica "Progreso" núm. 28 d'Almeria en 1926, va militar en Aliança Republicana en 1930 i va ser elegit regidor en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 pel Partit Republicà Federal. Diputat en 1936 com a candidat del Front Popular. En la guerra va dirigir el dispensari antituberculós i es va afiliar al PSOE. Es va exiliar a Algèria, on va arribar a bord del Ronwyn, que va partir d'Alacant el 12 de març de 1939. Va ser internat en el Centre de Berthézene en Orleansville, vivint després a Orà fins que es va traslladar al Marroc, per a des d'allí dirigir-se a Mèxic, on va arribar a bord del Nyassa a l'octubre de 1942. Al novembre d'aqueix mateix any seria admès en el Grup Parlamentari Socialista en l'exili. Al setembre de 1949 va tornar a Espanya en el vapor Marqués de Comillas, gràcies a les gestions que va realitzar al seu favor Gregorio Marañón. Va intentar aconseguir la seua rehabilitació com a metge, però el Col·legi de Metges d'Almeria li va negar l'ingrés, al·legant la vigència de l'expedient de Responsabilitats Polítiques incoat en 1939. Va morir a Benicalap (València) el 7 de gener de 1951.

Autor: Daniel Moñino. Fonts: Instituto de Estudios Almerienses / Fundación Pablo iglesias/https://www.dipalme.org/Servicios/IEA/edba.nsf/xlecturabiografias.xsp?ref=113

 

CONGOST PLA, José. Alacantí, xofer de professió, va ser comissari de transports del 23 Cos d'Exèrcit. Va eixir d'Alacant cap a Orà en l'Stanbrook (passatger 860) en companyia d'Antonio Reinares (passatger 936 i Ramón Valls Figuerola. Després de viure un temps a Orà es va traslladar a Casablanca i Tànger, on va ser cap comitè d'Unió Nacional, aconseguint suports en diverses ciutats del Protectorat. Després de la caiguda d'un enllaç enviat a Madrid i una delació després de tortures, va ser detingut a Ceuta amb Reinares i Congost, sotmès a judici sumaríssim i afusellat en 1944.

Fonts: PARES / SÁNCHEZ MONTOYA, Francisco. Ceuta y el Norte de África. República, guerra y represión, 1931-1944.

COSTA TOMÁS, Emilio. Natural i veí d'Alacant, on va nàixer el 17-I-1882. Periodista, fundador i director de Diario de Alicante , va dirigir també El Día i Diario de Levante. Afiliat al Partit Radical, a l'Agrupació Regionalista Alacantina, a Unió Republicana i a la maçoneria. Membre de la Societat Econòmica d'Amics del País, de la Lliga Antigermanófila, del Cercle de Belles arts -que va presidir-, de l'Ateneu. Membre de les lògies "Progreso núm. 88" de Madrid (1904 - 1905), "Constante Alona" núm. 3 d'Alacant (1917-1919) i "Numancia" núm. 417 / 3 d'Alacant (1921-1923 ), amb el nom simbòlic "Tolstoi", gr. 4º. Va ser detingut després de la vaga revolucionària d'octubre de 1934 i en 1935 es va integrar en Unió Republicana. Durant la guerra civil, va ser un dels directors de E l Día , fins a la seua desaparició, i vicepresident del Consell d'Administració de la Caixa d'Estalvis d'Alacant. El Jutjat Militar li cita, al maig de 1939, per a ser reduït a presó, al costat d'altres periodistes "rojos". Va marxar a l'exili amb el Ronwyn el 12 de març i va morir en Orleansville (Algèria) uns dies després. La premsa algeriana es va fer ressò de la seua defunció en una notícia publicada en L'Echo d'Alger el 29-3-1939 .

Autor: Francisco Moreno Sáez. Fonts: Gaceta de Alicant e, 24-V-1939 / Miguel Ors. Represión de guerra y posguerra en Alicante /   Vicente Sampedro: Los hijos de la Viuda. La masoneria en la ciudad de Alicante / Francisco Moreno. Diccionario biográfico de políticos valencianos .

CUESTA SUÁREZ, Nieves. Va nàixer a Mieres en 1925. Al seu pare el van matar en la Revolució d'Astúries d'octubre de 1934, deixant esposa i sis fills. Quatre d'aqueixos xiquets van ser adoptats per famílies alacantines en 1935, els dos homes a Alcoi i les dues xiquetes a la ciutat d'Alacant. Els pares adoptius de Nieves van ser Antonio Guardiola, dirigent del PCE a Alacant i Estefanía Requena. La xiqueta es va identificar molt prompte amb els seus pares d'acolliment i la vida de la ciutat, així com amb els ideals comunistes de Guardiola, començant una militància precoç en els pioners comunistes en l'organització de Dones Antifeixistes. Després d'una peripècia atzarosa, que compta amb detall en les seues memòries, i perdre als seus pares en el tumult del port, va aconseguir embarcar en l' Stanbrook lligada i hissada en una corda. A bord del Stanbrook , un camarada del PC Francisco Ferrer la va reconèixer entre aquella bigarrada multitud i la va portar amb els seus pares que també havien pogut embarcar. A Orà va ser internada amb la seua mare en l'antiga presó i als dos mesos, juntament amb la seua família alacantina, va embarcar rumb a Le Havre i d'allí van marxar a l'URSS en el Kooperatsia , on va viure un llarg exili. 

Veure transcripció d'un fragment del seu llibre de memòries s.

Font: Nieves Cuesta Suárez (2005): Simplemente mi vida. Ed. Azucel. http://simplementelavidadenieves.blogspot.com/

DELTELL HERNÁNDEZ, Luis. (Hellín, 1900-Veracruz, 1957). Va ingressar en el PSOE en 1926, dirigent del PSOE de la província d'Alacant. Va arribar amb 11 anys a Cocentaina amb els seus pares. Va estudiar Magisteri i Agent Comercial. Va organitzar les Joventuts Socialistes de la comarca de Cocentaina-El Comtat. Es va traslladar a la capital alacantina en arribar la República, on va muntar un negoci: gerent de la casa Fiskes Brother Co. de Nova York a Alacant, des de 1933 a 1936. En 1936 era president de l'Agrupació Socialista alacantina. Durant la guerra va ser membre de l'Executiva Provincial del PSOE i Secretari General de la UGT entre 1937-1939. Va ser un dels principals responsables de la Comissió d'Evacuació de la Federació Provincial Socialista. Va eixir in extremis des de Torrevella el dia 29 en una barquita a motor amb altres 25 dirigents socialistes. Va estar en el camp de concentració de Bou Arfa. Al juny de 1942 va marxar des de Casablanca a Mèxic en el vapor Guinea , on va treballar en diversos oficis i va exercir càrrecs en el PSOE, promovent i dirigint diverses revistes, especialment la revista Tribuna , entre 1943-1951.

Fonts: Francisco Moreno Sáez en Diccionario Biográfico de políticos valencianos , 1810-2033. Diputació de València, 2003 / AMAE/JARE-AE/55. 

 

DÍAZ REVERTE, Emilio. Va nàixer a Lorca (Múrcia) el 17-8-1897, de professió espardenyer-sabater. Militant del PSOE i de la UGT. Des del 1-12-1936 va ser regidor del PSOE a l'Ajuntament de Lorca fins al final de la guerra. Va partir cap a l'exili en el vapor Stanbrook (passatger 316), el 28-3-1939. Va patir la quarantena i l'internament en camps de concentració. Enrolat forçosament en les Companyies de Treballadors Estrangers, va treballar en la construcció del Ferrocarril Transsaharià. Ha quedat constància gràfica i documental de la seua estada en Bou-Arfa i Foum Defla en 1940-1943 i del contracte de treball de l'empresa Mediterranée-Níger, a partir del 1-2-1943, quan els treballadors forçosos del Transsaharià van ser alliberats.

Va emigrar al sud de França després de la IIª Guerra Mundial, va residir a Montpeller, almenys des del 16/12/1947, data en la qual va ser hospitalitzat degut una greu tuberculosi, que li va deixar seqüeles. Va participar durant aqueixos anys en la política del PSOE en l'exili i al març de 1950 va tornar a Espanya establint-se a Barcelona amb la seua esposa i fills, on va morir en el 2-3-1957.

Font: Familia Emilio Díaz Reverte.

DOMENECH MIRA, Francisco. (Onil, Alacant 30/11/1904 - Marsella, França 24/01/1993). Empleat del comerç. Membre del Sindicat de Treballadors de Comerç i Oficines de la UGT d'Alacant, sent secretari provincial d'aquest. Va formar part de la Comissió Executiva provincial de la UGT d'Alacant elegida en el seu II Congrés celebrat a l'abril de 1938. Molt pròxim a Rodolfo Llopis. Finalitzant la guerra civil, amb els seus fills i la seua esposa embarassada de vuit mesos, va embarcar en el port d'Alacant en el vapor britànic Ronwyn arribant a Orà (Algèria) el 13 de març de 1939. Al Ronwyn no se li va permetre atracar en el port oranés, però Domenech va poder desembarcar per la gestió de Llopis i de Jean Ferrer, que era el secretari del diputat socialista oranés Marius Dubois. Va treballar en el Servei d'Ajuda als Refugiats creat per la Federació Socialista d'Alacant a Orà. Va pertànyer a la Secció de la UGT d'Orà al començament dels cinquanta. Va tenir greus enfrontaments amb el diputat Ganga i la seua esposa Manka en el si en l'oficina d'Orà. Va treballar com a venedor en l'empresa de material elèctric "Michel Martínez" i més tard en l'establiment "Jean Ferrer" en la mateixa activitat arribant a ser director comercial. En 1985 es va traslladar a Marsella ( Bouches du Rhone ) on va morir el 24 de gener de 1993.

Fonts: FPI, Arxiu Històric PSOE (AH 4-49/FPI); Arxiu UGT Exili (FFLC); Dramas de refugiados... p. 12; Diccionario biográfico.... p. 470; A. SALINAS. Les anciens d´Ardaillon. Orán nº 30 (2015); Familia Domenech

 

DORCA BERNADES, José. Nascut a Beget (Girona) el 12 de setembre de 1885, va estar pres en el camp de concentració de Djelfa, on va coincidir amb l'escriptor Max Aub, qui va arreplegar una foto seua en "Diario de Djelfa", llibre de poemes publicat en 1944. "José Dorca, 65 años", diu el peu de foto sobre el protagonista, que també apareix citat en el poema "Toda una historia" i en el conte d'Aub "El limpiabotas del padre eterno".

Dorca es va casar amb la francesa Boneil Anne François Rose a Conat (França) en 1906 i va tenir amb ella tres filles. 

En 1939, amb 53 o 54 anys, va ser detingut a França i classificat com a "indesitjable". Internat primer el camp de Le Haras de Perpinyà, va ser enviat després al d'Argelès i d'allí embarcat a Cotlliure en el vapor "Djebel Amour" cap a Orà, d'on se li va traslladar a la seua destinació en Djelfa. Segons les referències literàries, Dorca va patir severs càstigs en el camp.

La fotografia que va arreplegar Aub en el seu poemari està presa entre la primavera de 1941 i la de 1942, quan Dorca tenia, com a màxim, 56 anys, encara que la seua deterioració fera pensar a l'escriptor que tenia deu més. Segons un document guardat en els Arxius de la França d'Ultramar (citat per Bernard Sicot), va ser enviat a la "casa de repòs de Borrouaghia" el 8 d'agost de 1942. Es desconeixen les circumstàncies i data de la seua mort.

Autor: Tomás Andújar Rovira, periodista. Les fonts es citen en el propi text.

 

 

EGEA MUÑOZ DE ZAFRA, María

Nascuda a Cartagena en 1934, en el si d'una família socialista i republicana. El seu pare, Mateo Egea López, de professió ferroviari, era membre actiu de l'Agrupació Socialista i de la UGT;  la seua mare, María Muñoz de Zafra, també era socialista i germana d'Amancio Muñoz Zafra, polític i advocat socialista, casat amb Julia Álvarez Resano, tots dos diputats.

María va abandonar Espanya en l'Stanbrook, a l'edat de 5 anys, per a instal·lar-se a Algèria juntament amb els seus pares i el seu germà Pedro, país en el qual viurà durant 50 anys. En les seues notes biogràfiques publicades en francès recorda la dura experiència de la separació de les famílies a la seua arribada a Orà: els homes eren deportats als camps de treball forçós, mentre que  les dones i xiquets romanien a la presó d'Orà. Així el seu pare va estar en diversos camps de concentració fins a 1943 i ella, el seu germà i la seua mare a la presó civil d'Orà, on van poder sobreviure gràcies al treball realitzat per les dones per a una fàbrica de roba interior de soldades, una vegada que van permetre les eixides a l'exterior.

A l'eixida de la presó, la família es va instal·lar en una habitació de 5 metres quadrats en el soterrani del núm. 25 de la Rue dónes Jardins d'Orà i tots dos germans van iniciar la seua escolarització en el col·legi Jules Ferry, en el qual la xiqueta va viure la dura experiència del rebuig i la marginació. L'avi matern, refugiat en el sud de França, va aconseguir ser reagrupat a Orà i viure un temps amb ells, morint poc temps després.

Al juliol de 1942 van viatjar fns a Colomb-Béchar a la trobada del pare. Des d'allí van continuar el viatge amb tren fins a Talzaza, una estació de tren de la línia Mer-Níger a la meitat del desert, a la qual el pare va estar destinat en la seua condició de ferroviari. En Talzaza, ("En aquest infern-paradís vivíem en un aïllament quasi total", dirà en les seues memòries) va viure la família durant dos anys, sota les dures condicions del desert i de l'aïllament, una cosa suavitzada per l'amable acolliment i hospitalitat dels "indígenes" algerians que habitaven en els oasis de la regió.

En 1944 la família es trasllada de nou a l'estació de tren de Colomb-Béchar, situada a 2 quilòmetres de la població, la qual cosa va permetre millorar les condicions de vida i l'escolarització dels xiquets.

La mare va reprendre el treball de costura i amb el temps es va instal·lar a Alger, on va aconseguir muntar el seu propi taller de costura. María Egea acabaria traslladant-se amb la mare a Árgel  i obtenint la nacionalitat francesa.

La família va viure la Guerra d'Algèria (1954-1962) i va optar per romandre al país després de la proclamació de la independència. En 1956 María Egea havia començat a treballar com a mestra en un xicotet poble de la plana de Chelif, on poc temps després es va casar amb un professor francès, Raymond, i va tenir a les seues dues filles. Després de la proclamació de la independència d'Algèria al juliol de 1962, es van reincorporar a l'Escola de Ben Mered, on van viure el procés d'arabització de l'ensenyament establit pel nou règim algerià. Cap a 1970 es van traslladar a la costa algeriana, Aïn-Taya, prop de Cap Matifou, en l'institut de la qual va començar a fer classes de llengua i cultura espanyola, activitat professional que va continuar exercint en altres escoles del país.

En 1996 va abandonar Algèria en el procés de repatriació d'estrangers a causa de les violentes accions terroristes islamistes i es va instal·lar juntament amb el seu marit a París.

Quant a la resta de la família Egea, els pares van romandre a Algèria fins a mitjan anys 70 que es van mudar a París. El pare, Mateo Egea, va morir en 1978 i està enterrat en el cementeri de Père-Lachaise. La mare, María Nuñez de Zafra, es va traslladar de Paris a Madrid en 1990, on va morir en 2010. El germà, Pierre, mèdic pediatre que havia exercit durant anys a Alger i Blida (Algèria), va acabar instal·lant-se a Nimes a mitjan dels anys 90.

Font: Memòries publicades en francès en el blog: le-livre-des-chats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESCRIBANO BELMONTE, Antonio. (Chinchilla, Albacete, 1912 - Barranquilla, Colombia, 1980). El pare era ferroviari. Als 13 anys comença a residir a Elda, tallador de calçat, pertanyia a les Joventuts Socialistes d'Elda, on es va formar un grup molt actiu que editava l'influent setmanari Rebelión . Va ser secretari de les Joventuts Socialistes de la província d'Alacant. Autodidacta, va col·laborar molt prompte amb la premsa local i provincial, fins i tot amb treballs de crítica literària.

Iniciada la guerra civil va col·laborar en el diari Bandera Roja d'Alacant i va ser cap de propaganda i premsa de l'Exèrcit del Centre i director de la Veu del Combatent , diari del Comissariat de Guerra. Va ser membre del Comitè Nacional de les Joventuts Socialistes Unificades representant a l'organització d'Alacant, triat en la Conferència de València celebrat al gener de 1937. Al juliol de 1938 era secretari de la Comissió de Joves Socialistes en la JSU. El 10 de març de 1939 es va celebrar a Madrid l'última reunió de delegats provincials de joves socialistes decidint-se la reconstrucció de la Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya i es va triar una Comissió Executiva de la qual Antonio Escribano va ser nomenat secretari i director de Renovación , del qual es va publicar un únic número en la impremta del Socialista al carrer Trafalgar de Madrid, ja que el segon número va quedar imprès el dia 27 de març de 1939 però no es va arribar a distribuir.

El 28 de març, Antonio Escribano al costat de Manuel Martínez, Manuel López, Alfonso Rodríguez i José Martínez de Velasco va abandonar Madrid en direcció a Alacant, embarcant aqueixa mateixa vesprada en el vaixell anglès Stanbrook rumb a Orà (Algèria). Després de passar per diversos camps de concentració del nord d'Àfrica, entre altres el de Camp Morand a Algèria, va aconseguir arribar a Colòmbia, on es va establir en 1940.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias, AH-PSOE-603-17 y 786-7 (FPI); AE-JSE-745-6 (FPI); Diccionario biográfico de políticos valencianos..., pp. 196 y 197; F. SANCHÍS. Antonio Escribano Belmonte; M.A. GUILL ORTEGA. José Antonio Toribio Escribano Belmonte. / Valle de Elda/ s.f.

 

ESCUDERO BERNICOLA, José.  Nascut a Oriola en 1886, va estudiar Dret i va exercir l'advocacia a la seua ciutat. En 1929 va dirigir el setmanari republicà Renacer, publicat a Oriola. En 1930 era president del Partit Republicà Radical Socialista i després de les les eleccions municipals de 1931 va formar part de Junta  Revolucionària  que va governar provisionalment l'Ajuntament quan es va proclamar la República. Tres dies després de la proclamació de la Segona República, el 17 d'abril, el Govern Provisional republicà li nomene Governador Civil de Salamanca, càrrec que  només va exercir quatre mesos, fins al 15 d'agost de 1931 per a tornar per motius personals a Oriola. Durant el primer bienni social-azañista de la Segona República va continuar simultanejant la seua labor com a advocat amb la direcció del PRRS local. A més, presidiria la Mesa de l'II Congrés Nacional d'aquest partit, celebrat a Múrcia  al febrer de 1932.. 

El 16 de juny de 1932 pren possessió del càrrec de Governador Civil de Zamora, que exercirà durant quasi set mesos, fins al 10 de gener de 1933, data en la qual el Govern d'Azaña li trasllada a Granada  com a Governador Civil. Després de la formació d'un nou Govern presidit pel radical Alejandro Lerroux (setembre de 1933) i l'eixida del gabinet de socialistes i radical-socialistes, Escudero Bernícola va ser destituït, del que seria el seu últim càrrec oficial.

Es va exiliar en el vaixell engonals Stanbrook (passatger 2058) al final de la guerra. El seu nét, Francisco  Escudero, va recuperar part de la seua memòria en el llibre Passatger 2.058 . Res més desembarcar a Orà, José va escriure una carta a la seua dona descrivint el viatge: "A les 22 hores d'eixir arribàvem a Orà i en un port hem passat els 8 pitjors dies de la meua vida. Passàvem el dia i la nit com borregos, uns damunt d'uns altres, sense menjar a penes, amb aigua escassa. ¡Un horror! Despús-ahir vam desembarcar uns quants, ahir ho van fer uns altres i avui i en dies successius acabaran amb els que queden".

José Escudero  va anar a parar a un antic magatzem habilitat com a centre d'internament, en l'avinguda de Tunis al costat d'altres centenars de refugiats on va poder "llavar-se i afaitar-se". En aquest punt la família va perdre el contacte amb ell. Només saben que va viatjar fins a París i d'ací a Mèxic, des d'on va retornar a Espanya l'any 1951.

Font: Francisco Escudero Galante (2002), El pasajero 2058. La odisea del Stranbrook./ https://guerinc.wordpress.com/escudero-bernicola-jose-n2058/ http://oriola-vdpr.es/?tag=ii-republica

 

ESPAÑA HEREDIA, Eduardo R. (1884-1941). Intel·lectual, jurista i sindicalista espanyol, nascut el 19 de març de 1884 a Màlaga. Es va caracteritzar pel seu compromís públic amb els principis i valors democràtics, per les seues profundes conviccions cristianes, amb un fort caràcter social, i per la seua independència i honradesa, que li van ocasionar ser expedientat diverses vegades. Doctor en Dret, funcionari del Ministeri d'Hisenda per oposició al cos d'Inspectors Generals de la Hisenda Pública. Pertanyia al Cos de Professors Mercantils. Es va instal·lar a Madrid amb la seua esposa, Teresa Gaztambide, i van tenir cinc fills. De 1931 a 1939, va ser president de la Unió Nacional de Funcionaris Civils de l'Estat i abans va ser secretari de la Junta Central d'Unió i Defensa dels Funcionaris d'Hisenda. Va promoure la Fundació del Col·legi d'Orfes d'Hisenda en 1927, amb el suport de José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda. Posteriorment, en aquest col·legi van arribar a estudiar els seus tres fills xicotets. Va crear el Touring Club Espanyol per a afavorir el turisme dels treballadors de les categories inferiors. Va ser fundador de la Revista Finanzas y Tributos. A l'agost de 1936, va promoure des de la Unió Nacional de Funcionaris Civils la formació de les Milícies Administratives per a fer costat al govern de la República després del colp militar. Va ser nomenat delegat del Govern de la República en el Banc d'Espanya. Es va traslladar amb el Govern republicà a la fi de 1936 a València i a l'any següent a Barcelona. Al principi de 1939, amb la caiguda de Catalunya, rebutjant qualsevol privilegi per a traslladar-se a Mèxic, deixa a la seua família a Barcelona i s'exilia a França. Als pocs dies de passar la frontera va ser arrestat i internat en el camp de concentració de Saint-Cyprien, des del qual va ser traslladat al camp de concentració d'Argelés i d'aquest al de Vernet -D'Arièja. A l'abril de 1941, amb 57 anys, és enviat al quart i últim camp de concentració en Djelfa (Algèria), on mor el 22 de novembre d'aqueix mateix any, probablement de febres tifoidals. Està enterrat en el cementeri cristià de Djelfa. Max Aub li va incloure en la seua llista de divuit "morts i enterrats en Djelfa" amb el nom erroni de José.

Autors: Família España i Tomás Andújar Rovira.

Fonts: Família España, Eliane Ortega i arxius espayols i francesos.

 

ESPÍ SILVESTRE, Ángeles. Va nàixer el 9 d'agost de 1921 a Alcoi. Amb 15 anys es va afiliar a les Joventuts Llibertàries de la seua ciutat natal, on va conèixer al jove mestre racionalista Manuel Arquimbau Martínez, qui la va preparar per al seu ingrés en l'Institut Obrer de València i amb el qual va iniciar un festeig. Durant la guerra va continuar la seua militància en les JJLL d'Alcoi, donant xarrades en mítings i Radi Alcoi. Es va embarcar amb Manuel Arquimbau (passatger 1.411), ferit o malalt, en el vaixell de càrrega Stanbrook, que partiria del port d'Alacant el 28 de març de 1939 amb destinació a Orà, encara que ella no figura en la llista de passatgers. Arquimbau va morir a Orà poc després d'arribar en una data encara indeterminada. Ángeles Espí va passar part del seu exili a Orà on va casar amb un francès i posteriorment va marxar a Bourges (França). Va tornar tardanament a Alacant en els anys noranta i va morir al Campello.

Fonts: Ángel Beneito, entrevista oral a Alacant, 29-V-2007; Fotografies: col·lecció Cristina Escrivá;  Informació, 21-I-2008.

ESPINÓS BEVIÁ, Antonina. Sant Vicent del Raspeig. Era una xiqueta d'aproximadament vuit a deu anys quan amb el seu pare i germana, va embarcar a l'exili en el vapor African Trader el 19 de març de 1939. Van estar 27 dies a bord en el port sense desembarcar, segons compte en el seu llibre de memòries  Ya se va el vapor . Separades del seu pare, la mare i les dues filles van estar primer en la presó d'Orà restaurada i desinfectada i després les van portar a la residència Le Mar et els pins , on van estar fins a desembre de 1939. Reagrupada la família i amb l'ajuda d'espanyols i veïns van poder tirar avant amb moltes dificultats. Antonina va ser escolaritzada i davant el seu bon aprofitament acadèmic compte l'assetjament que patia de les seues companyes, "roja de merda" acompanyat d'escopinyades i espentes. El pare, que havia sigut Cap de Policia de Fronteres i Ports va emmalaltir greument a Orà d'una afecció cardíaca. Antonina va estudiar Batxiller i es va casar en 1952 amb un sanvicenter, fent el viatge de nuvis a Sant Vicent. Després de la independència es va establir a França.

Font: Antonina Espinós Beviá: Ya se va el vapor. 13 de marzo de 1939. Alicante-Orán. Ed. De Verlaque.

 

ESQUEMBRE CASERA, Ángel. Metge valencià. Es tenen poques notícies sobre la vida d'aquest metge valencià, passatger del Stanbrook (número 2.072), establit a Orà i que va ser qualificat per alguns testimoniatges d'exiliats, com un vertader àngel benefactor per la seua labor mèdica. Va ser internat en el centre nº2 de´l avenue Tunis. Va morir de càncer en un hospital d'Orà.

Font: Conrado Lizcano: "Crónica en vivo de los exiliados españoles en el norte de África" . Revista CANELOBRE , Nº 20/21, año 1991. Instituto Cultura Juan Gil Albert, Alicante / Eliane Ortega Bernabéu: Lista de ANOM.

ESTEBAN MARTÍNEZ, Bernabé. Nascut a Villarquemado (Terol), en 1908. Jornaler, autodidacta, fundador i president de la Societat Llauradora "El Porvenir" de filiació anarcosindicalista. Quan es va produir la revolta militar del 18 de juliol, va aconseguir escapar de la repressió que es va deslligar al seu poble i va marxar a Utrillas que ja era zona republicana. Els feixistes, en venjança per no haver-ho atrapat, van afusellar a la seua mare. Posteriorment, va residir en Alfambra i va participar com a dirigent en els debats el Congrés de Col·lectivitats Anarcosindicalistes a mitjan febrer de 1937 celebrat a Casp. Al final de la Guerra Civil aconsegueix arribar a Alacant i embarcar en l'Stanbrook i exiliar-se a Orà. A Algèria va ser internat en els camps de concentració de Camp Morand en Boghari i enrolat en les companyies de treballadors estrangers enviats a construir el ferrocarril transsaharià en la zona de Colomb-Bèchar, en ple desert. Després de l'alliberament dels camps va ser un dels més destacats activistes a reconstituir les organitzacions cenetistas, publicant el periòdic setmanal Inquietudes, col·laborant més tard d'en Solidaridad Obrera d'Alger que dirigia José María Pujol. Posteriorment es va traslladar a Alger on va treballar en el restaurant d'un hotel. En 1954 va poder marxar a Paris, va treballar en diversos oficis, continuant amb la seua militància llibertària. Anys més tard, després de moltes dificultats, va emigrar a Mont-real (el Canadà), on es trobava la seua filla. Va morir a Mont-real l'any 2006.

Fonts: Bernabé Esteban Martínez: "Mi exilio en el África del Norte, en Coloquio sobre el exilio libertario en Francia (1939-1975), celebrat a Béziers, setembre 1993. Ed. Fundació Salvador Seguí./  Serafín Aldecoa: "Bernabé Esteban, anarquista hasta el final". En Diario de Teruel 25 de gener de 2015.

EULOGIO DÍEZ, Antonio. Natural d'Alacant, 1902. Agent comercial, republicà, va visitar l'URSS en 1934 en una delegació de la UGT, com a representant del Sindicat Provincial de Treballadors del Comerç i Oficines d'Alacant. Apoderat de la Unió Ceràmica Alacantina. Al seu retorn va publicar un llibre Un obrero español en Rusia. Al servicio de la verdad , editat a Alacant per Gràfiques Gutenberg. Regidor d'Esquerra Republicana a l'ajuntament en guerra. Va estar en la Junta de Confiscació de Finques Rústiques i Urbanes, va ser conseller d'ordre públic, va formar part del Tribunal Popular i membre del Tribunal d'Urgència  i Desafectos. Va eixir en el vapor Quanza des d'Alger al novembre de 1941, amb destinació a Mèxic on es va establir, tornant pel que sembla a Espanya a la fi de la dècada dels cinquanta i residint a Madrid.

Font: Diccionario biográfico de políticos valencianos / / AMAE, JARE-AE/64.

 

EULOGIO DÍEZ, Gonzalo. Natural i veí d'Alacant, va nàixer en 1907. Funcionari d'Hisenda. Va ingressar en la Delegació d'Hisenda en 1925. Va pertànyer a Esquerra Republicana i a la UGT. Des de febrer de 1937 fins a febrer de 1938 va ser Delegat d'Hisenda a Albacete, va anar després mobilitzat i enviat al capdavant d'Andalusia, a rereguarda, i en acabar la guerra va marxar a Algèria, on va romandre divuit mesos. A l'agost de 1940 l'Alcalde d'Alacant va enviar un informe sobre ell al Camp de Concentració de Ceuta, per a la seua depuració: militava en UGT des d'abans de la guerra, ho qualifica d'extremista i molt  influent en el Front Popular. En tornar a Alacant va ser enviat a un BST on va complir quatre mesos de condemna, quedant en llibertat al desembre de 1944. Va treballar després en la Ceràmica de San José i com a agent d'assegurances.

Font: Arxiu Municipal d'Alacant. Lligall 37. Expedient personal núm. 4600.

FALCÓ SANMARTÍN, José (Barcelona, 27.IX.1916 - Toulouse, 10.V.2014). Pilot considerat un dels asos de l'aviació republicana. Va compaginar el treball a Barcelona amb els seus estudis de Perit Industrial. A l'inici de la guerra civil, va ingressar en els cursos de formació d'aviadors i va finalitzar la seua instrucció com a pilot militar al desembre de 1937 amb el grau de sergent. En 1938 va ser destinat a Girona i posteriorment a laª 3 Esquadrilla del Grup 26 amb base en Sabadell, destacant en el front de Llevant pel seu èxit en l'enderrocament d'avions enemics en les missions nocturnes. Aqueix mateix any va ser nomenat tinent i cap de l'Esquadrilla de Vols Nocturns de Barcelona.

Va combatre fins al final de la guerra a Catalunya. El 10 de febrer de 1939 va passar a França, sent portat al Camp de concentració de Boulou, prop d'Argelès-sud-Mer i posteriorment traslladat al camp de Gurs. En 1940, gràcies a l'ajuda d'un familiar d'Algèria, va aconseguir exiliar-se a Orà, on va poder refer la seua vida i obtenir la nacionalitat francesa. Va romandre a Algèria fins a la revolució algeriana i es va traslladar a França on va treballar com a enginyer civil de la gendarmeria regional a Tolosa fins a la seua jubilació en 1976, on va morir a l'edat de 97 anys.

Va participar activament en l'Associació d'Aviadors de la República (ADAR). Després de la mort de Franco, va ser restituït en 1980 amb el grau de coronel en la reserva.

Fonts: Arxiu de la Democràcia. Fons ADAR / Real Academia de la Història / Wikipedia.

FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Armando. Marí asturià nascut en 1916. Durant la guerra civil va estar destinat en el creuer Llibertat com a mariner de 2a. Al juny de 1937 va participar com a voluntari en un servei de transport en el vaixell tanc Elcano creuant el pas de Gibraltar per a socórrer Gijón en una acció arriscada i va rebre, com tota la tripulació, la Medalla del Deure.

Va eixir d'Espanya el 5 de març de 1939 amb el Llibertat i, com tots els marins de l'armada, va ser internat en el camp de concentració de Meheri Zebbeus (Tunísia). Armant va escriure regularment als seus pares i a través dels encapçalaments de les cartes es pot seguir el seu periple.

En eixir de Meheri Zebbeus, ho van manar a treballar a Kasserine, un erm on van haver de tirar avant una horta per un plat de menjar. Es va rebel·lar, va protestar i ho van manar a un camp de càstig en el desert de Gabès, la 7a Companyia de Treballadors Espanyols.

Quan França va signar l'Armistici al setembre de 1940 els van manar -eren quasi 300 marins- a Algèria, a Khenchela, a les muntanyes de l'Aurés, una regió muntanyenca, boscosa i amb abundant aigua, al nord-est del país, on van ser obligats a construir una carretera a través del bosc, tallant arbres i alçant ponts de pedra que havien d'implicar ells mateixos a coll. En l'estiu van arribar a emmalaltir molts d'ells de disenteria i paludisme, amb febres de 40ºC a causa de l'existència de tolles i aigües estancades que feien la regió insalubre. Quan va arribar l'hivern la neu ho va cobrir tot.

A causa de l'absència de queviures, no van voler tornar al treball i llavors va pujar la Legió. Els "capitostos" van ser manats a camps de (més) càstig a Algèria, entre ells Armando va ser traslladat a Colomb Béchar, per a la construcció del Transsaharià, segons la correspondència que ho situa allí al setembre de 1942. L'any següent, el 19 de febrer de 1943, està en les mines de Kenadza amb els seus companys marins perquè allí va ser on els van portar després de les muntanyes de l'Aurès. Els aliats ja havien desembarcat a Algèria, però els refugiats espanyols van haver de plantar-se a negociar la seua llibertat que no van obtenir fins a juliol de 1943. Pensem que llavors Armando es va embarcar en algun mercant perquè la seua família sap que va passar per Gibraltar, per Itàlia i que, en 1954, estava a Veneçuela. Van rebre una carta i una foto per mitjà d'una veïna que estava a Caracas. Aquesta veïna els va dir que no estava bé de salut, que plorava quan parlava de la seua família. Després silenci i buit.

Autora:  Victoria Fernández Ríos.

Fuente: Blog El exilio de los marinos republicanos. https://exiliomarinosrepublicanos.blogspot.com/2020/09/armando-fernandez-alvarez-un-marinero. html

 

FURIÓ CABANES, Nicolás. Nascut a la Vila Joiosa (Alacant) en 1912. Professor intendent mercantil. Casat amb María Flores Guillén,  van tenir una filla, María Sonia. Oficial per oposició de l'Ajuntament d'Alacant. Regidor republicà de l'Ajuntament d'Alacant pel Partit Republicà Radical Socialista i més tard afiliat a Esquerra Republicana. Director de l'Escola de Comerç d'Alacant fins a maig de 1937. Durant la guerra va ser Comissari Polític del 14 Batalló d'Infanteria de Marina i posteriorment del destructor Gravina en 1937. Ix de Cartagena amb la Flota en el Gravina el 5 de març de 1939. A Tunísia li és concedit un permís de 15 dies pel lieutenant coronel Vallon de la Gendarmerie de Tunis per a passar-los a casa de M. Bouzenquet a l'agost de 1939. A 20 de juny de 1940 es trobava treballant en Société Industrielle et Agricole de Tunis , 29 avenue de París . Emigra a Mèxic en la tercera expedició del Nyassa amb la seua dona i la seua filla. Va eixir de Casablanca i va arribar a Veracruz el 17-9-1942. Mor entorn de 1980

Font: Victoria Fernández. / AMAE, Madrid, Archivo de la JARE-AE/75.

 

GANGA TREMIÑO, Ginés. (Elx, 1900-Mèxic, 1944). Es va doctorar en Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid, en 1918 es va afiliar a les Joventuts Socialistes d'Espanya i més tard al PSOE. Va col·laborar en diversos diaris il·licitans i va treballar com a professor de Llengua Espanyola en les Universitats de Tolosa  (1923), París (1927) i Praga (1929-1932). En proclamar-se la Segona República es va implicar encara més en la vida política. Catedràtic de Filosofia en l'Institut de Segòvia, va ser candidat a les eleccions generals de 1933 per la província d'Alacant, però no va ser elegit. Seguidor de Francisco Largo Caballero, va participar en la vaga general del 5 d'octubre de 1934 i va ser detingut i processat. Alliberat, va ser elegit diputat del PSOE en les llistes del Front Popular per Alacant  en les eleccions de febrer de 1936. Al poc temps d'esclatar la Guerra Civil va ser detingut a Madrid per milicians de la FAI, en confondre-li amb un frare encobert per la seua llarga barba; va ser traslladat a la  Txeca de Belles arts  i finalment alliberat gràcies al testimoniatge d'un significat company socialista. Va compaginar des de juny de 1938 la seua labor com a professor en l'institut  d'Elx amb el nomenament de comandant d'Intendència i Comissari Polític de l'Escola Naval de Cartagena. Va embarcar en l' Stanbrook encara que no apareix registrat, i va ser desembarcat en les primeres hores a causa de la seua ascendència com a socialista prominent relacionat amb l'Oficina Socialista instal·lada a Orà per Rodolfo Llopis i els socialistes alacantins. Va acabar internat en diversos camps de concentració fins a 1942, quan va poder emigrar a Mèxic gràcies a la JARE, però ja amb una greu malaltia cardíaca. Va col·laborar amb la Casa de València de Mèxic i va morir d'un atac al cor dos anys després, en 1944.

Fonts: Diccionario biográfico de políticos valencianos, 1810-2003/ Cátedra Pedro Ibarra. Universidad Miguel Hernández de Elche: Memoria digital de Elche Elche.me .

GARCÍA AGULLÓ, Rita. (Elx, 1898- Elx, 1986). Espardenyera. Va ingressar en la Joventut Socialista d'Elx en 1929 i en la UGT en 1931. Va formar part dels Comitès Paritaris en 1929. Va participar al gener de 1932 en la constitució del Grup Femení Socialista "El Despertar Femenino", del qual va ser secretària. Col·laboradora del setmanari socialista El Obrero i regidor de l'Ajuntament d'Elx en 1936 com a encarregada de Festivitats i Espectacles i posteriorment de Places i Mercats i Policia i Adorn. Durant la guerra civil va ser membre del Consell de Direcció de les Milícies Antifeixistes i des del 5 de març de 1937 fins al 9 de març de 1938 va pertànyer al Comitè de Proveïments d'Elx. Finalitzada la guerra civil es va exiliar a Orà (Algèria) on va residir fins a 1962 que va tornar a Elx. Restablida la democràcia va formar part de l'Agrupació Socialista d'aquesta localitat sent baixa en la mateixa per defunció en 1986.

Fonts : F.P.I. Biografies. Arxiu Històric PSOE (AH 3-34/FPI); PSOE/CEF. Cens; Revista Canelobre (Alacant) n. 20-21 (1991); Diccionario biográfico... p. 233; Memoria digital de Elche [2015]

 

GARCÍA MATURANA, Juan. Nascut en Uleila del Camp (Almeria) en 1907 i forner de professió, posseïa un gran sentit sindical i va participar en les vagues mineres de Sàrria en 1923. Es va afiliar al Partit Comunista d'Almeria, sent el seu secretari entre 1932 i 1936 i regidor del PCE a l'Ajuntament d'Almeria entre març de 1936 i l'estiu de 1937. Va salpar en el vaixell V-31 el 29 de març a les quatre de la matinada, va arribar al port d'Orà el dia 30 entorn de les sis de la vesprada, desembarcant a 102 refugiats, dels quals divuit eren oficials i altres membres de la tripulació. Va estar en Camp Morand i va eixir per a l'URSS en l'expeción de juliol de 1939 via Marsella i Le Havre, allistant-se en l'exèrcit soviètic al febrer de 1943 fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir de 1978 va visitar Almeria fins a tres ocasions, morint a l'URSS en 1990.

Autor: Daniel Moñino./ Fonts: A.N.O.M., "Informe del inspector Principal del Puerto de Orán  al Comisario Jefe de la Policía Departamental de Orán", Orán, 30 de mayo de 1939. ALG GGA 3CAB/37-38. Instituto de Estudios Almerienses, Biografías./ https://www.lavozdealmeria.com/noticia/5/vivir/162789/almerienses-en-la-segunda-guerra-mundial-los-primeros-de-la-urss ./ Eliane Ortega: lista del Archivo del Partido Comunista de Madrid.

 

GARCÍA MUÑOZ, Salvador. Diputat per Alacant. (l'Orxa, Alacant, 17/05/1868-Orà, Algèria, 28/01/1946). Metge. Cirurgià a l'Hospital Oliver d'Alcoi del qual va ser director prop de cinquanta anys. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va incorporar a l'Agrupació Socialista d'Alcoi, va ser candidat socialista per Alacant en les eleccions generals de 1933 sense obtenir l'escó. Va resultar elegit diputat en les eleccions generals de febrer de 1936. Va jugar un paper important, al costat de l'alcalde d'Alcoi, Evaristo Botella, en el control de la situació en els primers moments de la guerra civil, evitant la revolta del Regiment Biscaia. Durant la guerra va ser membre del Comitè Revolucionari de Defensa, jutge i president del Mont de Pietat d'Alcoi i inspector general d'Hospitals de Sang de la Regió Valenciana. El 28 de març de 1939 va partir del port d'Alacant en l' Stanbrook a Orà. Internat en el centre nº: 1 -la presó civil-  fins al 06-04-1939 que passa al centre nº 2 d'avinguda Tunis. Va exercir la medicina clandestinament -i en la majoria dels casos gratuïtament- per als seus compatriotes a la seua casa del carrer Alejandro Dumas en el barri de Gambetta. Va morir en aquesta ciutat el 28 de gener de 1946. El Socialista d'Alger va publicar el 2 de febrer una ressenya cronològica en la qual ho qualificava de "alma mater" dels refugiats espanyols al Nord d'Àfrica.

Fonts: Fundación Pablo Iglesias. Biografies. / ANOM (França) / A. MARTÍN NÁJERA. El Grupo Parlamentario Socialista..., p. 1.347 / Diccionario de políticos valencianos...,p. 240. /  VVAA (2017)   Tiempo de sombras: la represión en Alcoi desde la guerra civil a los años 70 . - Alcoi: Ajuntament / Eliane Ortega: Articulo del periódico Oran Republicain del 06-04-1939.

GARCÍA PLA, Juan. Natural i veí de Cocentaina, nascut el 23-XII-1900. Zapatero de professió i xòfer, afiliat a la CNT de la qual va ser primer secretari de la seua federació local. Membre de la societat "El Despertar", va ser empresonat per primera vegada en 1929 per la seua activitat sindical i també va patir presó en 1934. En començar la guerra va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i president del Comitè de Defensa, exercint d'alcalde des de novembre de 1936 fins pràcticament el final de la guerra.

Va marxar a l'exili en l'African Trader, el 19 març de 1939. Van estar 39 dies en el port d'Orà sense desembarcar. Després del desembarcament van estar uns dies en el camp del port i després en vagó de bestiar van ser traslladats a Camp Morand en Boghari. Al seu grup el van traure a l'abril de 1940 i els van portar al poble de Birkadem, a 20 km d'Alger, on van reunir a més de 80 treballadors per a muntar una fàbrica de producció de botes per a l'Exèrcit francès. Allí va estar 10 mesos  fins que els van traslladar al camp Suzzoni en Boghar, on van passar l'hivern de l'any 1941 mitjà bloquejats per la neu. Va ser a l'hospital. Treballaven amb l'espart fent estores i alforjas que les venien a la població indígena ells mateixos. Amb un grup fan un intent de fugida nocturna, la qual cosa els porta tres mesos a una cel·la de càstig, a pa i aigua, famolencs, a l'agost   de 1942. Al desembre de 1942 ell i un modelista d'Elda, Manuel Segura, van eixir alliberats de Suzzoni, amb destinació a Alger per a treballar en una fàbrica de sabates. A la fàbrica-taller eren tots espanyols que el patró havia tret del camp de Cherchell.

Després de l'arribada dels Aliats i l'alliberament, amb altres companys es van ocupar en diversos oficis, de sabateria i fleca i fins van tractar de posar en cultiu un xicoteta explotació agrícola, en règim de cooperativa. L'any 50 va aconseguir reunir-se amb la seua dona  i també van arribar les famílies de F. Payá i de Pla. Van ser temps difícils fins a l'any 1953 que Barba i Crespo d'Elda li van oferir treball en un taller de sabateria que van muntar amb  Francisco Martínez sobrenomenat "Caliche" i conegut per "El sabater de la reina", perquè havia sigut proveïdor de la Casa Reial. Nova experiència cooperativa amb altres amics espanyols sabaters: Chausures Linda. Després de la independència va haver-hi una gran crisi de treball, tot es va paralitzar, la seua dona va haver d'anar-se a Espanya. La cooperativa Chausures Linda es va convertir en L´Avenir d'Algerien. Van aconseguir clients perquè "com la indústria havia desaparegut totalment ningú els fabricava sabates". Van arribar a produir més de 1.000 parells en una setmana de 40 hores.

A l'octubre de 1967 va aconseguir el passaport per a tornar a Espanya. El 18 de desembre van eixir la seua dona i ell de l'aeroport de Maison Blanc amb destinació a Alacant, on van tenir una gran rebuda familiar, amb  sis cotxes en caravana fins a Cocentaina. Malgrat la bona actitud de l'alcalde, la Guàrdia Civil  li va aconsellar residir a Alcoi, per la qual cosa va tornar a Orà. Definitivament va tornar a Cocentaina al març de 1970. García Pla va deixar escrites unes interessants memòries. Va morir el 2 d'agost de 1987.

Fuentes: García Pla, Juan: Memorias de un exiliado español, sin fecha / Causa General / Jover, Francesc: L´aventura de dotze republicans de Cocentaina que s´exiliaren via marítima en març de 1939, pp. 423-434. En Santacreu, JM. (ed). Una presó amb vistes al mar. El drama del port d´Alacant, març 1939. Tres i Quatre; Universitat d´Alacant, 2008 / Eliane Ortega.

GASCA AZNAR, Daniel. Va nàixer a Saragossa en 1909, el seu pare era militar. Amb només 15 anys va aprovar els exàmens per a ingressar en l'Acadèmia d'Enginyers i Maquinistes del Ferrol. En 1925 va ingressar a l'Escola Naval de Sant Ferran, a Cadis. Dos anys després era alferes de Fragata i en 1929, només amb 20 anys, alferes de Navili. En 1931, en proclamar-se la República se'l va destinar al creuer Méndez Núñez a Cartagena. A l'abril de 1935, acabats els seus estudis d'enginyer hidrogràfic, va ser embarcat en el canoner Laya i després en l'Ártabro que comandava Luis González Ubieta, un vaixell científic construït per a realitzar una gran expedició al riu Amazones, que no va arribar a materialitzar-se, sent destinat el vaixell a Cartagena, on es trobava  en produir-se la revolta de juliol de 1936.

David Gasca, després de fracassar la revolta a Cartagena, va passar a comandar l'Ártabro, que va ser transformat en vaixell hospital i destinat a Màlaga. Durant la guerra va ser nomenat comandant del destructor Almirante Miranda, sent ascendit a tinent de Navili i habilitat capità de Fragata, participant en els combats de Cullera, Cherchel i Cap de Pals. En el combat de Cap de Pals, on es va afonar al  creuer Balears, Gasca comandava de manera accidental el destructor Lepanto, concedint-se-li a títol individual la Placa del Valor. Era redactor de la secció tècnica de la revista Marina.

El 5 de març de1939, juntament amb la resta de l'Esquadra republicana, va eixir Gasca de Cartagena amb destinació al port tunisià de Bizerta, sota administració francesa. Quan van desembarcar, van ser enviats al camp concentració de Mehere Zebbeus, i d'allí, l'1 de maig, juntament amb cent cinquanta marins, destinats a Kasserine per a muntar i explotar una granja agrícola. Després de la IIª Guerra Mundial va trobar treball com a topògraf en les mines de Cap Bon a Tunísia i en 1951 en les mines de Djalta. En els anys seixanta va ser nomenat pel govern de la República en l'exili el seu delegat a Tunísia. Després de trenta anys a Tunísia va marxar a França en 1969. Va morir en Sanary-sud-Mer, el 30 d'abril de 1985.

Font: Blog de Victoria Fernández. El exilio de los marinos republicanos

http://exiliomarinosrepublicanos.blogspot.com/2016/10/david-gasca-aznar-contando-los-dias-del.html.

GASSÓ FUENTES, Antonio " Gaskin". Nascut en Xátiva, 1919. Estudiant de la FUE, en 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades. En començar la guerra civil es va presentar voluntari a l'Arma d'Aviació, realitzant un curs de pilots a l'Escola de Kirovabad, en l'antiga Unió Soviètica. Allí va passar de Gassó a Gaskin, destinat al seu retorn a l'aeròdrom de Lorca. Al final de la guerra va embarcar amb altres 13 aviadors en el vapor anglès Stanbrook amb destinació a Orà. Va ser internat primer a Camp Morand (Boghari) i d'allí es va incorporar a les companyies de Treballadors Estrangers i als camps del Transaharià, Colomb Bechar, Foum Defla i Bou Arfa, patint estades disciplinàries. Després del desembarcament aliat es va escapolir al Marroc, aconseguint una ocupació en el Centre Interaliat de Documentació com a cap de de dibuixants. Es va casar a Casablanca i van tornar a Espanya en 1959. Va morir el 4 d'agost de 1974.

Font: Laura Gassó (ed.) (2013) Diario de Gaskin. Un piloto de la República en los campos de concentración norteafricanos, 1939-1943. L´Eixam Edicions. València.

GOMÁRIZ LATORRE, Jerónimo. (Múrcia, 1895-Mèxic, 1964). Advocat, molt jove es va establir a Alacant on va exercir la seua professió, es va afiliar a la maçoneria i al republicanisme molt actiu a la ciutat. En 1918 ja era Vicepresident de la Federació Nacional Escolar d'Alacant. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Radical Socialista. Va ser diputat a les Corts Constituents pel PRRS i diputat en les Corts de febrer de 1936, en la candidatura del Front Popular, representant al partit Unió Republicana. Va ser nomenat Sotssecretari del Ministeri de Justícia, càrrec en el qual va continuar en començar la guerra fins que l'1 d'octubre de 1936 és nomenat ministre plenipotenciari amb destinació en el Consolat d'Orà. Va ser cònsol a Orà durant tota la guerra fins al 28 de febrer de 1939. Després del seu cessament del Consolat, va continuar a Orà tractant, juntament amb José Alonso Mallol, d'auxiliar als republicans espanyols refugiats. Des de juliol de 1940 fins a 1941 va residir a Casablanca i d'allí va emigrar a Mèxic.

Fonts: Diccionario biográfico de políticos  valencianos, 1810-2003 / Cristina Cazorla (2018) "La labor del Consulado español de Orán (1936-1945)". En LABERINTOS. Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles., nº 20.

GONSALBES ROIG, Joan (Fuster). Va nàixer en Callosa d'en Sarrià el 27/04/1906 i va morir el 7/10/1988, de professió fuster. Va viure tota la infància i joventut en Callosa, excepte cinc anys, els republicans, que els va passar a Barcelona treballant en una agència del seu oncle. Jove d'inquietuds culturals va ser un dels fundadors del que pot considerar-se la primera institució cultural de Callosa, l'Ateneu de la Joventut. També va regentar una xicoteta llibreria-posat de premsa a Callosa al començament de la guerra. El 18 de juliol ho va viure a Barcelona, en plena convalescència d'una operació, d'on no va tornar al poble fins a desembre de 1936. Es va reintegrar ràpidament en la CNT callosina, que havia tingut ja un gran auge. Va ser nomenat secretari local del Sindicat d'Oficis Diversos i administrador  de la Col·lectivitat de les terres confiscades, que tenia la seua principal riquesa en el cultiu i venda de l'ametla. Home d'idees i lectures llibertàries, preocupat per la justícia social i la cultura va ser nomenat en la guerra regidor de Cultura. Tot això ho refereix en unes interessants memòries que reflecteixen la vida del seu poble en el primer terç del segle XX i abasten tota la seua vida, que donarà un gir fonamental amb el seu exili al final de la guerra civil.

Gonsalbes descriu la seua dramàtica experiència de l'embarque, travessia en l'Stanbrook i l'estada a bord en el port d'Orà. Després de dotze dies vigilats en les tendes de campanya instal·lades en el port, va ser traslladat a Camp Morand en Boghari. Quan va esclatar la Guerra Mundial va ser enrolat en una de les companyies de treballadors estrangers del 8º Regiment que es va formar en Camp Morand, concretament en la 3a Companyia, integrada quasi tota ella per alacantins de tots els pobles de la província, que va ser destinada a Tunísia, treballant en fortificacions, carreteres i explanamiento de terrenys per a instal·lacions militars. Un any després, en 1941, van ser enviats a Colomb Béchar on estarà durant tres anys. "Pobre de mi", diu en les seues memòries, en parlar d'aqueixa experiència. Quan van ser alliberats, després del desembarcament aliat, Joan Gonsalbes es va establir a Alger, on hi havia una colònia d'emigrats callosins que el van ajudar a establir-se com a fuster (Fuster) que era el seu vertader ofici, en l'espanyolitzat barri de Bab-el-Oued. Prompte va començar a treballar com a fuster encofrador en una gran empresa d'obra pública des de 1946 a 1951. Aqueixa estabilització de la seua vida va permetre que la seua estimada núvia viatjara a Alger i es casaren pel civil en Oued Sarno en 1951, quan tenia ja 45 anys. Reunits, van decidir establir-se a Orà on vivia un germà d'ella també refugiat. Allí van muntar una xarcuteria-polleria, que va funcionar bé durant uns anys, fins que en plena guerra de la independència d'Algèria, el seu comerç va ser destruït per unes explosions de bombes a càrrec de les OAS. En 1961 van emigrar a França on van romandre dos anys, per a tornar després, definitivament, a Alacant, on va regentar un lloc de premsa en la Plaça d'Orà en el barri alacantí de Verge del Remei. 

Font: Joan Gonsalbes Roig: Memòria de Callosa d´En Sarrià a través d´un exiliat. Callosa d´en Sarrià.

GONZÁLEZ BELTRÁN, Helia i Alicia. Germanes i filles de Nazario González i d'Isabel Beltrán, tenien 5 i 3 anys quan van embarcar amb els seus pares en l' Stanbrook amb destinació a Orà. Van ser desembarcades amb la seua mare i allotjades en el Centre nº 1, l'antiga presó d'Orà. Van passar la seua infància a Algèria, on van fer els seus estudis i, sobretot, van compartir amb els seus pares la vida itinerant dels artistes de teatre i varietats per tot l'Oranesado. Van tornar a Espanya en 1949, després d'una experiència infantil que els va marcar per vida. D'això van deixar un commovedor testimoniatge en el seu llibre, escrit a quatre mans Desde la otra orilla . En la seua vida adulta, Helia va exercir professionalment de traductora, escriptora i actriu del mític grup de teatre il·licità "La Caràtula", que va fundar i va dirigir el seu germà Antonio González Beltrán, nascut precisament en l'exili nord-africà. Helia va seguir vinculada a les associacions de l'exili i les activitats de recuperació de la Memòria Històrica. Va ser presidenta de l'Ateneu Republicà d'Elx, que porta el nom del seu pare. Va morir a Elx el 30 de novembre de 2018. Alicia González és llicenciada en Psicologia Clínica i va estudiar cursos de Pedagogia, Filosofia i Teologia, professora d'ensenyaments Mitjans, escriptora i la faceta artística de la seua família la va bolcar cap a la música coral, participant en diverses agrupacions corals. Viu a Elx.

Font: GONZÁLEZ BELTRÁN, Helia i Alicia: Desde la otra orilla. Memorias del exilio. Ediciones Frutos del Tiempo. Elche, 2006 / Audiovisual amb entrevista a Alicia i Helia González en Memoria digital de Elche.

GONZÁLEZ GONZÁLEZ, Valentín, popularment conegut com "El Campesino". Va nàixer en Malcocinado (Badajoz), 4 de novembre de 1904 i va morir a Madrid, 20 d'octubre de 1983. Va ser un militar comunista espanyol que va tenir una destacada participació en la guerra civil espanyola.

El seu sobrenom de "El campesino" prové després del seu primer atemptat -als 16 anys-, efectuat contra la comissaria de policia de Peñarroya-Pueblonuevo. En l'atac van morir quatre guàrdies civils, i González es va veure obligat a amagar-se a les muntanyes. Seria finalment capturat, empresonat i torturat. En complir la majoria d'edat és destinat a l'Exèrcit d'Àfrica, es va enquadrar en la Legió Espanyola, que va suposar per a ell una excel·lent escola de guerra i en formació guerrillera. Empresonat per matar a un sergent que li havia bufetejat, aconsegueix escapolir-se de la presó i deserta a les tropes rifeñas d'Abd el-Krim. És novament capturat, i només evita la pena d'afusellament gràcies a l'amnistia de 1926, amb motiu del final de la guerra del Marroc.

Durant 1929 viatja per Andalusia, Castella i Extremadura, amb el propòsit de mobilitzar políticament als seus habitants. Cap a 1930 abandona la CNT i ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), emigrant a Madrid per a emprar-se com a obrer per compte propi al capdavant d'una xicoteta quadrilla.

Després de la proclamació de la Segona República continua la seua activitat política dins del PCE. Forma una milícia, a la qual entrena en el maneig d'armes i tàctiques de combat amb la pretensió de repetir a Madrid la Revolució d'Astúries de 1934. Fracassada la temptativa, és internat en la presó Model de Madrid. Beneficiat de l'amnistia posterior a les eleccions generals de 1936, continua formant una unitat de milicians amb els quals, una vegada produït el colp d'estat de juliol de 1936, s'adhereix als defensors de la República.

Durant la guerra, es va enquadrar en el Cinquè Regiment, i posteriorment va exercir el comandament de la 10.ª Brigada Mixta i la 46.ª Divisió, participant i sent ferit en les batalles de Guadalajara,  Brunete i Belchite. Va guanyar notorietat en les files republicanes, encara que va rebre acusacions de brutalitat amb els seus subordinats i presoners i fins i tot els seus superiors -Líster, Modest...- ho prenien per covard i fanfarró. En els últims moments de la batalla de Terol, quan ja semblava pròxima la caiguda de la capital turolense davant els revoltats, va abandonar la ciutat durant la nit sense oposar major resistència, la qual cosa va ser motiu de no poques crítiques per part dels seus camarades. Va acabar sent destituït, finalitzant així la seua activitat militar durant la República.

En concloure la guerra en 1939, va escapar en el vaixell República des del port d'Adra, el dia 11 de març, de 1939, amb un maletí de 160.000 pessetes en bitllets rumb al nord d'Àfrica, sent internat en el camp de concentració Suzonni de Boghar (Algèria). Després d'aquest periple, acabaria instal·lant-se en la Unió Soviètica, i va ingressar a l'Escola Superior de Guerra amb el rang de comandant de brigada. Després de problemes de diversa índole amb les autoritats soviètiques va intentar fugir de l'URSS cap a l'Iran, però va ser retornat al primer país pel SMERSH, la qual cosa li va suposar ser internat en el camp de treball del Gulag en Vorkutá (República de Komi). Finalment va aconseguir escapar de l'URSS en 1949 a través de la davantera iraniana per a viure en l'exili a França, on va publicar els seus coneguts al·legats antiestalinistes. Va tornar a Espanya en 1977.

Fuente: Wikipedia.

GONZÁLEZ MONTEAGUDO, Nazario. (Elx, 1911-Elx, 2001). Agent comercial i home de teatre. Orfe de pare als 11 mesos, que va deixar a la família en una total indigència. Es van traslladar a Múrcia, només durant uns mesos va poder assistir a l'escola. Va treballar des de molt jove en el ram de l'hostaleria, però no va descurar mai l'oportunitat per a continuar formant-se. Va ser un autodidacta, sempre preocupat  per aprendre. Prompte va arribar a ser oficinista. En 1931, el 14 d'abril, treballava a la fàbrica de lones de "Ferrández". En 1932 va ser auxiliar d'intervenció de l'Ajuntament. Va contraure matrimoni amb Isabel Beltrán en 1932. En aqueix mateix any va fundar el Sindicat d'Oficines i Banca d'UGT. Va manifestar molt prompte aficions artístiques i literàries. Va ser pioner del cinema a Elx, com a actor, guionista i realització. Va col·laborar en la premsa local, especialment en Amanecer i El Ilicitano, setmanari del Cor Clavé. En 1933 va organitzar certàmens poètics amb l'assistència de Fernando Valera i en 1934 va entrar en la Joventut Republicana Radical Socialista. En aqueixos anys degué iniciar-se en la maçoneria a la qual va romandre lligat tota la seua vida. Com a militant d'Unió Republicana, durant la guerra va manar articles que es van publicar en el setmanari òrgan del seu partit, Avance , signats amb el pseudònim "Arizano".

En 1939, el 28 de març, va marxar a l'exili des d'Alacant en l' Stanbrook , cap a Orà amb la seua esposa Isabel Beltrán i les seues dues filles, Helia i Alicia. Durant els deu anys d'exili a Algèria van sobreviure per mitjà dels més diversos treballs, però especialment en la companyia de teatre d'Antonio Pineda, on va ser actor -al costat de la seua esposa i les seues filles-, "manager", tramoista, apuntador i cantant de sarsuela. En l'exili oranés va nàixer el seu tercer fill, Antonio, que seria el fundador i director del grup teatral La Caràtula a Elx.

Al seu retorn de l'exili, en 1949, va posar en marxa la seua oficina d'informes comercials. A Elx va nàixer el seu quart fill Nazario. Les seues inquietuds artístiques li van portar a actuar en sarsueles en la Coral Il·licitana com a actor i director teatral. Va ser membre fundador de la Caràtula , d'Amics de la Música, de l'Associació d'Espectadors "La Mangrana", de l'Associació Cultural Peña Madridista i en 1977 va crear L'Ateneu Republicà.

Font: Càtedra Pedro Ibarra. Universitat Miguel Hernández. Elche.me.

 

GONZÁLEZ MONTERO, José, va nàixer a Jimena de la Frontera (Cadis), el 24-12-1879. D'ofici, cobrador de la llum de l'empresa Electro Fabril, compatibilitzant-ho com a comercial de cellers de vi de Jerez.

Va enviduar primerencament del seu primer matrimoni en 1907, contraient un nou matrimoni en 1918 quan comptava 39 anys. Va ser pare de cinc fills, un del seu primer matrimoni i quatre del segon. José González va rebre amb goig l'arribada de la Segona República, formant part de l'Agrupació local del PSOE.

Va ser regidor del primer ajuntament republicà que es va formar en Jimena. José González es va afiliar a la maçoneria local iniciant-se en 1932 en la lògia local, “Fenix 66”, amb el Grau 3º, on va exercir el càrrec de Caritatiu en 1933.

Tota la seua vida va canviar des del 28 de setembre de 1936, data en la qual les tropes revoltades de Franco van prendre el poble de Jimena. José González Montero va haver d'eixir fugint del poble. Durant la guerra la seua família va perdre tot contacte amb ell, que va tenir vagar fugint per mitjana Espanya a causa de l'avanç de les armes franquistes, fins que, finalment, en els últims dies va arribar a Alacant, on va poder embarcar-se, juntament amb altres dos paisans en el vapor anglès Stanbrook (passatger 1535). Tenia 60 anys, quan va partir cap a l'exili a Orà, el 28 de març de 1939. Va embarcar amb altres dos paisans de Jimena, Bartolomé Barea Zapata (p. 1534) i José Ávila Herrero (p. 1533) que va morir en un camp de concentració (Boghari o Suzonni) el 25 d'agost de 1941.

A Orà, després de patir una altra odissea per al desembarcament, passaria al camp de refugiats número 2, en les naus d'uns antics cellers pròxims als molls del port. Pel que sembla, posteriorment, va ser acollit per una família francesa, segurament espanyola ja francòfona, originària de l'emigració laboral que va haver-hi a principis de segle procedent del Llevant, que es va portar generosament amb ell.

Continuant amb el seu compromís polític, González va militar en la secció algeriana del PSOE i va continuar també reinventant-se amb la seua activitat laboral d'agent comercial. A Espanya va ser processat en rebel·lia l'any 1942 pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Cadis i el 28 d'abril de 1945 també ho va ser en un segon judici pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, sent condemnat a 12 anys i 1 dia així com a la inhabilitació per a tota la vida.

En complir 70 anys, al juny de l'any 1948, a la vista que havien fracassat totes les pressions internacionals realitzades des de Nacions Unides perquè Franco abandonara el poder, sentint-se malalt, José va abandonar Orà i va tornar a Jimena a reunir-se amb els seus, on va morir en 1958.

Font: Blog d'Ignacio Trillo: El discreto jimenato del Stanbrook. Entrada, 29-1-2020.

 

GRANADOS RUIZ, Miguel. Nascut a Almeria en 1898 i agent comercial de professió, va estar afiliat al Partit Republicà Radical Socialista i posteriorment a Esquerra Republicana. Va ser el primer alcalde republicà en 1931 després de les eleccions del 26 de juny. Va tornar a ser regidor a l'Ajuntament en 1934 i després nomenat Governador Civil de Badajoz al febrer de 1936. Després del colp d'estat, Granados Ruiz s'exilia a Portugal el 12 d'agost. El 22 de febrer de 1939 va arribar a Orà en una embarcació al costat de la seua esposa, María López Frías i la seua filla de 10 anys, procedents d'Almeria. Els acompanyava el Delegat de la Creu Roja Luis López Padilla, també amb la seua dona i filla. Després de la seua arribada a Orà, totes dues famílies van ser allotjades a l'Hotel Métropole, situat en la plaça Kléber de la ciutat algeriana. Posteriorment va sol·licitar el seu trasllat a França, encara que es desconeix en quin moment es va produir. Sabem, això sí, que es va traslladar a Mèxic en un vaixell finançat per la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols -JARE-, el vapor Serpa Pinte , desembarcant en el port de Veracruz el 16 de desembre de 1941. Miguel Granados va arribar sense la seua família i es va establir a Mèxic capital, percebent bastants ajudes econòmiques dels fons de la JARE. Posteriorment, el 12 de juny de 1942, van arribar a Veracruz la seua dona i la seua filla, a bord del vapor Guinea . També van percebre el subsidi d'arribada i altres ingressos de la JARE, al no tenir ocupació laboral a Mèxic. Al febrer de 1943, Miguel Granados Ruiz va rebre una nova ajuda econòmica per falta d'ingressos, ja que no treballava. Concretament, la quantitat de 100 pesos. Fins a aqueix moment, la família havia rebut en ajudes econòmiques la quantitat de 1.779'25 pesos.

Fonts: Archives Nationales d'Outre Mer (A.N.O.M.), "Informe de la Comisaría Central al Prefecto de la Policía", Orán, 28 de febrero de 1939. ALG GGA 3CAB/37-38. / Expediente "Miguel Granados Ruiz". JARE. Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores de España (AMAE).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

GRANELL MESADO Amado. (Borriana, Castelló, 05/11/1898- Sueca, València, 12/05/1972). En 1921 es va allistar en la Legió marxant a Àfrica on va ser enquadrat en la 18ª Companyia de la Cinquena Bandera. En ser reclamat pel seu pare per haver-se allistat sent menor d'edat (en aqueixa època la majoria d'edat s'obtenia als 23 anys) va ser llicenciat al juliol de 1922. En 1927 es va instal·lar a Oriola on va establir un negoci de venda i lloguer de bicicletes, sent membre de la UGT i afiliat a Esquerra Republicana i posteriorment a l'Agrupació Socialista. Va ser regidor de l'ajuntament d'aquesta localitat. En esclatar la guerra es va incorporar com a voluntari sent destinat al Batalló de Ferro aconseguint el grau d'alferes. Va participar en la defensa de Madrid com a capità del Regiment Motoritzat de Metralladores en 1937 i a la fi de 1938 era comandant de la 49 Divisió que va participar en l'ofensiva republicana en el sector de Fuenteovejuna (Còrdova). Va eixir a l'exili des del Port d'Alacant el 28 de març de 1939 en l' Stanbrook amb destinació a Orà. Quan van desembarcar va ser internat en un camp de concentració. Després del desembarcament aliat en el nord d'Àfrica a la fi de 1942 es va incorporar als Cossos Francesos d'Àfrica amb els quals va combatre a Tunísia enfront del mariscal Rommel. Integrat en la Segona Divisió Blindada del general Leclerc va desembarcar en militar aliat que va entrar a París la nit del 24 d'aqueix mateix mes. Va finalitzar la guerra amb la seua companyia a Alemanya. Va ser condecorat per França amb la Creu de Guerra amb palmes i la Legió d'Honor, màximes distincions militars franceses. Amb l'aval de les organitzacions socialistes i recolzat en el seu prestigi militar aconseguit durant la guerra mundial va realitzar labors d'intermediari en les converses entre monàrquics (Don Juan) i socialistes (Francisco Largo Caballero) a la fi de 1945 i començaments de 1946. En 1950 va establir a París el restaurant "Los Amigos". En 1952 va tornar clandestinament a Espanya vivint a Santander, Barcelona i Madrid fins que va establir el xicotet negoci d'electrodomèstics Radio Colón a Alacant en 1969. Va morir el 12 de maig de 1972 en accident de trànsit en els voltants de Sueca (València).

Fonts: F.P.I. / AGHD/Madrid (Sumari 10.266/Alacant); Archivo Francisco Largo Caballero (AFLC-163 y 194-16/FPI); Amadeo Granell Mesado: el burrianense que liberó París.- Burriana (Castellón): Ayuntamiento, 2004; E. MESQUIDA. La Nueve: los españoles que liberaron París.- Barcelona: Ediciones B, 2008, pp. 259 a 266.

GUARDIOLA LÓPEZ, Antonio. (Jumilla 1901- Alacant ¿?). Forner de professió, va començar el seu compromís polític en 1918 en el PSOE a Jumilla i més endavant va ser un dels fundadors del PC. En 1923 va ser empresonat durant diversos mesos. S'estableix a Alacant després de proclamar-se la República, formant part en 1934 del Comitè Provincial. Al setembre de 1936 és regidor del Consell Municipal de la capital en representació del PCE. Impulsor i dirigent de la Federació Provincial Llauradora afavorida pel PC i Secretari de la Unió Provincial de Cooperatives agrícoles. Va ser secretari general del PCE a Alacant, en el període final de la guerra. Va eixir amb la seua esposa Estefanía Requena i una filla d'acolliment, Nieves Cuesta, òrfena de la revolució d'Astúries, en l' Stanbrook amb destinació a Orà. Va estar en un dels camps d'internament, però al cap de dos mesos, a causa de les gestions del Socors Roig Internacional, va ser traslladat amb la seua família al port francès del Le Havre on van embarcar a l'URSS en el Kooperatsia . Després d'un període a l'URSS, Guardiola va ser enviat a l'Uruguai on va romandre durant molts anys.

Fonts: Diccionario Biográfico de políticos valencianos, 1810-2003./ Nieves Cuesta Suárez (2005), Simplemente mi vida. Ed. Azucel. http://simplementelavidadenieves.blogspot.com/

HERNÁNDEZ TOMÁS, Jesús (Múrcia, 1907- Ciutat de Mèxic, 11-1-1971). Va ser un dels fundadors del Partit Comunista d'Espanya  (PCE), del qual arribaria a convertir-se un dels seus principals dirigents. Durant la guerra civil va ser ministre d'Instrucció Pública  i Sanitat, membre del buró polític del PCE i un dels seus dirigents més influents, bolcat en les tasques d'agitació i propaganda. Al final de la guerra va haver d'exiliar-se, marxant a la Unió Soviètica, on va ser representant del PCE en la cúpula de la Komintern, i posteriorment va ser enviat a Mèxic. Va ser expulsat del PCE en 1944 després d'haver mantingut enfrontaments amb la direcció del partit, i purgat de la història oficial del PCE després que publicara en 1953 el llibre "Jo vaig ser un ministre de Stalin", una  demolidora crítica del paper de Stalin i l'URSS en la Guerra Civil espanyola. Va passar de ser dirigent del moviment comunista internacional, a dissident i renegat.

Jesús Hernández va eixir el 24 de març de 1939 amb l'últim grup de dirigents del PCE que quedava a Espanya, des de l'aeròdrom de Totana, en tres aeroplans amb Togliatti, Checa, Diéguez, Uribes, Palau, Virgili Llanos, etc. Van aterrar en Mostaganem, a uns 90 km d'Orà, on serien conduïts, i instal·lats en l'antiga presó. D'allí va ser traslladat a un camp d'internament al costat de la mar. En total, fins que va marxar a París i a Moscou,  van passar dos mesos.

El següent testimoniatge de la seua breu estada a Algèria pertany al seu llibre "Al país de la gran mentida", la segona part de les seues memòries, on l'autor compta la seua experiència d'exili, fonamentalment a l'URSS fins a aconseguir ser enviat a Mèxic.

Font: Biografia en la web Reial Acadèmia de la Història: http://dbe.rah.es/biografias/11808/jesus-hernandez-tomas.

HERRERA CAMARERO, Pedro (Valladolid, 18.I.1908-Buenos Aires, Argentina, 28.X.1969). Ferroviari i organitzador anarquista. Va ingressar a edat primerenca en la CNT, militant en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària de la CNT. Amant de la cultura i autodidacta, va desenvolupar una intensa activitat propagandista a Valladolid, Madrid i més tard Barcelona. Va entrar a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual prompte va ocupar càrrecs de rellevància, arribant a ser secretari del Comitè Peninsular durant en 1937.

Durant la guerra civil va ser un dels impulsors de la creació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització llibertària paral·lela al Socors Roig Internacional (SRI) comunista, i va ser el seu primer secretari general.

Exiliat a França, va formar part al març de 1939 del Consell General de Moviment Llibertari a París. Amb l'ocupació nazi, va passar després pel camp de concentració de Vernet, del qual va ser traslladat al de Djelfa, nord d'Àfrica, en 1942. Allí va jugar un paper fonamental en l'organització del moviment llibertari a Algèria, col·laborant en el seu òrgan  Solidaridad Obrera  (1944-1947), després de l'alliberament. Tornat a França, va ser nomenat secretari de la Comissió Internacional de moviment cenetista majoritari anticolaboracionista; es va integrar en SIA i va escriure en  CNT . En 1950 va viatjar a Rio de Janeiro i, després, a Buenos Aires, on es va assentar i va treballar de comptable. Allí es va implicar més amb el moviment autòcton en la Federació Llibertària Argentina (FLA), en companyia de Santillán, Prince, Maguid, Cabruja, Toryho, etc.; amb ells va editar llibres i va escriure en Reconstruir  . 

Font: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/64788/pedro-herrera-camarero

 

IBORRA SOLBES, Gabriel. [La Nucia, 27-01-1912 / Alacant, 2005]. Jornaler i xofer, anarquista i col·lectivista de La Nucia conegut amb el sobrenom de "El Nap". Militant des de la seua joventut, ràpidament adquireix consciència a través de la lectura i l'estudi autodidacta, i en els primers anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera coneix la clandestinitat. Dirigent confederal local des dels anys republicans, es va distingir en les principals reivindicacions d'aquells anys i arribada la revolució a la localitat, va encapçalar les confiscacions de terres i  va assumir responsabilitats en les col·lectivitzacions del municipi. Acabada la guerra, va romandre al seu poble, però va ser acusat d'instigador de l'assassinat del Marquès d'Altea. Arrestat a La Nucia el 4 d'abril de 1939, va passar al castell de Santa Bàrbara d'Alacant, plaça de bous, hospital militar d'Alacant, de nou a la vella fortalesa alacantina. Va ingressar en la presó d'Elx el 24-XII-1939 des del Castell de Santa Bàrbara, el 23-IX-1941 va ser enviat al Reformatori d'Alacant per a comparèixer davant un Consell de guerra, que va tenir lloc el 8-XI-1941. Va ser jutjat per un delicte de sang i condemnat a mort. Demostrada la seua innocència, la pena va ser commutada per la de 30 anys, i traslladat a la presó de Carabanchel, a Madrid. Va viure a l'empara de companys cenetistas durant tres mesos en la capital madrilenya. Amagat per un amic d'Elda a la seua casa, aquest tenia un germà que era el comissari d'Elda i el va protegir durant un parell d'anys, en els quals va continuar escrivint en el periòdic clandestí de la C.N.T de la regió i de Madrid. Denunciat, el cap de policia li va avisar va haver d'amagar-se un temps a Alacant, per a passar després en pastera a Orà en 1948. En aquest punt va haver d'abandonar a la seua dona amb la qual va tenir una filla, que es van quedar a La Nucia. Després de les dificultats inicials, es va fer representant de Cinzano i es va unir a una dona, Daura, nascuda a l'Argentina i de pare nuciero. En començar la guerra d'Algèria, va haver de tornar a Espanya, acusat pels francesos d'espia -vivia al costat d'un aeròdrom francès-. Quan arribe es va anar directament a Elda ja que els seus antics amics li van trobar un treball, però l'assetjament policial el va obligar a anar-se  a França i va marxar en 1975. A França va trobar treball en un castell, on hi havia un celler d'unes importants vinyes i un hotel, on s'encarregava de la comptabilitat i de la venda dels vins. Va passar diversos anys en aquest lloc, fins que en els seus últims anys, i després de la mort de la seua dona, es va traslladar a Alacant, on va viure en un pis en el barri de Los Angeles i va mantenir intactes les seues idees llibertàries, que es va encarregar de transmetre als joves anarquistes del moment. Va acabar els seus dies cec però va aprofitar els seus 93 anys fins al final i mai es va deixar res pel camí sense acabar.

Fonts: https://alacantobrera.com/2010/09/23/g-n-2/ Base de dades de represaliats Arxiu de la Democràcia UA. https://apps.veu.ua.es/archivo_represaliados/records/3578

 

 

 

 

 

INIESTA CUQUERELLA, Juan. (Villena, Alacant) 1908-1990?). Ferroviari i mestre. Es va afiliar molt jove a les Joventuts Socialistes de Villena sent el seu president en 1932. Va ser delegat per Llevant en la Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya. Va treballar com a ferroviari en La Encina (1934) i a L'Orxa (1936) alhora que cursava els estudis de Magisteri a València. En produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 es va traslladar a Alacant on es va fer càrrec de l'Escola de Magisteri com a delegat del Ministeri d'Instrucció Pública. En 1937 va ser nomenat Inspector Cap de Primer Ensenyament. Va dirigir el diari Bandera Roja (Alacant). President de la Federació Provincial de Treballadors de l'Ensenyament de la UGT, membre de la direcció de les Joventuts Socialistes Unificades i secretari de la Federació Provincial Socialista d'Alacant. Al costat de Rodolfo Llopis va jugar un paper destacat en la preparació de l'eixida del Stanbrook que va partir del port d'Alacant rumb a Orà (Algèria) a la fi de març de 1939. Va romandre en el nord d'Àfrica fins a 1944 que es va traslladar a França establint-se a Tolosa i posteriorment en Rodez i Espalion (Aveyron). Va participar en diferents congressos del PSOE en l'exili. Posteriorment va tornar a Alacant on al començament dels setanta va participar en l'organització clandestina del PSOE.

Fonts : Fundación Pablo Iglesias. Biografie.  Arxiu Exilio PSOE (AE 112-1 y 2, 702-1 y 3, 703-1 y 788-1/FPI); Archivo Carmen García Bloise (FPI); Dirigents d'UGT (FPI); ES 6.VII.1950. / Revista Canelobre núm. 20-21 (1991); El Partido Único...p. 79 / Diccionario biográfico de políticos valencianos...p. 285. / Dramas de refugiados...pp. 11 y 12

IVORRA FUSTER, Vicente  (1907-1976).

El 25 d'octubre de 1907 neix a Benidorm. Es va criar a La Nucia (Marina Baixa, País Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys marxà amb sos germans a fer la verema francesa i rodà per França fent altres feines, fet pel qual va ser detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per vagabunderia. Estudià durant les nits i es va treure cap el 1933 el títol de pèrit mercantil, guanyant-se la vida com a comptable. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant on també formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935 a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la mà dreta per una explosió. Durant la Revolució fou un breu període de temps (setembre de 1936) regidor en representació de la CNT, dirigí una escola racionalista i administrà l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari polític de batalló i inspector -no prengué possessió- del Cos d'Alfabetització de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord del  vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en els anys cinquanta. Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus. Va a morir el 28 de noviembre de 1976 a Bourgoin-Jalliey (Isère).

Fuente: http://www.estelnegre.org/documents/ivorrafuster/ivorrafuster.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JIMÉNEZ AGUILERA, Miguel va nàixer el 3 de maig 1913 en Archidona (Màlaga), fill de Miguel Jiménez Castillo, un dels fundadors de la CNT en la localitat. Va quedar orfe de mare als 7 anys i quan tenia 18 anys va morir el seu pare en un accident de treball. Miguel va començar a treballar a l'edat de cinc anys en la terra, va ser peó obrer i llaurador agricultor en els seus anys de joventut. Va tenir una formació autodidacta. En 1934 va complir servei militar en un regiment d'artilleria a Còrdova, retornant a Archidona i convertint-se en un dels animadors de la CNT. En esclatar la revolta de juliol de 1936, Miguel va ser un dels responsables de les milícies d'Archidona. Va combatre en els fronts de Granada, Màlaga, Almeria i Madrid on va ser designat comissari d'un grup d'artilleria. El 28 de març de 1939, amb dos companys va aconseguir arribar al port d'Alacant i embarcar amb  altres 2.600 republicans en el vaixell Stanbrook  (passatger nº 680) amb destinació a Orà. Va estar internat en diversos camps de concentració francesos: Camp Morand (Boghari), Bouarfa i Colomb Béchar fins a 1943. Després del desembarcament aliat a Àfrica del Nord, es va incorporar als serveis auxiliars de l'exèrcit americà on va aprendre l'ofici de mecànic-conductor. Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial es va traslladar al Marroc i va aconseguir que la seua companya, també d'Archidona, poguera reunir-se amb ell, allí va nàixer el seu fill Floreal. A Casablanca va militar en l'àmbit de la federació local de la CNT en l'exili, i l'Associació Cultural "Armonía" participant en totes les seues activitats. A mitjan anys seixanta va ser repatriat amb la seua família a França, i en 1999 va retornar a Màlaga, morint en 2003. Va deixar un testimoniatge de cinc fulles manuscrites sobre la seua evacuació l'Stanbrook.

Fonts: Aquesta succinta succinta biografia va ser escrita en francès pel seu fill Floreal Jiménez Aguilera i traduïda a l'espanyol per Vicente Ruiz (fill) / Témoignage de son fils (juillet 2012)// CIRA, Lausanne (Fonds Stanbrook)./ http://militants-anarchistes.info/. https://guerinc.wordpress.com/jimenez-aguilera-miguel-n680

 

JIMÉNEZ LÓPEZ, Antonio. Nascut en Balerma, prop d'Adra -encara que resident en aquesta última- el 19 d'agost 1899, era el motorista del Quita Penas que va salpar d'Adra i va arribar a Orà el 12 de març de 1939. Estava casat i era pescador. Va acabar com molts altres del vaixell en el camp Morand i també va passar per Suzzoni. A l'agost va enviar una carta manuscrita al Cònsol d'Espanya a Orà amb el propòsit de sol·licitar la seua repatriació. En aquesta carta afirmava que «a la una de la matinada del dia 11 de març va ser sorprès en el seu domicili per un grup d'homes armats i obligat a acompanyar-los al port i a embarcar en el Quita Penas ».

Font: Archivo General de la Administración (A.G.A.), Alcalá de Henares, "Carta manuscrita de Antonio Jiménez López al Cónsul de España en Orán", Campo Morand , Boghari, 5 de agosto de 1939, Sección Asuntos Exteriores, 54/9623.

 

JIMÉNEZ MARGALEJO, Carlos (Madrid 1918-?). Sent molt jove va participar en la guerra civil com a voluntari aconseguint del grau de capità d'artilleria. Amb 21 anys va eixir a l'exili en l' Stanbrook juntament amb altres companys. Van passar per diversos camps de concentració algerians com Camp Morand i Boghar. Va treballar en la construcció del Ferrocarril Transaharià. En ser alliberat el seu campament pels nord-americans, es va radicar a Algèria primer i després a Veneçuela. Va escriure unes extenses i importants memòries que van ser publicades en 2008. En el llibre esmenta a molts dels quals van viatjar en el vaixell i detalla les dures condicions del viatge i dels camps d'internament d'Algèria.

Fonts: Carlos Jiménez Margalejo: Memorias de un refugiado español en el Norte de África , 1939-1956. Ed. Cinca. Madrid, 2008. /

https://guerinc.wordpress.com/jimenez-margalejo-carlos-n/

Imatge procedent del llibre 'La guerra del pan' d'Agustín Guillamon Iborra (2 tomos)

JUAN  I DOMÈNECH, Josep (Barcelona, 1900-1979). Obrer del ram del vidre, va ser president del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT i de la Federació Nacional del Vidre des de 1931. En 1936  va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Amb l'entrada dels anarquistes al govern Companys, en començar la guerra, va ser conseller de la Generalitat de Catalunya: de Proveïments (26-09-36 al 17-12-36), de Serveis Públics (17-12-36 al 3-04 -37), d'Economia, Serveis Públics, Sanitat i Assistència Social. fins al cap dels successos de maig de 1937, quan la CNT va ser expulsada del govern de la Generalitat. Domènech va tornar a desenvolupar les tasques de secretari del comitè CRTC, entre juliol 1937 i començaments de 1939. A l'abril de 1938 va proposar sense èxit la independència de Catalunya si les tropes nacionals arribaven al Mediterrani i va signar un pacte d'unitat amb la UGT.

Al febrer de 1939 es va exiliar a França on va ser internat en el camp de concentració de Vernet, sent després traslladat amb altres exiliats espanyols considerats perillosos o indesitjables al camp de Djelfa a l'Algèria colonial. En 1942 va eixir del camp després del desembarcament aliat i es va enrolar en l'exèrcit britànic. Es va alinear amb el sector de la CNT "política" partidari de col·laborar amb els governs de la Segona República Espanyola en l'exili. Va ser Secretari General de la CNT escindida en el Ple del Moviment Llibertari (França, Desembre 1947) fins al ple de 1950. Després del Ple de Clarmont de 1960 va tornar a la CNT unificada, però va ser expulsat en el Ple de Bordeus de 1969. Durant la transició espanyola va tornar a Barcelona, on ja es va mantenir al marge de la militància fins a la seua mort en 1979.

Fonts:  Viquipèdia /  MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Abadia de Montserrat, 2000, p. 468. /. Domenech, Jose Juan en Enciclopèdia de l'Anarquisme Espanyol, part 2 p. 52.Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Abadia de Montserrat, 2000, p. 468.

JUAN MOLINA, Carmen. ( Crevillent, 1912- Barcelona, 1994). Obrera espardenyera, Afiliada al PCE, en 1933 va marxar a Moscou amb altres dirigents del Partit, per a millorar la seua formació i allí va romandre fins a 1935. Va participar molt activament en la campanya electoral del Front Popular a la província d'Alacant. Es va incorporar al capdavant, com a miliciana, en els primers moments de la revolta militar. El seu marit Vicente Más va morir en combat en 1937. Va treballar després en l'organització del PCE en diverses localitats de la província. Detinguda al març de 1939, va partir per a l'exili en l'Stanbrook . Va estar algun temps a Orà i va marxar després a l'URSS, on es va casar, encara que el seu marit va morir en combat contra les tropes alemanyes. Va ser traslladada a Crimea durant la guerra mundial. Va ser empresonada en un camp de concentració, a Sibèria, en 1950, on va romandre sis anys. En 1970 va tornar a Espanya i va residir a Barcelona, on va morir en 1994.

Fonts: Diego Más Botella (2016),  El Crevillent ocult , 1930-1950 / Eliane Ortega: Llista de l'Arxiu del Partit Comunista Abril 1939 - Madrid / Més informació sobre la família Juan Molina en la base de dades de la repressió franquista en la província d'Alacant (Arxiu de la Democràcia) / .

LANDA, Ángel. Nascut en Balmaseda (Biscaia). Artiller de l'Armada republicana. El 7 de setembre de 1935 va ingressar en la base de Ferrol. Després de mes i mig d'instrucció, va ser destinat a la base de San Javier a una esquadrilla d'hidroavions Vickers. Durant la guerra va estar embarcat com a artiller en el cuirassat  Jaume I  i els destructors  Churruca  i  Ulloa.  Amb el primer, va salpar al febrer de 1937 rumb a Almeria, però els continus bombardejos dels Junkers alemanys van aconsellar tornar a Cartagena. Mentre era reparat en el moll, el 16 de juny, el Jaime I va patir una sèrie d'explosions, que va ocasionar centenars de víctimes i l'origen de les quals mai es va aclarir. La nit del 5 de març de 1938, embarcat llavors en l' Ulloa , va participar en el combat naval que va acabar amb el creuer franquista  Baleares, afonat enfront de les costes d'Eivissa. "Res tan impressionant com resistir a peu ferm, sobre la coberta, un fort bombardeig en l'espai reduïdíssim d'una badia com la de Cartagena". Convalescent a l'hospital va eixir in extremis a primera hora del 5 de març de 1939 per a embarcar en el  Tramontana,  un vaixell que comptava en la seua tripulació amb molts bascos. El  Tramontana  es va dirigir a Orà (Algèria), per a carregar carbó i seguir ruta cap a Amèrica. Les autoritats franceses ho van impedir. El vaixell va quedar atracat en la base de Mers el Kebir i la seua tripulació va ser enviada primer a un centre d'internament prop del port i a la fi de juliol al camp de concentració de Relizane, a uns 200 quilòmetres al sud d'Orà. Finalment, en el vagó d'un tren de mercaderies el van destinar a Bouarfa , un camp de treball a la frontera amb el Marroc. La travessia, de 600 quilòmetres, va ser penosíssima: "Anàvem custodiats per soldats colonials àrabs. Ens donaven menjar pa i llandes de sardines". Enmig del desert, prop de la serralada de l'Atles, la seua companyia havia de cavar un talús de tres metres en les obres del ferrocarril transahariano. La temperatura al migdia superava els 40 graus. Cada treballador tenia per a tot el dia una cantimplora amb un litre d'aigua. L'última destinació de la seua companyia a Algèria va ser una mina de carbó en Kenazda, prop del camp de Colomb Béchar . Landa va evitar el treball de la mina perquè li van fer cap de cuina. Després de viure tres anys en una posada espanyola d'Orà, a l'agost de 1946, a bord del petrolier  Minatitlán,  va poder emigrar a Mèxic. Va viure en la capital federal amb l'ajuda inicial de la JARE, fins que prompte va trobar treball en una empresa dirigida per un basc de Portugalete, que abans de la guerra havia sigut director de Campsa a Bilbao. En aquesta companyia es va jubilar al desembre de 1990. Va redactar unes breus memòries amb títol "Memorias de un artillero".

Font: El País , 24 desembre 2013 .

LILLO CATALÁN, Cándido. Natural i veí de Villena. Dependent de comerç, nascut en 1893. Es va afiliar en 1930 a la CNT. Vocal del Consell del Ram de Ferreteria, Drogueria i Abonaments, en 1937, i delegat en el CRES. Conseller municipal des de febrer de 1939 fins que va marxar a l'exili, en l' Stanbrook . Va estar pres en Relizane i Camp Morand (Algèria).

Fonts: La repressió franquista a la província d'Alacant (Arxiu de la Democràcia) / López Hurtado (2010) / Eliane Ortega.

 

LILLO CATALÁN, Marcelo. (Villena, 1895-Alacant, 1975). Comptable de professió, va emigrar a l'Argentina de jove, on probablement es va fer anarquista. A la seua volta es va sumar a la CNT amb els seus germans (Victoriano, José, Cándido i Pedro), una autèntica saga de confederals, encara que es diu que era el més convençut i radical. Marcelo va ser iniciat en la Lògia "Constant Alona" a Alacant, amb el simbòlic de "Zorrilla" i en 1930 va passar a la lògia "Amor" a Elda. En aquesta ciutat  va exercir nombrosos i importants càrrecs: responsable dels comptes de les fabriques confiscades de vins i alcohols al setembre de 1936; regidor al febrer de 1937, i febrer-novembre de 1938; president de la comissió de Defensa dins del Comitè Antifeixista, membre del Comitè Agrícola (setembre de 1937) i del consell municipal d'Ensenyament; secretari del CRES (Consell Regulador d'Economia Socialitzada de Villena), maig 1937-febrer 1938, i de nou al gener de 1939, així com president del mateix al febrer de 1938. Mobilitzat al gener de 1939, va marxar al cos de fortificacions, i amb la derrota va embarcar en l'Stanbrook camine d'Orà, amb el seu germà Cándido. Aquest va morir a Algèria en la dècada dels quaranta. Marcelo va estar pres en el camp de Relizane, i després de l'alliberament del nord d'áfrica es va establir a Casablanca fins a 1963 que va retornar a Espanya i es va domiciliar a Alacant.

Fuente: Alacant Obrera. Diccionari Biogràfic https://alacantobrera.com/2010/09/23/g-n-2/

 

LIZCANO MONTEALEGRE, Conrado. Periodista, anarquista. Va arribar a Orà en el petrolier Campilo , el dia 30 de març, procedent de Cartagena. Internat en Camp Morand, en Boghari. Després va ser enviat a construir el Transaharià en una de les companyies de Treballadors Estrangers, en Bou Arfa i Colomb Béchar, allotjats en tendes de campanya "envoltades de foc, arena, pedres, escurçons i taràntules".  Dóna testimoniatge de l'exemplaritat dels metges Ángel Esquembre i Salvador García. Després del desembarcament aliat se'ls va oferir continuar treballant en la construcció del ferrocarril amb millors sous, però ell i uns altres després de companys es van negar, traslladant-se al febrer de 1943 a Orà.

Fonts: Revista CANELOBRE , 20/21, año 1991. Conrado Lizcano: Crónica en vivo de los exiliados españoles en el norte de África , p. 123-136/ http://militants-anarchistes.info/spip.php?article3392 ./ Eliane Ortega: Llista del campo Morand 19-8-1939-ANOM i articlede Solidaridad 1946.

LÓPEZ LORENTE, Jesús. Perruquer i barber. Membre de la UGT i afiliat a l'Agrupació Socialista de Cartagena (Múrcia). Triat regidor de l'ajuntament de la citada localitat en les eleccions municipals celebrades el 12 d'abril de 1931, exercint com a tinent d'Alcalde d'aquesta corporació. No coneixem el motiu però degué ser donat de baixa en l'AS perquè el XIII Congrés del PSOE celebrat a l'octubre de 1932 li va concedir el reingrés en l'AS de Cartagena. Va ser president de la Junta Electoral del Front Popular de Cartagena i des del 18 de juliol de 1936 del seu Comitè Executiu. Va exercir el càrrec d'Alcalde de Cartagena al juliol i agost de 1936 i durant la guerra civil va ser president de la Comissió Municipal de Proveïments. En finalitzar la guerra es va exiliar en el nord d'Àfrica on va pertànyer a les Seccions del PSOE i de la UGT d'Orà (Algèria). Va tornar a Espanya en 1962 als 74 anys sent detingut a Elx (Alacant) res més trepitjar sòl espanyol. Va estar en la presó de Cartagena durant un mes sent posat posteriorment en llibertat condicional. El 8 de febrer de 1963 se'l va jutjar en Consell de Guerra celebrat a Múrcia sent-li sol·licitada la pena de 30 anys de reclusió per «auxili a l a la rebel·lió».

Fonts: Fundación Pablo Iglesias. Biografies.  Memòria XIII Congrés PSOE 1932; ES 25.VII.1963; P. M. EGEA BRUNO. Jesús López Lorente.

 

LUQUE ALBALÁ, Manolita. Republicana i feminista. Nascuda a Madrid en 1898, va obtenir el títol de mestra en 1916 i cap a 1927 es va instal·lar a Alacant. Militant primer del Partit Radical i després d'Esquerra Republicana, a partir de 1933 va ser col·laboradora habitual de la premsa republicana alacantina, des de les pàgines de la qual va defensar el vot de les dones i la seua participació en la vida política. Va dirigir la Unió Republicana Femenina i la Societat Pro Infància Obrera, que va coordinar l'acolliment de xiquets orfes arran de la repressió desencadenada a Astúries després dels successos d'octubre de 1934. En la campanya electoral de 1936, va intentar figurar en la candidatura del Front Popular per ANAR, però la seua proposta va ser rebutjada. Durant la Guerra Civil, com a dirigent d'Esquerra Republicana Femenina, va impulsar diverses iniciatives assistencials i de propaganda, i va ser presidenta del comitè provincial de la Creu Roja.

Manolita Luque va eixir d'Alacant el 12 de març de 1939 en el vaixell Ronwyn, que va desembarcar en Tenès tres dies després. Va viure a Alger durant dos anys i mig, on va subsistir pels seus propis mitjans, amb “treball de labors”. El seu marit, José Gutiérrez Gafo, i els seus tres fills, Victorina, José Eugenio i Antonio, van romandre a Espanya, en condicions difícils, a causa de l'embargament dels seus béns; al setembre de 1941 va conferir poders davant el cònsol d'Espanya a Algèria al seu espòs perquè poguera exercir com a copropietari dels estris domèstics requisats. El Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de València la va condemnar a l'abril de 1941 a una multa de 75.000 pessetes i inhabilitació durant vuit anys, sanció de la qual no va ser indultada fins a 1959.

A l'octubre de 1941, Luque va embarcar a Casablanca a bord del vapor Quanza, que va arribar al port mexicà de Veracruz el 18 de novembre. Es va instal·lar a Ciutat de Mèxic, on va obtenir un subsidi de la JARE; en la documentació conservada, figura com a soltera i mestra, encara que pel que sembla no va poder exercir com a tal. En 1945, casada ja amb Francisco Romera Villa i nacionalitzada mexicana, va sol·licitar ajuda al Fons d'Auxilis als Republicans Espanyols per a sufragar el viatge del seu fill José Eugenio a Mèxic des dels EUA, país al qual el jove havia arribat després de desertar del servei militar franquista. Uens anys després, en 1953, Luque residia a Acapulco i va exercir com a representant del seu fill Antonio, que llavors estudiava Medicina a Cadis.En 1958, des de Guadalajara, va intercedir davant Carlos Esplá perquè ajudara a Antonio a regularitzar la seua situació professional com a metge als EUA. No tenim més informació sobre la seua trajectòria posterior.

Autora: Mónica Moreno Seco.

Fonts: Arxiu de la Democràcia-Base de dades de represaliats; CDMH (Secció Responsabilitats polítiques, 75/00089); AGA. AMAE-JARE. (10)128.000 caixa 12/02803 exp. 33; Arxiu de la Universitat de Cadis. Expedient d'Antonio Gutiérrez Luque.

 

 

 

 

LLANO COTROFE, Marcelino. Gallec, nascut en 1912. Afiliat a la CNT i tercer maquinista del creuer Libertad . Va eixir de Cartagena amb la Flota el 5 de març de 1939. Amb la resta dels marins va estar internat inicialment en el camp de Meheri-Zebbeus. La seua família li va perdre la pista. Marcelino va ser enviat juntament amb centenars de companys per a desenvolupar un projecte de colonització agrícola integral en Kasserine, al sud de Bizerta (Túnez) on va morir a l'abril de 1945. Recentment s'ha descobert un xicotet cementeri on figura la seua tomba al costat d'altres vint compatriotes.

Font: El Diario , 6 de marzo de 2019 .

 

LLANERAS SEGURA, Miguel. Veí d'Alacant. Empleat d'Aigües de Llevant, nascut en 1911. Alumne de l'Escola Model. Afiliat a Esquerra Republicana. Fill del també republicà Lorenzo Llaneras Rico, regidor en 1931. Apoderat del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936, va ser regidor durant la guerra civil, en 1937. Va formar part del Comitè de Confiscació de la Societat d'Aigües, on treballava, i va participar en la destitució dels empleats desafectos. Va marxar a l'exili en el Ronwyn , el 12-III-1939, i va desembarcar en Tenés. Va estar en Orleansville, acollit per una família que tenia relacions amb Alacant, va embarcar en el vapor portuguès  Nyassa a Casablanca, arribant a Veracruz (Mèxic) el 16-X-1942. Va treballar en la Companyia Operadora de Teatres, a Mèxic i Acapulco. Vocal del Centre Republicà Espanyol. Va ingressar en la maçoneria a Mèxic, amb Carlos Sánchez Alba, Ambrosio Asencio i Isidro Sánchez. Va tornar per primera vegada a Alacant al maig de 1963. Segons un informe de la policia, datat en 1941,

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: AHPA. Lligall 800 - Entrevista de Francisco Moreno a Mèxic, juliol de 1992. AMAE-JARE.

LLOBET MARÍN,  Manuel. Vall d´Uixó (Castelló), 1903. Espardenyer, militant del PSOE. Oficial auxiliar de l'Ajuntament de la Vall, gestor de la Cooperativa de Cases Barates fins a 1938. A causa de l'avanç de les tropes franquistes passa a València, on treballarà com a administratiu en la delegació de la Sotssecretaria d'Armament. Embarca en l' Stanbrook destinació a Orà el 28 de març de 1939. En la quarantena del vaixell en el port oranés va patir de sarna, a causa de les deplorables condicions higièniques. Va ser internat en el centre nº 2 de l'Avinguda de Tunísia. A l'agost del 39 van ser conduïts al camp de Relizane, tancat el 9 d'abril de 1940, en destinar a tots els reclosos a les companyies de treballadors estrangers al Sàhara. Llobet va passar per Colomb Béchar i Bouarfa , experiència penosa que reflecteix en les seues memòries. Va escapar del camp per a intentar establir-se a Orà però va ser detingut per indocumentat i va patir arrest en la presó de la ciutat on va coincidir amb el tenor Vicente Sempere. Un brot de tifus va obligar a traslladar-los a la presó d'Alger i de nou al desert del Sàhara, en companyia de Sempere, a les mines de Kenadsa, on van aconseguir ser destinats a la cuines i al servei del camp. Després de l'alliberament, segons el seu testimoniatge l'exèrcit americà tenia la seua caserna general a Orà amb grans depòsits per a material bèl·lic i muntanyes de conserves de menjar de tota classe. Patrocinat pel comandament militar es va organitzar un gran magatzem albergue per als refugiats polítics que anaven eixint dels camps de concentració presons i companyies de treballadors forçats, encara que de nom es diguera que eren voluntaris. Li donen un treball com a auxiliar a l'Hospital americà i després en la Creu Roja, al febrer de 1944. Quan es van anar els americans va exercir diversos oficis fins que va emigrar a Tolosa al setembre de 1946, on es va reunir ja amb la seua esposa. 

Font: Manuel Llobet Marín (2019): El pasajero del Stanbrook. Tragedia y memorias de un exiliado español. La Vall d´Uixó. Gent i Fets de la Vall.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LLOPIS AGULLÓ, Ramón. Natural d'Alcoi i veí d'Alacant. Obrer tèxtil, nascut en 1894. Es va afiliar a la CNT i va participar activament en els conflictes socials de la seua ciutat natal. Es va exiliar a França després del colp d'estat de Primo de Rivera i quan es va proclamar la República va tornar a Espanya, militant amb nom suposat en la CNT alacantina: va ser detingut en diverses ocasions. Després del triomf del Front Popular, es va fer càrrec de la Federació local de la CNT i en començar la guerra civil va presidir la Comissió de Justícia i Ordre Públic del Comitè Provincial de Defensa i va formar part del Consell Provincial d'Economia i Treball. Al setembre de 1936 era vicepresident del Consell Provincial (Diputació Provincial) i president des de desembre d'aqueix any. En 1937 era president del Front Popular Antifeixista d'Alacant. Va eixir d'Alacant en el Marítima. En l'exili, va estar reclòs en el camp d'Argelès-sud-Mer i, després de l'ocupació alemanya, enrolat en una Companyia de Treballadors. Va aconseguir escapolir-se i embarcar fins a l'Argentina, on va viure fins a la seua mort, en Avellaneda, en 1961. El TRP li va condemnar a 5 anys d'inhabilitació per haver presidit la Diputació Provincial: " en paradero ignorat ".

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Font: BOPA, 18 i 26-I-1940, 3-I-1941 i 21-VII-1944 - AHPA. Lligall 795 / Canelobre . Alicantinos en el exilio, nº 20-21, año 1991.

 

LLORDÉN FERNÁNDEZ, Antonio. Va nàixer A Nerva (Huelva) el 15 de febrer de 1906, on al costat del seu germà major Demetrio gestionava una papereria-llibreria. Tal vegada per influència del seu germà, Antonio es va afiliar en la seua joventut a la UGT i al  PSOE. En començar la guerra i quedar la zona sota l'ocupació franquista va escapar de Nerva al bàndol republicà, combatent en les Milícies de l'Exèrcit Popular. El 31 de desembre de 1936 va ser promogut a tinent d'infanteria i l'1 de gener de 1939 va ascendir a capità de la 112 Brigada Mixta. Perduda la guerra va aconseguir arribar a Alacant i embarcar a l'exili amb destinació a Orà. Va ser internat en el Camp Morand (Boghari), en l'expedició d'agost de 1939 (Eliane Ortega). D'allí va ser destinat, com la majoria dels compatriotes, a les Companyies de Treballadors Estrangers i conduït als camps de treball de Bou-Arfa i de Colomb-Béchar, en el desert algerià, per a treballar en la construcció del ferrocarril Transsaharià entre Bou-Arfa i les mines de carbó de Kénadza, 165 quilòmetres de via fèrria a base de pic i pala amb temperatures abrasadores. Antonio Llordén va passar després al 3er Grup de Treballadors Estrangers  en les mines de carbó de Kénadza fins a febrer de 1943.

Després del desembarcament aliat en el nord d'Àfrica, al novembre de 1942, amb lentitud els espanyols republicans van ser alliberats dels camps i Antonio Llordén  es va allistar voluntari quan es va formar laª 2 Divisió Blindada del general Leclerc. Una de la unitats,  encara que manada per un capità francès, Raymond Drone "la Novena Companyia", o simplement "La Nou", la integraven 144  espanyols, entre ells Llordén, que arribaria a ser  sergent al comandament d'una de les seues seccions. La Divisió va ser traslladada al continent i va entrar en combat després del desembarcament a Normandia, sent "La Nou" la primera unitat d'avançada que va entrar a París el 24 d'agost de 1944. Llordén manava  el blindat Teruel, un dels dos blindats amb noms espanyols que van arribar primer al cor de París, a la plaça de l'Ajuntament, participant l'endemà en l'assalt als centres estratègic de resistència nazi. La Novena va penetrar després en el cor d'Alemanya participant fins i tot en la presa del refugi del Niu d'Águilas d'Hitler en Berchtesgaden als Alps. Pels seus mèrits, li va ser concedida la Creu de Guerra amb estrela de bronze.

Antonio Llordén va ser un dels 16 espanyols que va sobreviure als 144 espanyols que formaven La Novena i que van donar la seua vida per la llibertat d'Europa. Després de la guerra Antonio Llordén va residir uns anys a París, traslladant-se després a Mèxic on residia el seu germà Demetrio. A l'agost de 1951 va arribar a Mèxic D.F. i van reiniciar  el negoci de la llibreria. Va residir sempre en la capital, en el Districte Federal, es va casar amb la jove mexicana Ana Mª Calderón i va tenir dos fills, Laura i Demetrio. Va morir de càncer de pulmó en el Sanatori Espanyol de Ciutat de Mèxic, el 23 de novembre de 1973.

Fonts: Jesús Ramírez Copeiro del Villar (2019: En Terra Estranya, l'Exili Republicà De Huelva. / Fundació Pablo Iglesias. Biblioteca, Exili, Biografies.

 

LLORDÉN FERNÁNDEZ, Demetrio va nàixer en Nerva (Huelva), el 22 de juny de 1904, germà major d'Antonio. Va regentar el negoci de la llibreria i va ser recaptador de contribucions en la zona de Nerva. Es va afiliar a la UGT i va ingressar en l'Agrupació Socialista local en 1926. Obligat a escapar del poble després de caure en mans dels revoltats, va deixar allí esposa i un fill de 5 anys. En la guerra va exercir el càrrec de delegat-inspector del Cos de Carabiners en la zona de Llevant. A final de la guerra va embarcar a Alacant amb destinació a Oran. Allí va seguir la sort dels seus compatriotes exiliats en l'hora de la derrota final en els camps de concentració. A la fi de març de 1939 es trobava en el Centre de Refugiats "Caserne Berthezene" d'Orleansville. Va ser enquadrat en la 5ª Companyia delº 8 Regiment de Treballadors Estrangers i enviat al camp de Colomb-Béchar per a la construcció del ferrocarril TransSahariÀ, en les profunditats del desert. Després de moltes vicissituds va poder embarcar a Casablanca en el vapor Nyassa en la seua segona expedició, arribant a Veracruz a Mèxic el 16 d'octubre de 1942. Es va establir en ciutat de Mèxic, podent després de molts esforços muntar una llibreria, negoci al qual es va incorporar anys després el seu germà Antonio Llordén. La seua esposa i el seu fill també van poder reunir-se amb ell. Demetrio va morir el 4 d'agost de 1959. El seu fill Demetrio Llordén va arribar a ser un prestigiós i reconegut pintor.

Fonts:  J. Ramírez Copeiro del Villar:  En terra estranya: l'exili republicà de Huelva.  Huelva, 2011, pàg. 260 i 261./  Fundació Pablo Iglesias, Biblioteca, Exili, Biografies. CDMH/Salamanca (Fitxes AS Mèxic); AGA/Alcalá de Henares (Arxiu JARE)./ E. ORTEGA. Demetrio Llordén Fernández. /http://www.todoslosnombres.org/sites/default/files/tln_bio_llorden_fernandez_demetrio_nerva_huelva_0.pdf

MACIÀ ESCLAPEZ, Ginés (Elx, 1897-Alacant, 1956). De sobrenom "Magara". En 1921, en esclatar la Guerra del Rif, és traslladat des de València a Larraix (Protectorat Espanyol al Marroc), a la unitat de telègrafs. Va exercir al retorn diversos oficis, fins que durant la II República va ser encarregat a la fàbrica de farines Serrano d'Elx. Casat amb Antonia Brotons Sempere, van tenir un fill, Ginés Macià Brotons.

D'una família tradicionalment de dretes, era l'únic que es va decantar cap a la militància revolucionària en la CNT, molt minoritari a Elx. Sabem pel testimoniatge oral que era un home de gran sensibilitat i consciència política. El seu  germà, Juan, militant de Dreta Il·licitana i víctima de l'anomenada repressió roja, té un carrer al seu nom a Elx.

Ginés va ser milicià voluntari, formant part del Batalló Elx durant la Guerra Civil. La columna va estar present en la defensa del Pont dels Francesos a Madrid i després en la batalla de Guadalajara.  Després de la Guerra Civil va estar exiliat, primer a Algèria i després al Marroc. A Algèria va patir els camps de concentració de Camp Morand i algun dels camps situats al costat de la construcció del ferrocarril transsaharià, segurament Bouarfa. Acabada la Segona Guerra Mundial va ser emprat com a electricista en l'aviació civil de Casablanca.

Coneixem, per la seua correspondència, el gran amor que tenia per la seua dona i fill. Amb els anys, i amb millors condicions de vida al Marroc, tots dos es traslladarien a Casablanca amb ell, on van viure en la zona francesa de la ciutat. En aqueixos anys de separació, per a evitar la censura, va suggerir al seu fill fer una col·lecció de segells a partir de les cartes que ell li enviava. En la part posterior dels segells escrivia xicotets missatges que no hagueren pogut passar el control dels censors. El seu fill va conèixer a la seua esposa, una altra filla d'exiliats a Orà que havia emigrat al Marroc, treballant amb el seu pare a Casablanca. Ginés va morir en un accident de trànsit en el port d'Alacant durant una visita als seus familiars d'Elx i d'Altea un mes abans que nasquera la seua primera néta. Està enterrat a Elx, al costat dels seus pares. La seua dona, el seu fill i els seus tres primers néts van tornar cinc anys després a Elx. Del dia a dia a Casablanca durant els anys d'exili, és a dir, una vegada establida allí la família al complet, podem donar només xicotets detalls en contrast amb la vida a Espanya, segons l'experiència d'uns emigrants en ciutats del nord d'Àfrica com Casablanca i Orà. La nora de Ginés sempre va recordar amb nostàlgia la llibertat i els avanços amb els quals havia viscut en l'exili comparats amb l'ambient opressor i l'endarreriment de l'Espanya de la dictadura. Ginés fill, encara que marcat com a fill de roig, va poder tenir una vida normal en la seua terra natal. 

Autor: Guillermo García Maciá.

Fonts: Documents i testimonis família Maciá Brotons. Col·laboració Mme. Malou Vilain.


MADROÑAL IGLESIAS,  Teófila (Madrid, 1905-l'Uruguai, 1990). Miliciana i infermera. D'origen humil, es va casar amb un comunista en 1930. Després de l'esclat de la Guerra Civil, va ser miliciana del Batalló "Leningrad" de les Milícies Populars i després de la primera Brigada Mòbil de Xoc de la Divisió 46, va lluitar en el front de Madrid i en la batalla de Guadalajara. Va aconseguir el grau de sergent. Ferida en 1937, va ser traslladada a Xàtiva i després a Alacant. En aquesta ciutat va estudiar a l'Escola d'Infermeres treballant als hospitals fins al final de la guerra. En 1937, el seu nom apareix en la premsa en una llista de donants per a la concessió de la Creu Llorejada al General Miaja ( Liberación , 11 de juny de 1937). El seu marit va morir en el front. Al març de 1939 va eixir d'Alacant amb el vaixell Stanbrook cap a l'exili. Va estar primer a Orà, en un centre d'internament, i després va sobreviure gràcies a treballs de costura. Exiliada en diversos països (França, Xile, Bolívia), a mitjan dels anys cinquanta s'instal·la a l'Uruguai, on va regentar hotels. En 1976 va ser detinguda i acusada de col·laborar amb el moviment Tupamaro. Va morir sense tornar de l'exili.

Fonts: Ramírez Pacheco, Silvia (1992). Las organizaciones de mujeres durante la guerra civil en Alicante (1936-1939 ). Institut de Cultura Juan Gil-Albert.  Ayudas a la investigación, 1986-1987 , vol. V. Alicante, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. / Rodrigo, Antonina (1999).  Mujer y exilio, 1939 . Madrid: Compañía Literaria.

 Família Macià Brotons a Casablanca

 

 

 

MANGADA ROSENÖRN, Julio. ( Sancti Spíritus, Santa Clara, Cuba, 30-06-1877-Mèxic, 14-4-1946). Militar professional, va aconseguir el grau de coronel; esperantista i escriptor. Al començament de la Guerra Civil va reclutar un gran nombre de milicians i va tenir un paper destacat en la dominació de l'aixecament de Madrid. En els primers mesos de la guerra va organitzar la coneguda "Columna Mangada", amb prop de sis mil homes, que va operar en la zona de Gredos, avançant per San Martín de Valdeiglesias, Cebreros, La Adrada i Arenas de San Pedro, obtenint alguns èxits militars. A conseqüència d'aquestes accions, va adquirir una gran popularitat desfilant pels carrers de Madrid com un heroi i va ser ascendit a coronel honorari el 6 d'agost de 1936. Posteriorment, a Talavera de la Reina (Toledo), va patir greus derrotes militars. Va ser llavors separat de les activitats combatives i destinat a la rereguarda com a governador d'Albacete i Ciudad Real.

En l'hora de la derrota, marxa des d'Alacant a l'exili el 28 de març de 1939  en el vaixell anglès  Stanbrook  amb passaport per a Mèxic, amb la seua esposa i fill, al costat de moltes persones que fugen del país. No obstant això, són desembarcats a Orà (Algèria). A l'abril 1939 es troba en el centre Nº 1 i més tard traslladat a Camp Morand. Gràcies al seu prestigi com a esperantista, el general Bastien, president de la Lliga Internacional Esperantista, va aconseguir la llibertat d'ell i la seua família. Gràcies a una organització esperantista cubana aconsegueixen passaports com a cubans per a eixir d'Algèria en direcció a Casablanca (el Marroc). Des d'allí embarquen en el vaixell portuguès  Serpa Pinte  a l'Argentina gràcies a una col·lecta organitzada per l'Associació Esperantista Argentina. Des de 1941 fins a la seua mort en 1946, va residir a Mèxic.. 

Fonts: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/37001/julio-mangada-rosenorn ./ Eliane Ortega: Centro nº1- libro de Ricardo Serna Alba y articulo de Oran Republicain del 3-4-1939.

MARCO BOTELLA, Antonio. Natural de Callosa de Segura (Alacant), 1921. Treballador del tèxtil, esperantista i escriptor. Va ser mobilitzat al capdavant en la quinta del biberó, l'última lleva de la República. Amb otros companys va arribar a Alacant al final de la guerra i va aconseguir embarcar en l' Stanbrook ; va estar en el camp de concentració de Boghari i després en Suzzoni en Bohgar a pocs quilòmetres de l'anterior, i finalment en el camp de Cherchell, destinat a "intel·lectuals". El jove Antonio Marco ja havia desenvolupat estudis d'esperanto, però en Camp Morand va fer una gran amistat amb el tinent coronel Julio Mangada, redoblant-se el seu interès. En el propi camp de concentració va impartir classes i conferències d'esperanto. També es va interessar en aqueixes circumstàncies per tot el referent a la cultura d'Al´Andalus. En 1946 va tornar a Espanya, establint-se a Saragossa, on va desenvolupar una gran labor difusora de l'esperantisme i també com escriptor. Va deixar el seu testimoniatge dels anys de l'exili algerià.

Font: Antonio Marco Botella (2007). La odisea del Stanbrook. Memorias de un exiliado político. Diputación de Zaragoza.

 

 

MARCOS MARTÍNEZ, Dolores, nascuda a Petrer, el 29 de març de 1920. Aparadora a la fàbrica de sabates "Villaplana", afiliada al sindicat CNT i secretària de les Joventuts Llibertàries. En guerra, va treballar a la fàbrica de "El Molinet" que produïa roba d'abric per als soldats.

Complia 19 anys el mateix dia que a bord del Stanbrook  arribava a Orà amb el seu marit, Adrián Torregrosa Guill i uns altres quasi 3.000 compatriotes, començant així un llarg exili. Va deixar escrits els seus records de l'eixida del Stanbrook: "prensados, empujados, ayudados a veces, cuando llegó nuestro turno, subimos a la pasarela a las 10 de la noche. La gente seguía agolpándose y subiendo. La escalerilla fue retirada a las 23 horas y todavía el capitán ordenó que se la volviera a bajar para recoger a una docena de jóvenes andaluces que llegaron corriendo por  el muelle. Soltaron las amarras, nos alejamos del muelle... de España". 

Quan van arribar a Orà les autoritats franceses només van permetre desembarcar a les dones, els xiquets, i els ferits o molt malalts. Algunes d'aqueixes dones, com Dolores, es van resistir a separar-se dels seus marits i fills i van romandre una setmana més a bord. Dolores va ser internada en l'antiga presó civil d'Orà, coneguda com a Camp nº 1, on setmanes després va arribar el seu marit, després de passar pel camp 2 de l'avinguda de Tunísia. A la Presó Civil van romandre set mesos fins que van ser reclamats per un fals parent, després de diversos avatars. Els allí internats podien moure's lliurement dins del recinte però per a eixir al carrer havien de ser rigorosament autoritzats. Entre els internats es van organitzar classes de francès, de matemàtiques, de gramàtica i es van realitzar lectures d'El Quixot, a càrrec d'un professor de cognom Mena. El record de gratitud de Dolores és emocionant: "en la vieja prisión, en una estrecha y larga celda (no estábamos encerrados en celdas), sentados en colchonetas, tuvimos nuestra primera lectura de El Quijote, un libro que no conocíamos, y que iluminó nuestras vidas durante varias semanas. Esperábamos con impaciencia la llegada de nuestro profesor que también nos dio a conocer a Calderón de la Barca y a otros autores. Nunca nadie se pudo imaginar que tan hidalgo caballero pudiera hacer tanto (como siempre fue su deseo) por personas necesitadas de su caballerosidad, de su generosidad, de sus fantasías, para conservar las esperanzas y la fe en el ser humano... ¡Cuánta alegría para nuestro filósofo y querido Sancho si hubiera podido dar la buena nueva a su señor... del inmenso bien que aportó a compatriotas suyos en el exilio siglos después! Para todos nosotros aquellas lecturas y comentarios de El Quijote fueron como un rayo de sol en nuestra triste odisea. Habíamos perdido la guerra, éramos apátridas, nadie nos quería, lejos de España, de nuestros hogares, de nuestras familias, de nuestros pueblos, en un mundo extraño y desconocido en muchos aspectos...El Quijote vino a trazar un punto de unión entre España y nosotros, aliviando nuestros sentimientos de exiliados" (El Stanbrook y el Quijote. El Quijote en mi exilio. Manuscrito conservado por su hijo Helios Torregrosa Marcos).

Entre novembre de 1939, fora de la presó i  fins al desembarcament aliat al novembre de 1942, la parella va viure en semi-clandestinitat, amagats en soterranis, o treballant com a conserges en immobles. Van viure de prop el bombardeig de Mers-el-Kebir i refereixen el brot de pesta de la gran novel·la d'Albert Camús. Al gener de 1946 van emigrar a Casablanca, on Adrián va treballar de sabater, la seua professió, i més tard  en una fàbrica de mistos. Allí van ser pares d'Helios, el seu únic fill. Mort Franc, en 1976, van tornar a Espanya a Petrer, de done eren naturals. “¿Por qué nadie habló de nosotros? Hemos sido los olvidados”.

Fonts: Juan Ramón Roca (2020): Españoles  en Argelia. Emigración y exilio. Memoria gráfica. Ed. Amazon/  Las citas literales están extraídos del libro citado, que tiene como fuente original el archivo de Helios Torregrosa Marcos./ Bonifacio Navarro:  WEB https://memoriarecuperada.ua.es / Base de datos: Dolores Marcos Martínez y Adrian Torregrosa Sempere (sic) en realidad  el segundo apellido era Guill.

 

MARTÍ PÉREZ, Ventura. Nascuda a Altea, en 1913, 26 anys al març de 1939. Afiliada a la CNT, organització en la qual  va ser secretària femenina. Durant la guerra civil va ser cuidadora d'una colònia infantil. Va embarcar a Alacant el 28 de març de 1939 cap a l'exili a bord del vaixell anglès "Stanbrook"  (passatgera 2.370) fugint de les tropes de Franco. Estava embarassada...

En una entrevista realitzada fa ja més d'una dècada Ventura, de 89 anys, recorda amb absoluta lucidesa aquells dies tràgics de la seua existència "perquè teníem por de morir". La pujada al vaixell i la travessia "cap a un lloc desconegut llavors per a nosaltres",  "va ser una autèntica odissea" perquè "el vaixell anava escorat per l'excés de pes, estàvem tots apinyats, a penes teníem menjar, i existia la por de ser afonats pels submarins alemanys o pels avions que ens sobrevolaven". En aquells dies, la jove i atemorida alteana de 26 anys, amb un fill creixent en el seu ventre, i amb una xicoteta lesió en el cor, que encara li perdura en l'actualitat, va traure "forces d'on no les tenia" per a eixir d'Espanya "on ja havíem perdut les nostres llibertats" i cercar un país lliure "en el qual el meu fill poguera viure sense mordasses". En aquesta aventura es va embarcar, encara que passats dos anys retornava a la seua llar "perquè els meus pares em van tranquil·litzar per carta, a més de que necessitava les seues cures en contraure unes febres tifoidals".

Dels seus records, Ventura Martí ens diu que el mateix 28 de març de 1939, sent encara secretària de la secció femenina de la CNT a Altea "a la qual em vaig afiliar per a ajudar als més necessitats, perquè hi havia moltes famílies que passaven fam", va pujar al matí al costat d'un altre matrimoni del poble a la caixa descoberta d'un camió que passava pels pobles de la costa per a portar-los al vaixell, marxant-se "amb el posat, més una muda, i unes poques monedes d'or que em va donar la meua tia Ventura, a més d'una toquilla que em va tirar ella quan ja estava el vehicle en marxa... per a abrigallar al teu fill", em va dir. Per a Ventura Martí, el record del "Stanbrook" estarà sempre en el més profund del seu cor, doncs, encara que només va estar un dia a bord, "amb la nit més llarga de la meua vida" -postil·la- "va ser molt important per a mi".

A Orà van traslladar als exiliats a una antiga presó amb funcions d'alberg, i als tres dies van ser repartits per diverses cases de la ciutat. Ventura va ser ingressada en un hospital, amb un cor feble i suportant el pes del creixement del seu fill en el ventre. Després trobaria treball netejant cases i finestres, però, segons compte "després de nàixer el meu fill vaig tornar a ser ingressada afligida d'una greu cistitis".

Durant la seua estada a Orà, tant ella com la resta d'espanyols s'informaven sobre els esdeveniments que passaven a Espanya a través de la ràdio, i ella, particularment quan estava hospitalitzada, per la qual cosa li deia una de les seues infermeres. El temps va passar, i als dos anys de la seua fugida va tornar a Altea "amb unes altes febres tifoidals", assenyala, i amb un periple que li va portar des d'Orà a Melilla per carretera, d'ací a Màlaga per vaixell, i d'ací a Alacant amb tren, fins a tornar a Altea en un taxi noliejat pels seus sis germans, "i amb només dos reals de les monedes d'or que em va donar la meua tia dos anys abans". L'arribada a Altea la va fer "amb cert temor a represàlies i al fet que em ficaren en la presó", però "tots es van portar molt bé, i especialment l'alcalde de llavors, Joan Batiste Orozco, al qual coneixia des de xicotet". Quan es va curar del tifus, va estudiar el Batxillerat i posteriorment es va fer llevadora ("La Comare"), encoratjada per la llevadora d'Altea després que l'ajudara en un part.  Compte que aquesta professió "m'ha donat moltes satisfaccions", i mostra el seu orgull d'haver ajudat a nàixer a milers d'alteanos, a més de que se sent satisfeta "que a les meues 89 anys encara la gent em recorde i em pare al carrer per a saludar-me i fer-me una besada".  J. Martínez

Font: Adaptació d'entrevista apareguda  en Informació i Levante-EMV, i text pres del blog http://www.alicantevivo.org/2007/06/alicante-en-el-recuerdo-el-final-de-la.html.  Diario Información, 19-12-2009. Imatge presa del Blog: http://www.alteamipueblo.es/personajes.php

MARTÍN CASALS, Juan. Nascut a Barcelona el 17-12-1913. En la seua joventut va fer estudis de comptabilitat i mecanografia. Va ingressar a l'Escola Popular de Guerra nº 1 de Barcelona al gener de 1937, obtenint el títol de tinent d'Infanteria de Campanya de l'Exèrcit de Terra. Va ser destinat a la 139 Brigada Mixta de la 33 Divisió, sent destinat al capdavant d'Andalusia, en Porcuna i més tard al capdavant de l'Ebre en Mora de la Nova (Tarragona).

Al juliol de 1938 va realitzar un curs a l'Escola d'Observadors Aeris, a Los Alcázares, passant a pertànyer al cos d'Observadors Aeris adscrit a l'Exèrcit de Terra, en laª 2 promoció, d'octubre de 1938. Al gener de 1939 va ser ascendit a capità, sent-li reconegut el grau, ja en democràcia, com a capità de l'Arma d'Aviació. Aquests observadors, encara que pertanyien a l'Exèrcit de Terra, realitzaven la seua labor a bord dels bombarders republicans sobre territori enemic per a obtenir informació. Casals va quedar destinat provisionalment en el Centre Eventual de los Alcázares fins a març de 1939. El 28 de març 1939, amb altres tres companys va arribar a Orà a bord d'un avió "Polikarpov", segurament procedent de la mateixa base de Los Alcázares.

A l'Algèria francesa va passar per diversos camps de concentració. Primer a Camp Morand en Boghari, després va ser enrolat en la 2ª Companyia de Treballadors Estrangers en Colomb Béchar, retornat a Camp Morand i més tard va ser empresonat a la presó de Berrouaghia. Finalment, va ser internat en el camp de concentració de Djelfa, un dels més duros destinats als represaliats polítics, tant francesos com republicans espanyols, en el qual va romandre 15 mesos fins al 7 de juny de 1943.

Després de ser alliberat, a Orà  va treballar com a intèrpret al servei de l'exèrcit americà fins a setembre de 1946. Més tard, va exercir com a comptable en diferents empreses a Algèria, primer com a comptable en fàbriques tèxtils a Fort de´L Eau (avui Bordj el Kiffan) prop d'Alger, on  es va casar amb Joana Mas, d'origen alacantí,  en 1955 i  més tard en Maison Carrée (avui El-Harrach), on la família va viure les vicissituds de la guerra d'independència algeriana. Després, Casals va passar a treballar en una empresa petrolífera a Alger, com a cap comptable fins a 1975, any en què va ser enviat a una filial, primer uns mesos a Londres i després a França (L'Havrre), fins a la seua jubilació en 1978.

Va tornar  a Espanya a l'abril  de 1979. Va morir el 7 de juny de 1996.

Fonts: Documentació aportada per la seua filla María Asunción Martín Mas./  Article revista Icaro:"Los Observadores del Ejército de Tierra", autor Otilio Fuentes Gómez.

MARTÍN LILLO, ANTONIO. (Boufarik, Algèria, 1941-Alacant, 2017). Fill d'exiliats comunistes. Els seus pares i el seu germà major van eixir a Algèria en l 'African Trader . Després de passar un temps en diversos camps (Behari, Colom Bechar, etc), la família va poder reunir-se i es van instal·lar a Boufarik, on va nàixer Antonio; uns mesos després va morir el seu germà major en un accident escolar. El seu pare, que va continuar militant en el PCE, va morir en 1962, mesos abans de la independència d'Algèria i la seua mare en 1965.

Entre 1957-1960 va estudiar a l'Escola Normal de Magisteri. Va compatibilitzar el seu treball com a professor amb els seus estudis en la Facultat de Lletres d'Alger, on va obtenir la Llicenciatura en Filologia Hispànica, Durant aquests anys va simpatitzar amb el moviment d'alliberament d'Algèria, afiliant-se primer en el Partit Comunista d'Algèria i poc temps després en el Partit Comunista d'Espanya, del qual va ser militant actiu i dirigent durant 54 anys, fins a la seua defunció. En 1965 es va traslladar a l'URSS i en 1971 va ser enviat pel PCE a Alacant per a organitzar el Partit a la província. Detingut i jutjat en 1974, va ser condemnat a 5 anys. Va passar 2 anys a la presó de Múrcia, d'on va eixir amb l'amnistia general.

Font: Entrevista realitzada per Francisco Moreno Sáez en 1998. (Descarregar transcripció parcial ).

 

MARTÍNEZ DE VELASCO, José. Sant Esteban del Molar (Zamora) 05/04/1916- Madrid 20/04/1993. Empleat d'oficina. Va treballar en el Ministeri d'Obres Públiques des de 1932 fins al colp d'estat de juliol de 1936. Membre del Sindicat d'Empleats d'Oficina de la UGT i de la JS de Madrid des de 1932. Va ingressar en l'AS de Madrid al febrer de 1937. Va ser redactor de Renovació i Informaciones a Madrid i de l'Heraldo de Castellón i La Veu de l'Obrer. Durant la guerra civil va ingressar en el cos de Carabiners el 13 de març de 1937 amb el grau de capità, prestant servei com a cap del 32 Batalló de laª 5 Brigada en el front del Jarama a Madrid. Al setembre de 1938 va ascendir a comandant, sent destinat com a cap del Centre de Reclutament i Instrucció del Cos de Carabiners en la zona Centre en Madrid. Va ser triat sotssecretari de la Comissió Executiva de la Joventuts Socialistes a Madrid, el 10 de març de 1939.

Finalitzada la guerra civil va embarcar en l'Stanbrook (passatger 1859), que va partir del port d'Alacant el 28 de març, arribant a Orà (Algèria) l'endemà. Des d'abril a juliol de 1939 va estar en el centre d'internament nº 2 d'Orà i des d'agost fins a abril de 1940 en el camp de Bouarfa (el Marroc). En aqueixa data va passar al camp de Colomb Béchar (desert del Sàhara) on va treballar en la construcció del ferrocarril Mediterrani-Níger, primer com a cap de Companyia i des de juny de 1941 fins a març de 1943 com a empleat d'oficina en la direcció de la construcció. A l'abril de 1943 va passar a Alger com a secretari de la Comissió Inter-Aliada dels Refugiats Republicans Espanyols i president de la Comissió Aliada per als Refugiats i Presoners Polítics a Àfrica del Nord. Al juliol de 1943 es va traslladar a Rabat (el Marroc) treballant fins al final de la guerra mundial en Radio Nations Unies, La Voz de América a l'Àfrica Francesa i altres organismes dels aliats al Marroc. Des de 1945 a 1967 va treballar com a comptable en diverses empreses al Marroc. En 1943, res més arribar a Rabat va ingressar en les Seccions del PSOE i de la UGT i en 1946 es va traslladar a Casablanca on va ser secretari de totes dues Seccions, així com secretari del PSOE i president de la UGT al Marroc. Des de 1961 a 1967 va ser vocal efectiu d'aquest Comitè Director i del Consell General de la UGT en l'exili per la zona 10ª/11ª (Algèria, el Marroc i Tunísia). Va ser delegat a l'IX Congrés del PSOE en l'exili celebrat en 1964 per les Seccions de Casablanca, Kenitra, Oujda, Rabat i Tànger (el Marroc) i al X Congrés en 1967 representant a les Seccions de Casablanca, Oujda, Rabat i Tànger. En aquest últim Congrés va ser triat sotssecretari de la Comissió Executiva del PSOE en l'exili, càrrec que va exercir fins al Congrés de 1970, que va passar a ser secretari d'organització del PSOE en l'exili. Així mateix, des de 1968 a 1971, va ser vocal de la Comissió Executiva de la UGT en l'exili i secretari de la redacció de Le Socialiste des de 1967 a 1972. Va residir a Tolosa des de finals de 1967 fins a la seua jubilació en 1982 que va tornar a Espanya. Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (Històric). Posteriorment es va incorporar al PSOE (Renovat) sent triat, en 1983, després del seu retorn a Espanya, regidor de l'Ajuntament de Fuenlabrada (Madrid). Va morir a Madrid el 20 d'abril de 1993.

Fonts: Arxiu Exili PSOE/; Arxiu Fraternidad Instituto de Carabineros (FPI); CDMH/Salamanca (Fitxes AS Madrid); PSOE/CEF. Ceno; Dirigents de l'UGT (FPI); ES 28.VII.1949, 18.VIII.1955, 28.VIII.1958 i 27.VIII.1964; NS 21.XII.1972; Família Martínez. Fotografia: Arxiu fotogràfic FPI; Christine Denise Martínez Medale.

 

MARTÍNEZ LÓPEZ, Miguel. Nascut a València a l'octubre de 1931. Tenia vuit anys quan amb la seua mare i un germà va embarcar a la Vila Joiosa en un pesquer, El Gavilán de los Mares amb destinació a Orà. El seu pare era un militant de la CNT-FAI. En la guerra la família es trasllada a Gandia, instal·lant-se en el requisat palau dels Borgia, convertida en seu de l'organització anarcosindicalista. En les seues excel·lents memòries relata amb detall l'embarque nocturn a la Vila Joiosa i la travessia marítima fins a arribar a Orà el dia 29 de març de 1939. Amb la seua mare és conduït a la presó d'Orà on s'allotgen la resta de dones i xiquets arribats en els altres vaixells. Allí van estar sis mesos fins que són conduïts al camp de Carnot, on romandran any i mig. Carnot era un camp de reagrupament familiar, però vigilat, on va començar a prendre classes amb altres xiquets. Podien eixir unes hores lliurement sol·licitant permís. El pare aconsegueix un contracte per a treballar en una perruqueria d'Orléansville, a l'interior, a 80 km del port de Ténes. Allí tota la família va ser atacada per febres palúdiques i per consell mèdic es van anar a viure a Alger. En la capital algeriana el pare entra en contacte amb destacats exiliats anarquistes, Muñoz Congost, del Burgo, Puyol, Verardini, Isabel Castillo, etc. Miguel descriu els centres de reunió dels refugiats espanyols a Alger (L'Orfeó Espanyol, l'Associació de Refugiats Espanyols, a Àfrica del Nord, el centre dels Quàquers, el Cercle García Lorca). Als 11 anys comença els seus estudis secundaris en el Liceu. En les seues memòries fa una excel·lent descripció de la societat oranesa després de la segona guerra mundial, de les jerarquies socials i les diferents comunitats religioses, ètniques i culturals. Va entrar a treballar a la casa Blachette, ric terratinent i amo del periòdic Le Journal d´Alger, un dels majors potentats d'Algèria, portant la tenidoria de llibres de comptabilitat. Miguel es va naturalitzar francès, la qual cosa li va suposar la crida obligatòria al servei militar, veient-se involucrat en la guerra d'independència algeriana. Encara va quedar a Alger tres anys més, fins que decebuts del rumb de la revolució algeriana van haver d'emigrar a la França metropolitana l'any 1965.

Font: Miguel Martínez López (2006): Alcazaba del olvido. El exilio de los refugiados políticos españoles en Argelia (1939-1962) Endymion. Madrid.

MARTÍNEZ RODRÍGUEZ, Francisco. Nascut a Almeria el 3 d'agost de 1906; va arribar a Orà el 30 de març de 1939 a bord del V31 , procedent de la capital d'Almeria. Havia passat pel camp de Rélizane i posteriorment per Bou Arfa, sembla ser que va ser alliberat per raons de salut. Tenia dona i una filla que es trobaven a Espanya, on havia exercit com a director de la presó d'Almeria. Residia en el domicili de la Sra. Soledad Fernández, en elºn 12 de la rue Montgolfier i treballava com a forner. La Policia sospitava sobre les seues idees socialistes-comunistes i la seua suposada pertinença a la UGT.

Font: A.N.O.M., "Informe del Jefe de Policía Especial de Orán al Prefecto departamental", Orà 20 d'abril de 1942. FM 81F/999

 

MAS CASAS, Valeri. El 22 de maig de 1894 naix en Sant Martí de Provençals (Barcelona). Quan tenia 14 anys es va afiliar al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers. Durant la dictadura de Primo de Rivera va fundar, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Durant la II República va ser detingut en diverses ocasions pel seu paper dirigent en la vagues del període.

Quan va esclatar la guerra, al juliol de 1936, va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat, representant a la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa. Va ser secretari del Comitè Regional de Catalunya entre novembre de 1936 i maig de 193) i, després, secretari de Propaganda. Al gener de 1937 va formar part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la FAI, la UGT i el PSUC. Arran dels successos de Maig de 1937, i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va assumir entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT.

En ocupar-se Catalunya, al febrer de 1939, va passar els Pirineus per Girona. Al març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i triat membre del Consell General. Al setembre de 1939 va ser internat en el camp de concentració de Vernet i al juliol de 1942 deportat a Àfrica del Nord, amb altres companys, i tancat en el camp de Djelfa, un dels més durs del desert algerià. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, es va instal·lar a Orà, on va trobar al seu gendre Fernando Alemán. Al maig de 1945 va assistir al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i va participar en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». A l'agost de 1946 va formar part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa. Durant els anys següents va ocupar càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: va assistir al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, va ser delegat de la MLE a Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-50, 1952 i 1954-1955). Va representar a la CNT en l'exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat en Puteaux. Trobem textos seus en "Tierra y Libertad" de Mèxic i va col·laborar en la inacabada Història de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mes va morir el 19 de juliol de 1973 en Lissac (País de Foix, Occitània).

Font:Viquipèdia / www.estelnegre.org/documents/mascasas/mascasas.html https://pacosalud.blogspot.com/2013/05/valerio-mas-casas-del-movimiento.html?m=0.

 

MÁS SERNA, Antonio. (Crevillent, 1885-Tolosa, 1963). Teixidor. Membre de la Societat d'Hiladores de la UGT, de la qual va ser secretari i afiliat a l'Agrupació Socialista de Crevillent des de 1913. Fundador de la Cooperativa Socialista "La Perseverancia" i més tard de "La Mutualitdad de Hilados". Va ser regidor de l'Ajuntament de Crevillent, sent primer tinent d'alcalde amb el càrrec de regidor d'Obres Públiques des de febrer a novembre de 1936 i al maig de 1937, i exercint com a alcalde de la citada localitat des del 3 de juny de 1937 al 15 de març de 1939. El 28 de març de 1939 va partir del Port d'Alacant en l' Stanbrook rumb a Orà (Algèria) on va arribar el dia 30. Va residir a Orà fins a 1949 que es va traslladar a Port Lyautey (el Marroc), pertanyent en totes dues localitats a les Seccions de la UGT i del PSOE. Poc més tard va marxar a França, establint-se en Merens els Vals (Ariege) on va treballar com hilador i va formar part de les Seccions de la UGT i del PSOE. Va assistir a diversos congressos de la UGT i el PSOE en l'exili. Es va traslladar a Tolosa (Haute Garona), on va pertànyer a les Seccions de la UGT i del PSOE i on va morir el 21 d'octubre de 1963.

Fonts: Arxiu Municipal de Crevillent / ANOM (França) / Arxiu Exili PSOE (AE 112-4, 702-2 y 3, 703-1 y 785-20/FPI); /Arxiu UGT Exili (267/FFLC); Dirigents d'UGT (FPI); ES 6.VII.1950, 5.IV.1951 y 21.XI.1963; B UGT XI.1963; ES / Diccionario biográfico de políticos valencianos...

 

MATURANA NAVARRO, Salvador. Va nàixer en La Unió el 29 de desembre de 1911. Va ingressar en l'Armada al gener de 1931; durant la guerra civil va estar embarcat en el destructor "Almirante Antequera", arribant a ser nomenat Tinent de Navili. El 5 de març de 1939 va salpar juntament amb la Flota des de Cartagena cap a Bizerta (Tunísia), sent internat en el camp de concentració de Meheri-Zebbeus. Al juliol de 1939 va ser traslladat juntament amb altres 280 marins a laª 7 Companyia de Treballadors Estrangers del batalló disciplinari al desert de Gabès (Tunísia) i després a Khenchela (Algèria) per a construir una carretera de muntanya, sota dures condicions especialment a l'hivern a causa del fred, la neu i l'escassetat d'aliments, d'on es creu que va poder escapar.

Després del desembarcament dels aliats a Àfrica, va ingressar en el Corps Franc d'Afrique, en la Novena Companyia de l'III Batalló, integrada majoritàriament per espanyols i marins republicans amb l'almirall Buiza al capdavant. Vençudes les forces alemanyes i italianes a Àfrica, el Corps Franc es va dissoldre, transformant-se  a l'agost de 1943 en el regiment d'infanteria de la  2ª Divisió Blindada de Leclerc, en que el seu 12ª companyia del 3er regiment s'incorpora "La Nou". El 25 d'agost de 1944, un dia després de l'entrada de la primera tanqueta de "La Nou" a París, va entrar Maturana amb la resta de la Divisió. Al setembre, van reprendre la marxa cap a Alemanya integrats dins de l'exèrcit americà, arribant fins a Berschtesgaden, el cau d'Hitler als Alps.

Una vegada desfeta la Divisió Leclerc, Salvador Maturana va tornar a Paris, on va conèixer i es va casar amb Luisa, filla d'exiliats. Va tenir una filla i va viure a França fins que va poder tornar a Espanya. Va morir a Cartagena en 2001.

Fonts:

 A.H.C.C. La Nueve: http://www.lanueve.net/la-asociacioacuten.html / Búscame en el ciclo de la vida.com http://www.buscameenelciclodelavida.com/2013/09/salvador-maturana-navarro.html?spref=pi /  Blog del exilio de los marinos republicanos http://exiliomarinosrepublicanos.blogspot.com/2016/08/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

José Martínez de Velasco

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MENARGUES VICENS, Manuel. (Crevillente18/09/1891-Alacant, 28/10/1941). Oficinista. Membre de la UGT i afiliat a l'Agrupació Socialista de Crevillent, de la qual va ser president i a la qual va representar en el Congrés Extraordinari del PSOE en 1931. Aqueix mateix any va ser elegit regidor de l'ajuntament, alcalde des d'abril de 1931 a octubre de 1934, que va ser deposat del seu càrrec i des de febrer de 1936, després del triomf electoral del Front Popular. Va ser processat per la seua participació en la revolució d'octubre de 1934. Durant la guerra civil va ser president del Front Popular i responsable de Confiscacions. Director de la Cooperativa Tèxtil Crevillentina, marxant a l'octubre de 1936 a l'estranger en representació d'aquesta. Va estar a Casablanca (el Marroc) i el Brasil, entre altres països, tornant a Crevillent al març de 1937. Finalitzada la guerra civil, el 28 de març de 1939 va embarcar en el port d'Alacant en l'Stanbrook amb direcció a Orà. És acollit a Orà a casa d'uns amics crevillentins. Cercant major seguretat, a l'abril  de 1940 es trasllada a Tànger on és detingut i pres en les presons de Tetuan i Ceuta. En 1940 va ser detingut a Tànger, sent traslladat el 16 de desembre d'aqueix any des de la presó Europea d'aquesta localitat al Reformatori d'Adults d'Alacant. En Consell de Guerra celebrat el 16 de juny de 1941 va ser condemnat a mort, sent afusellat a Alacant el 28 d'octubre d'aqueix any.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. Biografies / Diego Mas Botella (2016). El Crevillent ocult, 1930-1950.

 

MENDIOLA NÚÑEZ, Leocadio (Badajoz, 1909 - Barcelona, 1998), va ser pilot de combat republicà. Fill d'un sergent d'Infanteria, després d'ingressar voluntari en el cos d'enginyers d'Aviació, va ser destinat en 1926 a l'aeròdrom de Quatre Vents i  ascendit a sergent l'any següent. Va realitzar el curs de pilot a Alcalá de Henares i posteriorment el de metrallador-bombarder. Destinat a Lleó i Sevilla, va sol·licitar el seu trasllat al grup 31 de Getafe en 1935, on el va sorprendre el començament de la guerra civil.

Va servir en l'aviació republicana durant tota la guerra, participant  en quasi totes les batalles, entre les més rellevants el bombardeig al cuirassat alemany Deutschland en 1937 i l'atac a la Legió Condor en la seua base de la Senia a Tarragona, al desembre  de 1938. Va aconseguir el grau de tinent coronel i va obtenir pel seu valor la Placa Llorejada de Madrid, la més alta condecoració republicana.

Va ser el primer espanyol a acreditar-se com a pilot dels bombarders estratègics soviètics Katiuska i es va integrar en la 3º esquadrilla del grup 12. La seua primera acció va ser bombardejar els depòsits de CAMPSA a Sevilla, al novembre de 1936. Al març de 1937 va participar en bombardejos sobre les tropes italianes en Almadrones (Guadalajara) i a l'abril va atacar l'estació de tren de Valladolid. En aqueixos dies va ser nomenat cap de la 3ª esquadrilla, amb base en Sant Clement (Conca). Des d'allí van realitzar vols sobre el Mediterrani per a atacar la flota nacionalista.

El 29 de maig de 1937 van  en la rada d'Eivissa  al cuirassat alemany Deutschland amb dues bombes de 250 quilograms, que va resultar danyat  amb una trentena de morts i més del doble de ferits i provocant un conflicte internacional. Com a represàlia  la flota alemanya va bombardejar Almería. El mes de desembre de 1937 va prendre el comandament del grup 24 de Katiuskas, sent ja tinent coronel, i va desenvolupar una activitat molt intensa durant la batalla de Terol. Va rebre la llorejada de Madrid, màxima condecoració al Valor de la República Espanyola durant la Guerra Civil.

El 27 de març de 1939, en la base dels Plans (Albacete), el coronel Manuel Cascón va donar llibertat als seus subordinats per a triar lliurar els avions a Barajas a Franco o eixir a l'exili. Dels 20 Katiuskas disponibles, 17 es van lliurar a Barajas i tres van ser utilitzats per a eixir d'Espanya, pilotats per Leocadio Mendiola, Ananías Sanjuan i Juan Sospedra, que van volar fins a Orà  (Algèria).  

Els tres aviadors republicans van ser internats uns mesos en un camp de concentració i després van quedar en llibertat, amb un subsidi del govern de la República en l'exili. Sospedra va morir d'una infecció. A principis d'octubre de 1942 Mendiola  va poder eixir des de Casablanca cap a Mèxic. A Mèxic va treballar en diverses empreses i com a instructor de vol. Al febrer d'1  967 va tornar a Espanya, instal·lant-se a Cornellà. L'11 de juny de 1997  va ser homenatjat per l'Exèrcit de l'Aire, exposant-se en el Museu de l'Aire un retrat seu, la seua biografia i una pintura del bombardeig de La Sénia.

FONTS: ICARO. Boletín informativo de ADAR, la Asociación de Aviadores de la República,  nº 56, octubre 1998. Diversos articles i notes necrològiques./ Wikipedia. / El PAÍS, 13-febrer 2010. "El héroe sin medalla".

 

 

 

MERA SANZ, Cipriano. (Madrid, 1897-Saint Cloud, França, 1975). Destacat dirigent de l'anarcosindicalisme espanyol que va tenir una actuació rellevant en la guerra civil. Obrer de professió, va ser president del Sindicat de la Construcció de la CNT a Madrid. En produir-se la revolta militar, va ser alliberat de la Presó Model i molt ràpidament es va fer amb la prefectura d'una columna miliciana que va prendre Alcalá de Henares, Guadalajara i Conca, reconvertint-se en la 14 Divisió de l'Exèrcit Popular. Va intervenir en la defensa de Madrid i en la batalla de Guadalajara en la primavera de 1937, arribant a manar l'IV Cos d'Exèrcit i ascendit a tinent coronel. Va tenir una intervenció decisiva per a fer fracassar la resistència comunista després del colp de Casado que va deposar a Negrín, el 6 de març de 1939. El dia 29 de març es va exiliar, partint des de l'aeròdrom de Xiva (València) en un avió que va aterrar en Mostaganem (Algèria) cap a les dues de la vesprada. Els van rebre en un cuartelillo, es van confiscar de totes la pertinences i van ser traslladats a Orà, a l'antiga presó, però d'allí als tres dies va ser traslladat al fort de Mers-el-Kebir i d'ací, als pocs dies, el 19 d'abril de 1939, va ser enviat amb altres 90 compatriotes, al gran camp de concentració de Boghari (Camp Morand), internament que descriu en les seues memòries, especialment les seues difícils relacions amb els enviats de la SERE, negant-se a rebre qualsevol privilegi. També descriu la seua fugida del camp a l'octubre de 1939, lliscant-se per davall dels filats juntament amb altres tres companys, mentre un cotxe els esperava en un lloc pròxim convingut. Aconsellat per Ginés Ganga, el diputat oranés Marius Dubois i el propi director de L´Echo d´Oran , es va presentar a la policia, sent immediatament detingut acusat de la fugida de Camp Morand. Va ser traslladat a un calabós de la caserna d'Infanteria de Marina, del qual es va evadir una altra vegada, al cinquè dia de la seua estada. Va passar al Marroc clandestinament, on va treballar d'obrer. Va ser detingut i extradit a Espanya el 20 de febrer de 1942. Se'l va jutjar, se li va condemnar mort, commutant la pena per 30 anys de presó. Després de complir presó, es va exiliar a França on va morir en 1975. 

Font: Cipriano Mera (1976) Guerra, exilio y cárcel de un anarcosindicalista español. Ruedo Ibérico, París.

MERCADAL BAGUR, Deseado. (Maó 1911-2000). Periodista, escriptor i músic, autor del llibre de memòries Yo estuve en Kenadza: nueve años de exilio. Militant destacat UGT-PSOE. Director el Setmanari socialista Justicia Social a Menorca Es va exiliar en el veler Carmen Picó , que va eixir de Menorca al febrer de 1939. Va estar a Alger i Kenadza des de juny de 1942 a febrer de 1943, en laª 7 Cia. de Treballadors Estrangers (GTE). Allí va treballar com a músic i en una oficina. Després de l'alliberament va treballar com a músic a Alger i va retornar a Espanya al maig de 1948. Destacat musicòleg.

Font: Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, p. 893 / D. GINARD. Deseado Mercadal Bagur; T. GARCÍA SOLER. Deseado Mercadal Bagur

MILLÁ SANTOS, Rafael (Alacant, 1891-Ivánovo, Unió Soviètica, 28/08/1952). Tipògraf de professió, organitzador del Sindicat d'Arts Gràfiques d'Alacant UGT i en 1911 va ingressar en l'Agrupació Socialista del Partit Socialista Obrer Españo l  (PSOE) alacantí, de la qual serà president en 1918. Va ser arrestat per participar en la vaga general de 1917 i en 1918 va defensar el suport a la Revolució russa en l'XI Congrés del PSOE, al mateix temps que s'enfrontava a la preponderància de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) a Alacant.

En 1920 va abandonar el PSOE i va ser un dels fundadors del Partit Comunista Espanyol, del qual va ser membre del Comitè Central des de 1921, i al costat d'Antonio García Quejido va liderar la formació en els seus inicis. Amb la fusió de la formació amb el Partit Comunista Obrer Espanyol, va sorgir el Partit Comunista d'Espanya, en el qual es va integrar. Va ser també redactor del diari  La Torxa . En 1921 va representar el partit comunista en la Tercera Internacional a Moscou, i quan va tornar a Alacant va ser detingut.

En 1927 va ser detingut com a president de la Societat Tipogràfica, i novament durant la vaga de desembre de 1930 en solidaritat amb els obrers morts a Madrid. Al mateix temps, va ser vocal de l'Ateneu d'Alacant. Durant la ª 2 República va ser líder del PCE a Alacant.

Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Provincial del Front Popular, vicepresident de la UGT a Alacant i membre del Consell Municipal pel Partit Comunista, Consell del qual va ser president (alcalde)  entre agost de 1936  i maig de 1937. Va ser membre de la Junta de Confiscació i Protecció del Patrimoni Artístic. Poc abans de l'entrada de les tropes franquistes a Alacant encapçalades per la divisió Littorio , va embarcar en l' Stanbrook   cap a Algèria, on després d'estar un temps a Camp Morand va marxar al juny 1939 exiliat cap a la Unió Soviètica. Mai més va tornar a Espanya. Va passar els últims anys en una residència per a ancians en Ivanovo.

Fonts: Diccionario biográfico de políticos alicantinos, 1810-2003 . Fundación Pablo Iglesias. Biografies / Eliane Ortega: Llista del camp Morand- Arxiu Històric Partit Comunista,Madrid.

 

MONZÓ QUILIS, Fernando. (Pego, 14/01/1906 - [?]). Afiliat a l'Agrupació Socialista de Pego (Alacant). Advocat. Membre de la Societat d'Oficis Varis (UGT) i afiliat a l'AS de Pego des de 1932. Va estudiar Dret i va exercir l'advocacia. Va ser president de la seua agrupació local i vocal del comitè provincial de la Federació Provincial Socialista d'Alacant en 1934 i 1935. Durant la guerra civil va ser Jutge Especial per als delictes de rebel·lió, Magistrat de l'Audiència d'Alacant, president del Tribunal Popular i Jutge Especial d'Espionatge, Derrotisme i Alta Traïció. Va eixir d'Alacant en l' African Trader cap al nord d'Àfrica al març de 1939. Després de passar per diversos camps de concentració, entre ells el de Colomb Béchar i Bouarfa, i pertànyer a diverses companyies de treball, va marxar cap a Mèxic on va arribar a bord del Quanza al novembre de 1941.

Fonts: CDMH/Salamanca (Fichas AS Mèxic); Arxiu JARE/AMAE/ C-135,  (M); Diccionario biográfico de políticos valencianos... p. 381; J.M. ALMELA COTS. Aquilino Barrachina Ortiz (Anna 1882 - Alacant 1940), alcalde socialista de Pego afusellat en 1940.  En Una prisión amb vistes al mar. - Alacant: Tres i Quatre, 2008, p. 501

MORA VALERO, Agustín. Natural i veí d'Alacant. Advocat i Comerciant en ciments, ferreteria i automòbils, de 41 anys. Directiu del Cercle Unió Mercantil (1912) i de l'Ateneu (1930). President del Centre d'Aliança Republicana. Com a membre del Partit Radical, va ser elegit regidor d'Alacant a l'abril de 1931 i nomenat tinent d'alcalde. Després va ser elegit president del Partit Radical de la ciutat d'Alacant i vicepresident de la direcció provincial. En 1934 va ser nomenat President de la Diputació Provincial. Va intervenir en el control de la revolta militar de juliol de 1936, a Alacant. Durant la guerra civil va seguir com a president provincial d'Unió Republicana i va ser vocal de la Cambra de Comerç. Va partir cap a l'exili en el Marítima . El JM-D li cita, al maig de 1939, per a ser reduït a presó, al costat d'altres periodistes "rojos". Se li va aplicar la LRP i va ser condemnat, el 8-X-1940, a una multa de 50.000 pessetes, inhabilitació i confinament a Canàries durant quinze anys. Satisfeta la multa, va recobrar la lliure disposició dels seus béns en 1941. Durant la transició es va reincorporar a la política en les files d'ARDE de la qual va ser President local d'Alacant. Va morir a Alacant en 1982.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: M. Ors - Gaceta de Alicante , 24-V-1939 y 29-XI-1940 - BOPA, 30-IX-1939 y 7-V-1941 - FMS. Diccionario biográfico de políticos valencianos).

MORALES MARTÍNEZ, Marcial. Cartagener, maçó, regidor republicà del 12 d'abril. En la guerra, va ser nomenat Comissari d'ordre públic de la Base. Es va exiliar en un submarí a Orà amb altres caps de Cartagena l'últim dia de la guerra. Reclòs en el Centre d'Internament nº 2 de l'avinguda de Tunis. En algun moment va arribar a ser delegat de la SERE.

Fonts: Juan Martínez Leal (1993): República y Guerra  Civil en Cartagena, 1931-1939 . VVAA. Ricardo Serna Alba y el Liberal. Diario del Exilio en Orán . Murcia, 2016. 

 

MORALES VELOSO, Raimundo. (Barcelona, 1898-Santo Domingo, 1986). Llicenciat en Filosofia i Lletres.Tennista de fama mundial, diverses vegades campió d'Espanya. Es té notícia del seu exili a Orà a través del diari de Serna. Va ser Sotssecretari de Governació durant la guerra, nebot de Fernando de los Ríos. El mateix president francès, Daladier, ho va recomanar perquè isquera del camp nº 2 d'Orà. Fernando dels Rius va enviar 7000 francs perquè isquera.

Llicenciat en Història. De família d'artistes el seu pare era cantant líric i la seua mare tocava el piano que, després d'actuar en els principals escenaris d'Europa i Amèrica, van fixar la seua residència definitiva a Barcelona. Format en la línia pedagògica de la Institució Lliure d'Ensenyament i llicenciat en Història en la Universitat de Barcelona. Professionalment va treballar en el negoci del seu avi de producció de vins. Va ser campió d'Espanya de tennis en quatre ocasions, arribant a jugar la Copa Davis. Va pertànyer a l'Agrupació Socialista i a les Joventuts Socialistes de Barcelona. Va ser candidat del PSOE per Barcelona-capital en les eleccions generals de 1931 i en 1933 va repetir candidatura pel Front Obrer (PSOE i Bloc Obrer i Llaurador), en totes dues ocasions sense resultar elegit. En 1933 va ser nomenat president de les Joventuts Socialistes de Barcelona. Va pertànyer a la maçoneria amb el nom simbòlic de «T. Moore», formant part de les lògies «Karl Marx» i «Kronos» de Barcelona, on va aconseguir el grau 3º. Al juliol de 1936 va participar en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Durant la guerra civil va ser delegat polític i responsable de la Caserna Carlos Marx amb el grau de comandant i posteriorment comissari del Servei de Vigilància de costes del Cos de Carabiners i Subdirector General de Seguretat. En 1940 va arribar a la República Dominicana, on va crear la Licorería Morales i va treballar com a representant de la Insular Trading Company . Va participar en la lluita anti Trujillo, prenent contacte amb els líders sindicals dominicans Mauricio Báez i José Francisco Peña Gómez. En 1959 va ser expulsat per Trujillo de la República Dominicana, traslladant-se a Costa Rica i Mèxic, on vivia la seua germana i el seu cunyat Bernardo Giner de los Ríos. Va tornar a Santo Domingo a l'octubre de 1964, on s'havien quedat la seua segona esposa i els seus quatre fills. Va treballar en la venda d'assegurances creant una empresa pròpia, «Raimundo Morales & Cia» en 1974 i «Morals & Associats» en 1984. Va visitar Espanya en 1983. Va morir a Santo Domingo el 4 de setembre de 1986.

Fonts:  CDMH/Salamanca (Masoneria B. Leg. 265/19 i PS Madrid Leg. 2817 y 3163); Diccionari biogràfico..., p. 951.

 

MORELL SALINAS, Norberto  (Elx, 1890). Va estudiar la carrera militar en l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia i en 1914 va finalitzar els seus estudis com a tinent i enginyer industrial. Va estar al Marroc com a primera destinació fins a desembre de 1916. Va ingressar en la Marina de Guerra i es va convertir en enginyer artiller de l'armada. Va ser destinat a Bilbao en els anys anteriors a la guerra.

El 18 de juliol de 1936 estava destinat en la base naval de Cartagena amb el rang de tinent coronel i es va mantenir fidel al govern republicà. Va ser destinat a l'Exèrcit Republicà del Nord, a Bilbao, Santander i Gijón com a delegat de la Sotssecretaria d'Armament i Munició. Amb la desaparició del front del nord, a l'octubre de 1937, Norberto Morell juntament amb altres comandaments polítics i militars va passar a França. Va tornar a Espanya i a proposta del Ministre de Defensa Indalecio Prieto va ser nomenat Cap de l'Arsenal de Cartagena i interinament del ram d'Artilleria. Quan es va produir la revolta del coronel Casado a Madrid, el 5 de març de 1939, els comandaments de la base naval de Cartagena es van posar del costat del coronel i va haver-hi enfrontaments a Cartagena els dies 5, 6 i 7 de març de 1939. El 5 de març, a mitjan matí, la flota va abandonar Cartagena rumb a Orà i després a Bizerta (Tunísia), amb 500 refugiats i militars, entre ells Norberto Morell i la seua esposa. Va passar sis mesos en un camp de concentració en el desert tunisià i va viure a Orà amb la seua família, on va treballar des de 1940 com a enginyer cap en la Fosa d'Acieries, Forges & Laminoirs d´Algerie , fins a octubre de 1941. Al setembre de 1942 va embarcar amb la seua família cap a Mèxic on va poder treballar de nou com a enginyer industrial afiliant-se a l'Agrupació Socialista que va abandonar uns anys després.

Font: Luis Alberto Hernández Domínguez. Càtedra Pedro Ibarra. Universitat Miguel Hernández d'Elx.

 

MUÑOZ CONGOST, José. (Melilla, 1918-Llemotges, França 1996). Mestre. Es va afiliar molt prompte a les Joventuts Llibertàries. En la guerra va ser Director del diari Liberación, portaveu de la CNT, la FAI i de les Joventuts Llibertàries a Alacant. Va exercir el càrrec de secretari del Comitè Provincial de les JJLL. Es va exiliar en l' Stanbrook i va passar pels camps de concentració de Camp Morand a partir d'abril de 1939 fins al final de l'estiu de 1939; a l'octubre d'aqueix any es trobava en el camp de Cherchell i cap a finals de 1941 l'empresonen en Hadjerat M´Guil. Després de l'alliberament dels camps va desenvolupar a Algèria i el Marroc un gran activisme militant i periodístic. Va dirigir el periòdic Solidaridad Obrera , edició Alger i és autor d'un dels llibres pioners sobre l'exili dels espanyols en el nord d'Àfrica. En 1964 va emigrar a França, es va establir a Bordeus, després a Llemotges, on va continuar la seua destacada militància en la CNT de l'exili fins al seu fins a la seua mort en 1996.

Fonts: José Muñoz Congost (1989) Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb. / La CNT en el exilio:   http://lacntenelexilio.blogspot.com/2013/02/jose-munoz-congost.html / Carta de Francisco Congost al seu cosí José Muñoz Congost / Eliane Ortega.

 

ORTEGA RUIZ, Víctor (Iecla, Múrcia, 15/04/1909 - Elda, Alacant, 22/11/1997). Perruquer, barber i guàrdia d'assalt. Va ingressar en les Joventuts Socialistes i en la UGT d'Elda (Alacant) en 1925. En 1927 va ser empresonat per la seua participació en una protesta contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1931 va ingressar en l'Agrupació Socialista d'aquesta localitat. En 1933 va formar part del Comitè Provincial d'Alacant de les Joventuts Socialistes. En 1934, amb motiu dels actes de solidaritat amb la revolució d'octubre a Astúries, va ser empresonat i torturat. Amnistiat en 1935, va formar part aqueix mateix any de la Comissió Executiva de la Casa del Poble d'Elda. Durant la Guerra Civil va ser membre de les Milícies Populars Antifeixistes, per a després ingressar en el Cos de Seguretat, sent destinat el 10 d'abril de 1938 a Albacete, exercint el lloc d'inspector de seguretat en els Serveis d'Informació.

Acabada la guerra va haver d'exiliar-se embarcant-se en l' Stanbrook a la fi de març de 1939 rumb a Orà (Algèria), sent a la seua arribada confinat en el camp de refugiats de Relizane . En esclatar la II Guerra Mundial es va enrolar en el 8º Regiment de Treballadors Estrangers en Birkadem, però després de l'armistici del 22 de juny de 1940 el govern de Vichy el va capturar i va internar en el camp de concentració algerià de Camp Suzzoni en Boghar. Durant el temps de presó (1939-1942) va pertànyer al Comitè del PSOE que va aglutinar les fraccions representatives de les diferents Federacions provincials espanyoles del PSOE a Àfrica del Nord, sent representant de la Federació d'Alacant. A més va ser organitzador del grup sanitari per a l'ajuda als malalts. Després del desembarcament aliat de novembre de 1942 va ser alliberat i es va instal·lar a la ciutat d'Alger cooperant en la reorganització del Partit Socialista Obrer Espanyol i la UGT en l'exili, formant part de la Federació Socialista Espanyola d'Àfrica del Nord i exercint el càrrec de president de la Secció d'Alger. En 1944 va ingressar en el Partit Socialista Francès en l'agrupació algeriana de Maisson Carrée. Va formar part del Front d'Alliberament d'Alger ocupant el càrrec de delegat provincial d'organització i propaganda. Ja amb Alger independent i malgrat ser europeu es va integrar en associacions sindicals d'Algèria sent delegat de la Comissió de Depuració Nacional. Va ser professor de l'escola de perruqueria d'Alger i durant els anys 60 va pertànyer al comitè d'autogestió de salons de "coiffeur" del gran Alger. En 1965 va assistir com a delegat al IX Congrés de la UGT a Tolosa i va formar part de l'Amical de Demòcrates Espanyols formada a Alger. Després del colp de general Boumedienne en 1967 va haver d'escapar i exiliar-se precipitadament a França aprofitant la seua assistència com a delegat de la Secció d'Alger al X Congrés del PSOE a Tolosa.

A França va pertànyer a les Seccions del Partit Socialista francès i del PSOE de la localitat de Leguevin-Tolosa (Haute Garona). Després de la mort de Franco i la seua jubilació va tornar a Elda on en 1978 es va incorporar a la refundada Agrupació Socialista formant part del seu Comitè Executiu i de la Federació de Pensionistes de la UGT. El 24 febrer de 1980 va ser nomenat president del Comitè Comarcal del PSOE en l'Alt Vinalopó i des de 1985 a 1990 va ser president de l'Agrupació Socialista d'Elda. A més en 1989 també ho va ser de la Llar del Pensionista. Va morir en aquesta localitat el 22 de novembre de 1997.

Fotografia: Arxiu Família Ortega, Revista Alborada, 2016, p. 30-44 .

Fonts: Arxiu Exili PSOE (AE 115-10, 646-4 y 705-1/FPI); J. RODRÍGUEZ CAMPILLO. Historia del socialismo en Elda. - Elda (Alicante): AS PSOE, 2009; Família Ortega; Guill Ortega, M.A., 2016: “ Víctor Ortega Ruiz (Yecla 1909-Elda 1997): socialista, peluquero, policía y espía ”. Revista del Vinalopó, SSN 1139-7322, Nº. 19, 2016, págs.111-134.

ORTIZ RAMÍREZ, Antonio (Barcelona, Espanya, 13-abril-1907/2-abril-1996) va ser un destacat militant de la Confederació Nacional del Treball i de la Federació Anarquista Ibèrica. Molt prompte, als catorze anys, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la CNT, del qual va arribar a ser el seu president en 1932.   

En la República, Ortiz va militar en el corrent faista de Durruti i García Oliver. Ortiz va ser detingut per la insurrecció anarquista de gener de 1933 i a la presó va entaular amistat amb García Oliver amb el qual mostraria gran afinitat ideològica, introduint-li en el grup "Nosotros". A mitjan 1935 és novament detingut al costat de Durruti i Ascaso en la presó de València fins a poc abans de les eleccions de febrer de 1936. 

En els dies de la revolta militar de juliol de 1936 a Barcelona, Ortiz va estar en primera línia en els combats de carrer del Paral·lel i la presa de les Drassanes. El 24 de juliol va encapçalar la columna de 800 milicians cap al front d'Aragó per a recuperar Saragossa, que va acabar sent coneguda com a "Columna Ortiz". Va participar Ortiz en el ple extraordinari de sindicats en Bujaraloz on es va acordar la creació, funcions i competències del Consell de Defensa d'Aragó presidit pel seu amic Ascaso. Va donar suport a la militarització de les milícies enfront d'altres companys i va passar a dirigir la 25ª Divisió integrada per batallons de l'antiga columna miliciana i altres unitats.

Quan la intervenció de la 11ª Divisió de Líster que va acabar amb la dissolució del Consell d'Aragó i de les col·lectivitats llibertàries, a l'agost de 1937, va mantenir a la seua  divisió en les seues posicions, convertint-la en un refugi per a molts llibertaris represaliats. Al poc temps de la dissolució del Consell, es va produir la fallida ofensiva sobre Saragossa de l'exèrcit republicà, per a alleujar el front del Nord, que marcarà un gir en la trajectòria militar d'Ortíz, en enfrontar-se a una part de la cúpula militar i política de la CNT, per la qual cosa va ser rellevat del seu càrrec el 14 de setembre de 1937.  

Al desembre de 1937 entra a l'Escola Popular d'Estat Major, d'on surt com a oficial al febrer de 1938, rebent el comandament de la 24ª Divisió que cobria el front de la línia del riu Segre a Lleida, amb seu a la Seu d´Urgell. La posició pirinenca era precària, i els cada vegada més aferrissats enfrontaments amb el grup dirigent de la CNT, li van fer creure que era objecte d'una conspiració per a assassinar-li. És destituït del comandament i reclamat en l'Estat Major. La sospita que volien assassinar-ho en el trajecte li espenta a passar a França el 5 de juliol de 1938 al costat de deu homes més, entre ells Joaquín Ascaso, acusats d'apropiar-se de béns públics.

En territori francès, Ortiz i el seu grup van patir intents d'assassinat, van ser detinguts en diverses ocasions i llocs en llibertat, perseguits per la policia francesa i també per la CNT que li va expulsar de l'organització amb greus acusacions, mentre que era al seu torn protegit per altres companys llibertaris. En començar la IIª Guerra Mundial la policia francesa ho deté enviant-ho al camp de concentració de Saint-Cyprien%u200B. D'ací, va anar a parar a la fortalesa de Cotlliure i al camp d'internament de Vernet d'Arièja, des d'on serà enviat pel govern de Vichy, juntament amb molts altres espanyols, considerats especialment perillosos -entre ells Max Aub-, al Camp de Djelfa en el desert algerià. 

Alliberat després del desembarcament aliat en el nord d'Àfrica, s'allista voluntari al desembre de 1942 en l'exèrcit francès. Participa en diverses batalles contra l'Afrika Korps alemany i és ascendit a sergent. Participa en el sud de França en el primer desembarcament aliat. Avança per Aix-en-Provence  i Lió, rebent diverses distincions dels seus comandaments, signades pel general De Gaulle. La seua unitat militar va prosseguir la seua ofensiva fins a territori alemany, prenent Karlsruhe i Pforzheim, on és ferit i evacuat.

Després de la fi de la guerra, Ortiz va continuar movent-se en cercles anarquistes participant el 12 de setembre de 1948 en un atemptat frustrat contra Franco, que havia de dur-se a terme durant una competició de regates a Sant Sebastià, que seria bombardejada des d'una avioneta. L'atemptat va fracassar, però quan al febrer de 1951 la premsa francesa dóna notícies i detalls dels plans de l'atemptat fallit, Ortiz emigra a Amèrica llatina. Viu a Bolívia  i al Perú i en 1955 s'instal·la a Veneçuela, on munta una fusteria. En 1987 va tornar a Barcelona, aconseguint que se'l reconeguera un sou com a sergent de l'exèrcit republicà. Va morir en una residència d'ancians de Barcelona en 1996.

Font: Márquez Rodríguez, José Manuel; Gallardo Romero, Juan José (1999). Ortiz: general sin Dios ni amo. Barcelona: Hacer. ISBN 84-930512-0-2 ./ Video documental sobre la seua vida https://www.youtube.com/watch?v=wvWtSO6nCZ0

PÁEZ-CAMINO VÁZQUEZ, Feliciano Andrés. Albereda (Màlaga) 13/09/1913 - Madrid  17/04/1987. Advocat. Llicenciat en Dret i Diplomat en Assegurances, Assessoria Fiscal i Sociologia. Professor de francès i mestre d'Educació General Bàsica. En 1929 va ingressar en la Societat de Treballadors de la Terra i Oficis Varis de la UGT d'Albereda (Màlaga) i en 1930 en la Joventut Radical Socialista. Des de 1934 va ser membre del Comitè Provincial de Màlaga de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la UGT. Posteriorment es va incorporar al Partit Comunista d'Espanya, en el qual va militar fins a 1944. Durant la guerra civil va combatre en l'exèrcit republicà, en el qual després de passar per l'Escola Popular de Guerra va ser tinent d'Infanteria amb antiguitat del 25 de juliol de 1937 amb destinació en el VIII Cos d'exèrcit. Finalitzada la guerra va eixir del port d'Alacant en l'Stanbrook a Orà (Algèria). Va estar internat a Camp Morand i després traslladat al camp de Cherchell, al setembre de 1939. Després de la capitulació de França, seria enviat a un camp al sud, en el desert, segurament Colomb Bechar o Bouarfa. Segons informació del seu fill, després del desembarcament aliat, Feliciano, en connexió amb el comandament americà, va participar en activitats de suport a la lluita antifranquista a l'interior d'Espanya. En eixir del camp va treballar com a comptable i va formar part de les Seccions de la UGT i del PSOE d'Alger i posteriorment a França. Després de 23 anys d'exili va tornar a Espanya en 1973, incorporant-se  a l'organització socialista clandestina a Madrid. Restablida la democràcia va presidir la Federació Socialista Madrilenya i va ser elegit senador per Madrid en 1982 i en 1986. Va morir a Madrid el 17 d'abril de 1987.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. Testimoniatge del seu fill Feliciano Páez-Camí Arias. Eliane Ortega Bernabeu.

 

PAGÉS BARCELÓ, José. Veí de Benidorm, nascut en 1878. Pescador. Capità d'almadrava en el Consorci Almadrabero. Va participar en la fundació de la Societat Obrera de la UGT i de l'Agrupació Socialista de Benidorm en 1936; abans va estar afiliat a Esquerra Republicana. Va ser alcalde d'aquesta localitat durant la Guerra Civil. En finalitzar aquesta es va exiliar i va arribar a Orà el 30-III-1939, en la barca " Maruja Ferrer ", des de Benidorm. Va viure en Lourmel-Orà, on va ser cofundador i president de la Secció del PSOE. Allí va morir en 1945. Sospitós, segons la Causa General, d'haver exigit diners a veïns de dretes sota amenaces de mort. Se li va aplicar la LRP.

Fonts: Causa General./Fundació Pablo Iglesias, Biografies, Arxiu de l'Exili./ AHPA. Lligall 964 / Francisco Amillo, 2017 - Informe del Comisario especial del puerto de Orán).

PELAYO ENTRIALGO, Orlando (Gijón,14 de desembre de 1920-Oviedo, 15 de març de 1990). Pintor i gravador espanyol. La seua infància i adolescència va transcórrer primer a la província d'Extremadura i després a Albacete a causa dels trasllats dels seus pares en la seua condició de mestres. Durant la guerra va combatre amb els republicans extremenys i va començar a pintar. En 1939 es va exiliar amb el seu pare a Orà (Algèria), en el vapor Stanbrook (nº 1835) on va estar internat en un dels camps de refugiats. El seu pare va morir víctima de la tuberculosi i del treball extenuant. A Orà va conèixer a Albert Camús i va realitzar la seua primera exposició. Va viure a Orà fins que en 1947 es va traslladar a París, on es va integrar en la vida artística de la ciutat.

Va tornar de l'exili en 1967. La seua obra artística està marcada principalment per la guerra i l'exili. Va rebre múltiples premis artístics i la seua obra pot contemplar-se en molts museus de tot el món.

En la fotografia, Orlando Pelayo a la dreta, juntament amb Miró i Dalí.

Fonts:

Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Orlando_Pelayo / Pintores asturianos: Orlando Pelayo, 25 aniversario http://www.pintoresasturianos.com/orlando-pelayo-25-aniversario/


PERALES AGULLÓ, José.  Va nàixer el 1906 a Dénia. Barber de professió. Secretari del Sindicat d'Oficis Varis de la CNT i regidor durant la guerra. Exiliat en l' Stanbrook , va estar en els camps de concentració de Camp Morand i Colomb Béchar. Es va exiliar a Veneçuela des de Casablanca l'1 de desembre de 1948 en un vaixell mixt de càrrega i passatgers. Va viure 30 anys dedicat a oficis en el camp i la construcció. Va tornar a Dénia.

Font: Testimoniatge personal.

 

PÉREZ BURGOS, José.  Anarcosindicalista d'Almeria, pertanyia una família molt acomodada. Advocat i periodista. Es va exiliar en l' Stanbrook (passatger nº 1702). A Alger es va encarregar de la direcció de la Soli , que tènia la redacció en el barri de Bab-el Oude d'Alger. Va morir víctima d'un atemptat terrorista, quan estava assegut en un cafè d'Alger.

Font: Miguel Martínez López (2006): Alcazaba del olvido. El exilio de los refugiados políticos españoles en Argelia. Endymion. Madrid.

 

PÉREZ MENDOZA, Germán. Comissari del port de Cartagena. Va arribar Orà en el petrolier Campilo . També anaven en el vaixell l'Alcalde de Cartagena, Fernando Soler Pallarés, socialista.

Font: VVAA. Ricardo Serna Alba y el Liberal. Diario del Exilio en Orán . Murcia, 2016. 

PÉREZ SAN JOSÉ, Isidro. Alcalde de Cartagena. Cartagena (Múrcia) 1902-Tunísia 22-11-1977. Metge. Va finalitzar la carrera de Medicina als 22 anys exercint la mateixa a Cartagena. Regidor, tinent d'alcalde i Alcalde de Cartagena en 1932. Va ser director de la "Casa del Niño" d'aquesta localitat. Membre de la UGT i afiliat a l'Agrupació Socialista de Cartagena. Va estar empresonat per la seua participació en la revolució d'octubre de 1934. Durant la guerra civil va ser mèdic de la 40 Divisió. Va eixir a l'exili amb la flota republicana que va marxar cap a Tunísia. Va estar internat en el camp de Meheri-Zebleus sent responsable sanitari d'aquest camp. Posteriorment va ser director de l'Hospital de Refugiats de Kasserine fins que en 1942 es va traslladar a Tunísia on es va establir per a exercir la seua professió. Va pertànyer a les Seccions del PSOE i de la UGT de Tunísia. Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (H). Va morir a Tunísia el 22 de novembre de 1977.

Font: F.P.I. Arxiu Exili PSOE (AE 648-1/FPI); ES (H) 1.II.1978.

PÉREZ TORREBLANCA, Antonio  (Villena, 1900 - Rabat, el Marroc, 1954). Advocat, periodista i polític republicà. Va ser directiu de l'Associació de la Premsa alacantina. En 1926 va ser secretari de la Junta provincial d'Aliança Republicana. En 1929 va participar en la fundació del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) .Va prendre part en els preparatius de la vaga de desembre de 1930, sent detingut juntament amb Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza, que s'allotjaven a la seua casa. Va pertànyer a la maçoneria (Gran Lògia Regional de Llevant) amb el nom simbòlic de "Diògenes". Estava casat amb Rafaela Guardiola Costa, filla del també advocat i polític republicà José Guardiola Ortiz, amb qui va tenir quatre fills: Antonio, Rafael, Encarna i MarivÍ Pérez Guardiola.

Va ser triat regidor de l'Ajuntament republicà d'alicante en 1931. Després de la proclamació de la Segona República va ser elegit diputat a Corts Constituents per Alacant en les eleccions generals de juny 1931. Poc després va ser nomenat Director General d'Agricultura, càrrec que va ocupar fins a 1933. Va ser també candidat a Diputat en Corts en 1933, encara que no va ser elegit. En 1935 va abandonar el PRRS per a participar en la fundació d'Esquerra Republicana. A l'agost de 1936 va ser nomenat Conseller d'Estat. En 1937 va ser president de l'executiva provincial d'Esquerra Republicana. Acabada la Guerra Civil en 1939, va tenir un important paper en l'evacuació dels partidaris de la República des del port d'Alacant, i es va exiliar el 29 de març de 1939, en el vaixell Marítima , l'últim vaixell que va eixir d'Alacant amb només 32 autoritats alacantines a bord, quan ja arribaven per milers els refugiats a la ciutat. El Marítima va desembarcar el seu passatge a Marsella. D'allí va passar Torreblanca al Marroc sota el Protectorat francès. Després de negar el govern francès la seua extradició a Espanya, va patir un atemptat a les mans d'un falangista enviat per la policia franquista. Al no voler renunciar a la seua nacionalitat espanyola per a adoptar la francesa, no va poder exercir l'advocacia al Marroc pel que va treballar com a periodista per a la radiodifusió gal·la i per a la Veu d'Amèrica fins a la seua mort esdevinguda a Rabat en 1954.

Fonts: Paniagua, J. (2003): Pérez Torreblanca, Antonio" en  Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2003.  Institucio Alfons El Magnanim: València. /  Varios Autores (2009): "Antonio Pérez Torreblanca" en Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana (vol. Personalidades). Editorial Prensa Valenciana, citado en  http://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_P%C3%A9rez_Torreblanca

 

PERONA MARTÍNEZ, DIEGO. Nascut a Cieza, 23 de juliol de1896 i mort en Ljubljana (Eslovènia), el 20 de juliol de 1962. La seua família va emigrar a Castelló de la Plana a principis del segle XX. En 1916 entra a treballar com a funcionari de Correus. Des de molt jove el seu amor al teatre li va portar actuar com a actor, guionista, tramoista, etc, en companyies de teatre a Castelló. La seua altra gran afició va ser la ràdio, sent un dels impulsors de l'emissora EAJ-14 a Castelló. Dirigent del sindicat de Correus de la UGT. En 1934 s'afiliarà al PC. El 29 de març de 1939, va eixir a l'exili des de València amb la motonau Lezardrieux cap a Alger. Després d'uns dies reclòs en el vaixell Stanbrook en el port d'Orà, el periple va continuar a Camp Morand (evocat per Perona, per exemple, en l'obra de teatre Sendas nuevas , sense datar). Seleccionat per una comissió del Comintern per a refugiar-se en la Unió Soviètica, a través de França, va arribar a Leningrad en el vaixell Kooperatsia al maig de 1939.

La seua activitat de locutor en Ràdio Moscou, entre el 1943 i el 1956, és d'una importància destacable. Amb el pseudònim Diego de la Plana , cada nit feia viatjar per les ones hertzianas de banda a banda d'Europa les seues conviccions, el seu humor irònic mediterrani, i la seua qualitat vocal i expressiva, tal com ha explicat Luis Galán en les seues memòries titulades Después de todo (1988). En la ràdio va coincidir amb el gran periodista Eusebio Cimorra, amb Arnaldo Azzati, amb Luis Galán i amb Josefina López.

Font: Diego Perona Martínez. Obras literarias. Edició i Introducció. Lluís Meseguer. Ajuntament de Castelló, 2003.

 

 

PICANYOL XALABARDER, Joaquim. Va nàixer el 24 de novembre de 1921 a Caldes de Montbui (Barcelona). Va ser el segon dels tres fills de Rosa Xalabarder, sobrenomenada "la Morena", i Antoni Pincanyol. Va tenir dues germanes, Maria i Francesca. Tant el pare com la mare de Joaquim van ser persones molt compromeses amb la República, lligades al Partit Socialista Unificat de Catalunya, partit pel qual Antoni va entrar com a regidor a l'Ajuntament de Caldes al setembre de 1938. Joaquim va treballar com a escrivent a l'Ajuntament durant la Guerra, fins que en els últims dies de gener de 1939 va partir a l'exili a França juntament amb els seus pares i germanes, encara que va quedar separat d'ells i va ser testimoni a Figueres dels bombardejos dels dies finals de la Guerra a Catalunya. Va passar mig any internat en camps del departament del Loira Atlàntic fins que en la tardor de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Saint Cyprien, als Pirineus Orientals, des d'on se li va traspassar al desembre al camp de Vernet d'Arièja. Malgrat descartar per la seua joventut que haguera combatut a Espanya i haver-se constatat el seu bon comportament en el camp, després de setze mesos en Vernet és traslladat al camp de concentració algerià de Djelfa amb la consideració de "propagandista molt actiu". En Djelfa va estar instal·lat en els "marabouts" 1 i 18, des dels quals datava les targetes postals i cartes que va remetre a familiars i amics. Va morir, probablement de tifus, el 7 de setembre de 1941, dos mesos abans de complir els 20 anys. Està enterrat en el cementeri cristià de Djelfa. Max Aub li va incloure en la seua llista de divuit "morts i enterrats en Djelfa" amb el nom erroni de Joaquín Picornell.

Autor: Tomás Andújar Rovira.

Fonts: Quim Garrido Picanyol, Marta Barceló, Eliane Ortega i arxius francesos.

PINTO QUEIROZ-RUIZ, Manuel, més conegut pel seu nom de guerra en la Novena Companyia: Manuel Lozano. Va nàixer el 14 d'abril de 1916  a Jerez de la Frontera. Fill d'un anarquista, va treballar des de molt jove en les vinyes de Jerez i posteriorment en una destil·leria de la ciutat. En 1932 ingressa en la CNT (sindicat d'arrumbadores) i en les Joventuts Llibertàries, any en què aprèn a llegir i escriure. Abans de l'esclat de la guerra, es dedicava a fer classes i a comentar textos d'escriptors llibertaris en els masos de Jerez on es reunien els peons agrícoles després de la jornada de treball.

En 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, Jerez va caure ràpidament en mans dels revoltats. Manuel va poder escapar de la ciutat però el seu pare va ser afusellat.

Enquadrat en l'Exèrcit republicà va combatre contra els revoltats a Màlaga, Granada i altres fronts fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 va embarcar en el vaixell de pesca "Jove María" des d'Águilas (Múrcia) cap a Orà amb l'objectiu d'exiliar-se a l'Algèria  francesa, on va ser reclòs en diversos camps de concentració, finalment en Colomb-Béchar, en la construcció del ferrocarril Transsaharià.  

En 1942, amb el desembarcament de les forces aliades a Àfrica, va ser alliberat i poc després es va allistar en els Cossos Francs d'Àfrica, lluitant contra els alemanys en la guerra de Tunísia. Després de la victòria sobre Rommel a Tunísia, es va enrolar en les forces de la França Lliure del general Leclerc (Regiment de Marxa del Txad). Posteriorment va estar en Skira, on es va crear la Segona Divisió Blindada, sent enquadrat en  la Novena Companyia ,"La Nou", formada quasi íntegrament per espanyols. Al maig de 1944, va embarcar des de Mers el-Kebir (Algèria), en el navili "Franconia" cap a Anglaterra. A la fi de juliol de 1944 la Novena va trepitjar territori francès entaulant en la seua marxa cap a París durs combats amb les unitats alemanyes. Manuel Quinto, al comandament del seu tanqueta "Els Cosacs", cobrint el trajecte de la tanqueta del capità Dronne, va anar dels primers a penetrar a París, el 24 d'agost de 1944. Després, després de desfilar davant De Gaulle en els Camps Elíseos i uns dies de repòs en el bosc de Bolonya, La Nou va continuar el seu avanç amb les forces aliades cap al cor d'Alemanya.   

Després de ser desmobilitzat a l'agost de 1945 va residir a París, continuant amb la seua militància anarquista, col·laborant amb moltes revistes llibertàries de l'exili, tant d'Europa com d'Amèrica i va publicar diversos llibres de poesia.

Va morir el 23 de febrer de 2000  al seu apartament del Districte XIX de París (França) i va ser enterrat l'1 de març en el cementeri parisenc de Pantin.

Manuel Lozano és considerat a França com un heroi de la Guerra Civil espanyola i de la 2ºGuerra Mundial. Va rebre la Croix de Guerre del govern francès. El 14 d'abril de 2016, en el 80 aniversari de la II República, la ciutat de París va inaugurar oficialment la placa commemorativa en la seua memòria, enfront del 43, rue dónes Bois, en el XIX Districte de París, on residia.

El text de la placa diu: "Ací vivia Manuel Pinto Queiroz Ruiz, anomenat Manuel Lozano (1916-2000) Republicà espanyol, lluitador de la Nou, Croix de Guerre, heroi de l'Alliberament, defensor de la llibertat, militant anarquista".

Fonts: Nota biogràfica a càrrec de Miguel Iñiguez en http://www.todoslosnombres.org/content/biografias/manuel-pinto-queiroz-ruiz.   Vegeu també: http://memorialibertaria.org/content/pinto-queiroz-ruiz-manuel.

 

PIÑOL QUILES, José. Natural i veí d'Elx. Espardenyer, nascut el 28-II-1909. Membre de la Societat d'Espardenyers de la UGT i afiliat a les Joventuts Socialistes de des de setembre de 1925. Secretari general del Sindicat de l'Art Tèxtil i membre del Comitè de Vaga de maig de 1934 per la qual cosa va ser empresonat. Va emigrar a Alger arran d'octubre de 1934. Va tornar a Elx el 20 de febrer de 1936. Comissari del batalló 165 de la 42 Brigada Mixta. Va marxar a l'exili en l' Stanbrook. Es va establir en Tlemcen (Algèria). En 1965 es va traslladar a França on va residir en Mehun sud Yeure treballant com a ceramista de porcellana i on va formar part dels Grups Departamentals de la UGT i del PSOE de Cher. Va ser secretari del Grup Departamental del PSOE de Cher i el va representar en el X, l'XI, el XII i el XIII Congressos del PSOE en l'exili celebrats en 1967, en 1970, en 1972 i en 1974 respectivament. Al febrer de 1990 continuava sent secretari general d'aquest Grup Departamental, amb residència en Mehun Sud Yevre, on va morir en 2002.

Font: Càtedra Pedro Ibarra, Biografies - Fundación Pablo Iglesias, Biografies, Arxiu de l'Exili.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PITA ARMADA, José, va nàixer el 10 de juny de 1909 en el municipi de Cariño (la Corunya), en el si d'una nombrosa família d'11 germans, dels quals almenys sis eren homes. Fill d'Asunción Armada Galcerán i Luís Pita Cribeiro, industrial de conserves i salaons de peix en Cariño, negoci en el qual van treballar ell i els seus germans.

Als 19 anys d'edat va emigrar a Buenos Aires, on va estar poc més de tres anys. Quan torna a Cariño, en 1933, treballa en el negoci familiar i més tard, en 1936, va ser  encarregat del cens del municipi. En 1933 comença la seua participació amb el seu germà Manuel Pita en les lluites i organitzacions socials de Cariño, fent costat al sindicat de pescadors, de filiació anarquista, per la qual cosa va ser detingut i empresonat en dues ocasions.

En esclatar la guerra, davant l'amenaça de l'avanç de les tropes revoltades a Galícia, amb els seus germans Manuel i Vicente, van escapar de Cariño per a evitar ser afusellats. Van salpar en el vaixell pesquer basc, Arkale, el 23 de juliol de 1936, rumb a Saint Nazaire, en la costa atlàntica. Des d'ací, se'ls va facilitar el trànsit fins a Hendaia, a la frontera, per a tornar a Espanya i lluitar  en el bàndol  republicà, en el front a Irun. Batent-se en retirada, i tement quedar de nou atrapat per les forces de Franco, els germans es desplacen a la recerca d'un altre front on lluitar, però es veuen forçats a escapar per mar una altra vegada des de Santander, en el vaixell Amboto Mendi, vorejant la Península Ibèrica, i creuant l'estret de Gibraltar, fins a Alacant. Van continuar per terra a València, on s'assabenten que els tres germans que no havien volgut acompanyar-los, Manuel José, Francisco (Pancho) i Luis, havien sigut afusellats pels franquistes a Ferrol.

José, amb els seus germans Vicente i Manuel es dirigeixen a Barcelona per a allistar-se i combatre de nou. José Pita ho va fer en el front d'Aragó en la primera meitat de 1937, Vicente s'allista en el cuirassat Jaume I i Manuel en una indústria pesquera a Almeria. En 1938, es va destinar a José Pita a Almeria, a fi posar en marxa dues plantes de conserves de peix, una en Adra i una altra  a Almeria, per a proveir  a l'exèrcit republicà. Roman en Adra dos anys fins a la derrota republicana. El 10 de març de 1939, amb el seu germà Manuel i altres companys republicans i sindicalistes, aconsegueix la seua tercera escapada, aquesta vegada des d'Adra, en el vaixell pesquer Quitapenas, cap a Algèria (Llegir fragment del seu testimoni sobre el vaixell Quitapenas). Després de dues setmanes retinguts en la presó d'Orà, són transportats com a presoners al camp de concentració Suzzoni, en Boghar. Quatre mesos després, amb els seus dos germans i altres companys, a través de la SERE, aconsegueixen obtenir l'ajuda i autorització necessària per a eixir del camp, traslladar-se a França i embarcar-se, el 3 d'Agost de 1939, en el Winnipeg, el famós vaixell noliejat pels oficis del poeta Pablo Neruda.

Durant 28 anys viurà a Xile fins a la seua jubilació en 1968, dedicant-se  a la indústria pesquera i conservera en Antofagasta i en Magillones. Forma dues companyies: CIPA i CIPEM.

Finalment, emigra amb tota la família a Vancouver al Canadà en 1968. Mor el 12 de setembre de 1999. José Pita va escriure un llibre de memòries en el qual va deixar reflectides moltes d'aquestes experiències vitals.

Font: Materials cedits per Eliane Ortega Bernabeu/ José Pita Armada: "En la corriente incontrolable de la guerra. Memorias de un exiliado republicano españyol". Nova edició, corregida, editada i ampliada. (Amazon, 2020-2021) Originalment titulada: "Històoria de Amor y Tragedia" (1995).

 

PITA ARMADA, Manuel, nascut a Cariñó (La Corunya) en 1910, en el si d'una nombrosa família acomodada d'11 germans, dels quals almenys sis eren homes. Va ser un destacat sindicalista llibertari. El seu pare posseïa un negoci d'indústries conserveres de peix. Portat de les seues inquietuds socials, Manuel va ser un dels fundadors del Sindicat d'Indústria Pesquera de Cariño (1933), integrat em la CNT. A conseqüència de la vaga general revolucionària d'octubre de 1934 va patir presó en les presons Ortigueira i el castell de Sant Felip, beneficiant-se de l'amnistia promulgada pel Front Popular. Als pocs dies del colp d'estat de juliol de1936 va haver d'escapar en el vaixell bonitero Arkale amb la directiva del sindicat rumb al port francès de Saint Nazaire, acompanyat dels seus dos germans, José i Vicente, però deixant a altres tres germans que no van voler unir-se a l'expedició, i que poc després serien afusellats. De retorn a Espanya i després d'una sèrie de peripècies, va ser traslladat a Almeria, on va prestar inicialment serveis en el seu port, fins que va ser requerit al costat del seu germà José per a posar en marxa una indústria pesquera en Adra. Integrat en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris va col·laborar en el periòdic Galícia Lliure.

Amb la derrota republicana, es va exiliar al costat del seu José a Orà, a bord del vaixell pesquer Quitapena des d'Adra, el 10 de març de 1939, on van arribar després d'un travessia molt accidentada que va durar diversos dies. A Orà va estar internat en l'antiga presó i a les poques setmanes va ser enviat al camp de Suzzoni en Boghar al costat del seu germà José. Gràcies a les gestions de la SERE va poder aconseguir els papers i entrar a França, on va embarcar en el Winnipeg amb destinació a Xile a l'agost de 1939 al costat dels seus dos germans. Es va instal·lar en Valparaíso on va treballar en una companyia d'assegurances. Va continuar  vinculat al moviment llibertari fins a ben entrat els anys cinquanta.

Font: Na Galipedia, a Wikipedia en galego./ Eliane Ortega Bernabeu.

 

PITA ARMADA, Vicente, va compartir amb els seus germans Manuel i José aspectes bàsics de les seues vides  (veure ressenyes que precedeixen). Naixement i infància en Cariño. Ocupació en la indústria del pare, de conserves de peix i participació en les lluites del sindicat de pescadors de Cariño. Davant l'amenaça de les tropes de Franco, va fugir amb els seus germans a França i va tornar a Espanya on es va enrolar en la Marina de guerra republicana. Amb ella va partir des de Cartagena, el 5 de març cap al port tunisià de Bizerta baix administració francesa, començant així el seu exili separat dels seus germans. Amb  els seus companys de la Flota va ser internat en el camp de concentració de Meheri Zebbeus, però a causa de les gestions de la SERE, va poder eixir del camp i traslladar-se a França, on es va reunir amb els seus dos germans, embarcant en el vapor Winnipeg, amb destinació a Xile. Allí es perden les notícies sobre les activitats i la vida de Vicente Pita.

Font: La familia Pita Armada, Oscar Gómez Mora. En Rebelión.org., 12-09-2006.

POMARES CASTAÑO, Juan. Natural i veí d'Elx. Espardenyer, nascut el 28-IV-1904. Membre del Sindicat de Constructors de Calçat de la UGT d'Elx, al qual va representar en el XVII Congrés de la UGT celebrat en 1932. Afiliat al PSOE. Va ser president de la Federació Local de Societats Obreres des de 1933. Detingut a l'abril de 1934. Regidor de Policia i Adorn. Va participar en la posada en marxa de la Junta d'Auxili Familiar el 5 d'agost de 1936. Membre del jurat del Tribunal Popular d'Alacant en representació de la UGT. Primer tinent d'alcalde del Consell Municipal i vocal suplent en la Mancomunitat de Canales del Taibilla. President de l'Agrupació Socialista i vicepresident del Consell d'Economia Local. En ser mobilitzat el 25 de maig de 1938 li va substituir Manuel Rodríguez Martínez. Va marxar a l'exili en l' Stanbrook. Va pertànyer a les seccions de la UGT i el PSOE d'Orà (Algèria). En 1962 es va traslladar a França on va treballar com a sabater i va pertànyer a la Secció del PSOE de Tolosa on, en l'XI i el XII Congrés de la UGT celebrats en 1971 i 1973 respectivament, va ser elegit membre de la Comissió Nacional de Conflictes. Va morir a Tolosa al setembre de 1975.

Fonts: Càtedra Pedro Ibarra – Fundación Pablo Iglesias.

 

POMARES LÉRIDA, Manuel. Natural i veí d'Elx. Espardenyer, nascut al novembre de 1912. Va treballar durant uns anys a Silla i en 1931 va tornar a Elx i va muntar un taller de fabricació de calçat, sobretot sandàlies i sabatilles. Des de molt jove va desenvolupar activitats polítiques, encara que no va ser fins a 1934 o 1935 quan es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya. Manuel Pomares va formar part de la candidatura del Partit Comunista a l'Ajuntament d'Elx en les eleccions de 1936, que no van arribar a celebrar-se, i va participar posteriorment en diversos mítings. Va enviar al seu fill Manuel a Rússia, en l'expedició que va eixir de València en 1937. Durant la Guerra Civil va ser Secretari General a la província d'Alacant del Socors Roig Internacional i va residir algun temps a Alacant. Va partir juntament amb la seua esposa a l'exili, Dolores Llopis, a bord del Stanbrook. El mateix Manuel Pomares va ser jutjat en 1939, en rebel·lia, a Elx, judici del qual va eixir amb el reconeixement que no s'havia vist implicat en cap delicte de sang. La primera escala del matrimoni va ser un camp de concentració a Alger, on Manuel Pomares va muntar una fàbrica. En 1954 la família es va instal·lar a Orà, on va continuar treballant en tallers de sabates. Malgrat  la impossibilitat de viatjar a Espanya va mantenir el contacte amb la seua família, arribant a rebre, en 1952, la visita de la seua filla Luisa i del seu gendre Manuel Martínez Valero. Va ser precisament aquest qui finalment va aconseguir, en 1960, obtenir la documentació necessària perquè a Manuel li fóra permès viatjar a Espanya com a turista. Durant dos estius consecutius va visitar Elx i Santa Pola, i quan va aconseguir el permís per a tornar definitivament ja estava malalt del càncer d'ossos que li va portar a la mort a Elx, el 12 de novembre de 1963. Dolores Llopis, per part seua, va morir en una residència d'ancians pròxima a Villena el set de febrer de 2002.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Font: M. Ors. Càtedra Pedro Ibarra, Biografies.

PONCE DE LEÓN GARCÍA, Álvaro. Natural i veí d'Alacant. Afiliat a la CNT. Es va allistar voluntàriament en l'exèrcit de la República a l'agost de 1936 i va lluitar en els fronts de Madrid -Ciutat Universitària- i Andalusia -Baza-. Estant prop de Cartagena en els últims dies de la guerra, amb el 312 Batalló de la 78 Brigada Mixta, del front de Jaén-Granada, va aconseguir embarcar des del mateix Arsenal de Cartagena en el petrolier Campilo , sobre les cinc de la vesprada del dia 29 de març. L'endemà van arribar a Orà. El seu testimoniatge del Campil o és interessant perquè diu que 10 falangistes armats anaven custodiant el vaixell, volent desviar-lo cap a Màlaga en plena nit, però atès que la majoria dels tripulants venien dels fronts i armats, els van fer desistir. Després va estar a Camp Morand al novembre de 1939, d'alts filats i custodiat per soldats senegalesos "soledat i sequedat tot al voltant". Va eixir de Camp Morand en una de les companyies de Treball fins a l'armistici i volta a Camp Morand, on no hi havia ningú segons el seu testimoniatge perquè ja havien eixit cap al sud, el desert del Sàhara les Companyies de Treballadors Estrangers en Bou Arfa i Colomb Béchar. Ponce i la seua companyia van estar en Bou Arfa a la província d'Oujda al Marroc.Va treballar en el muntatge de les línies telefòniques i com a mecanògraf amb l'equip d'Estudis topogràfics, enmig del Gran Desert, en les immenses dunes que formen el Gran Erg Occidental; allí, al juny de 1943 els va arribar la notícia del desembarcament aliat.

La col·lecció de fotografies del seu exili a Algèria, cedida pel seu fill a l'Arxiu de la Democràcia, està digitalitzada i disponible per a la seua consulta web.

Fonts: VV.AA. (1986) El anarquismo en Alicante, 1868-1945. Álvaro Ponce de León García. Retazos incompletos y un tanto inconexos de un tiempo y unos hechos que jamás deberían repetirse. Catàleg exposició. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert / Eliane Ortega: Llista del camp Morand -ANOM: 02-11-1939.                       

 

POVEDA VILA, José. Natural i veí d'Onil. Comerciant forner, nascut el 25-XI-1903. Membre del Sindicat d'Arts Blanques (UGT) i afiliat a l'Agrupació Socialista d'Onil (Alacant). El seu pare, Antonio Poveda Sanjuán, era president de la UGT i destacadísimo dirigent d'esquerres. Durant la guerra civil va ser regidor i responsable de Proveïments. Al març de 1939 va marxar a l'exili en l' African Trader , es va establir en Sidi Safi (Algèria). Al setembre de 1941 va ser enviat als camps de concentració de Colomb Béchar i Kenadza. En 1943 va estar quaranta dies pres en Colomb Béchar i després de l'alliberament del nord d'Àfrica per les tropes aliades va estar a Alger i Orà. Posteriorment va tornar a Sidi Safi, on va establir una fleca i va ser membre de la UGT i del PSOE. Va residir en Sidi Safi fins a la independència d'Algèria, data en què es va traslladar a França establint-se a Lió (França), on va morir en 1975.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: Causa General - AHPA. Legajo 3461 - Gaceta de Alicante, 6-VII-1940 - BOP, 15 y 22-VIII-1940 y 12-VIII-1941 - Fundación Pablo Iglesias).                                                                                            

PUIG VILLENA, Juan Bautista,nascut a Xàtiva (València), el 1-12-1891. Va estudiar Magisteri, Peritatge Mercantil i la llicenciatura de Física i Química. Va exercir la seua professió de químic en diferents indústries sucreres a l'Argentina i Cuba. Catedràtic de Física i Química d'Ensenyament Mitjà en diferents instituts, entre ells Alcoi i l'Institut Obrer de València. Professor de l'Escola d'Enginyers Militars a València durant la guerra i pel que sembla, segons consta en el seu expedient de depuració, va treballar en el Servei d'Informació de l'Estat Major. Membre de la maçoneria en el Gran Orient Español. A Alcoi va ser president d'Esquerra Republicana. Casat amb Luisa Sánchez Jabando, nascuda a Madrid (13-12-1901). Autor de nombroses publicacions científiques sobre qüestions relacionades amb la teoria de la relativitat i física quàntica. Va eixir a l'exili des d'Alacant amb destinació a Orà el 19 de març de 1939 en el vapor African Trader. En desembarcar, després d'un mes a bord en els molls, va ser internat en el recinte que es va improvisar en el  moll de Ravin Blanc a base de botigues (marabouts). A Orà va estar algun temps, fins que va poder embarcar cap a Mèxic i establir-se finalment a Costa Rica, on va exercir de catedràtic de Química General en la Universitat.

Fonts: Archivo Histórico Nacional, DIVERSOS-JOSE_GIRAL,16,N.302, Depósito José Giral. / AGA Alcalá de Henares, sig. (5)1.12 32/1677 /   Margarita Ibáñez Tarín. El éxodo docente después de la Guerra Civil en Valencia, p. 49. En "Docencia y cultura en el exilio republicano español". Edició digital

PUYOL Y ALBÉNIZ, José María. Nascut a Lugo 1882. Es va criar en Cascante (Navarra) d'on era natural el seu pare i va estudiar en el seminari de Tudela on va adquirir una sòlida cultura. Va viure un any a l'Uruguai i l'Argentina. Al seu retorn a Espanya va viure algun temps a Oviedo i en proclamar-se la República s'instal·la a València. Maestro i escriptor republicà va anar evolucionant cap a l'anarquisme. Articulista en Solidaridad Obrera i molts altres periòdics progressistes i anarquistes. Va ser tota la seua vida un estudiós i apassionat cervantista. Durant la guerra va ser director del diari anarquista alacantí Liberación . Es va exiliar en l' Stanbrook, va ser internat en el camp de concentració de Relizane després del seu pas pel Centre nº 2 de Tunis a Orà. Va residir a Alger i Boufarik. Dóna notícia d'ell Muñoz Congost. Es va establir prop d'Alger i va formar part de la redacció de la Solidaritat que s'editava a Alger. Organitzador i orador principal en l'homenatge en la Cova de Cervantes a Alger, celebrat el 19 de juliol i el  18-11-1945. Pel que sembla, va morir convertit al cristianisme en l'asil d'ancians de Sejour d'Hyeres, França, el 15 setembre de 1964.

Font: José Muñoz Congost. Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb ./   http://www.estelnegre.org/documents/puyolalbeniz/puyolalbeniz.html

RAMÍREZ CASTILLO, Manuel. La Rinconada, 1914-Sevilla, 1998. Mestre obrer i anarcosindicalista. De família molt humil, des de molt jove va treballar en la construcció, afiliant-se al SUC (Sindicat Únic de la Construcció), federat a la CNT, ingressant també en les Joventuts Llibertàries de Sevilla. Detingut en  ocasió de diversos conflictes laborals, va conèixer a Durruti  i altres destacats llibertaris durant la seua estada en el Penal d'El Puerto de Santa María.

A Sevilla, en revoltar-se el general Queipo de Llano, Ramírez va participar activament en la resistència armada al colp, resultant ferit en un  pòmul, malgrat la qual cosa continuarà en els combats de carrer, fins que va haver de fugir a Màlaga, on es va incorporar a la columna miliciana  "Juan Arcas", al setembre de 1936, formada per confederals fugits dels pobles de Sevilla i Cadis. La columna ocuparà posicions en la Serra del Torcal d'Antequera, participant en la defensa de Màlaga, fins a la seua estrepitosa caiguda al febrer de 1937 en mans del bàndol franquista, patint ell i molts altres milers de malaguenys  la "Desbandá".  En Viator, a Almeria, la columna d'Arques es convertirà  en el  tercer batalló de la 79 Brigada Mixta. La unitat va participar en els combats a Còrdova, en Valsequillo, Sierra Trapera, Dos Torres, en l'ofensiva d'Andalusia, que es va saldar amb un fracàs. Més tard, la brigada es traslladarà  a Llevant, a Bunyol  (València). Manuel serà nomenat tinent, manant la primera companyia, resultant ferit en els combats del front de Llevant.

En produir-se la caiguda de Catalunya, combatents escampats de la 79 Brigada van tractar d'expatriar-se cap al  nord d'Àfrica. Un grup de 14 companys, entre els quals es trobaven Manuel Ramírez i Miguel Arcas, al costat de dos tinents més i un capità d'Estat Major van partir en una motora en direcció a Orà, quedant a la deriva per falta de combustible, patint una autèntica odissea. Prop de les costes africanes van ser albirats i recollits per un vaixell holandès, l'Ulyisses , que els va conduir a Alger, notícia de la qual es van fer ressò els periòdics de la colònia francesa, el 7 de març de 1939. Ramírez va arribar greument ferit, ingressat a l'hospital i després enviat al camp de concentració Morand en Boghari, al novembre de 1939, d'on aconsegueix eixir allistant-se en la Legió Estrangera. A la fi dels anys quaranta  torna a Sevilla, on comença a militar en la CNT clandestina i va patir la repressió en les consegüents batudes, com la de 1948. Manuel va participar en l'intent de penetració en els Sindicats Verticals on arribarà a ser molt conegut com a enllaç, triat pels seus companys de la construcció. A la mort del dictador, al novembre de 1975, va participar des del primer moment en la reconstrucció de la CNT.

Font: Resum de l'entrada https://todoslosnombres.org/content/biografias/manuel-ramirez-castillo. Autors: Julio Guijarro i Paco Pérez Alex.

14 fugitifs espagnols à la dérive sur un vedette son secourus par un vapeur hollandais et débarqués à Alger

Periòdic Oran Républicain, 8 de març de 1939. Cedit per Eliane Ortega Bernabeu.

RAMÍREZ DE TOGORES, Vicente. (Sant Ferran, Cadis 13/09/1906-Monterrey, Mèxic 27/01/1993). Oficial de Marina, va ingressar en l'Armada al setembre de 1921. A l'agost de 1922 era ajudant de Marina, a l'agost de 1923 guàrdia marina, a l'agost de 1925 alferes de Fragata, al setembre de 1927 alferes de Navili i des d'octubre de 1937 tinent de Navili. Va estar destinat en els vaixells Jaime I, Buenos Aires, Dédalo i Libertad . Des d'agost de 1922 a juliol de 1927 va estudiar a l'Escola Militar Naval. En produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 era segon comandant en el submarí C-2. Més tard va ser nomenat cap de Divisió de Submarins i després de la flotilla de Destructors i, finalment, director de l'Escola Naval de Cartagena i Cap de l'Estat Major Mixt de la Base i comandant del vaixell José Luis Díez. El 5 de març de 1939 va eixir de Cartagena amb la Flota Republicana arribant a Bizerta (Tunísia). D'allí es va traslladar a Orà on va treballar en Acierie, Forge et Laminoir de l'Algerie . Posteriorment es va traslladar al Marroc des d'on es va embarcar rumb a Mèxic a bord del Guinea al juny de 1942 i on va pertànyer a l'Agrupació Socialista Espanyola.

Fonts: Fundación Pablo Iglesias. Biografies / CDMH/Salamanca (PS Cartagena Leg. 4, Exp. 3 F- 204 i fitxes AS Mèxic); Arxiu JARE/AMAE (M); M. DE PAZ SÁNCHEZ. Militares masones de España: diccionario biográfico del siglo XX. - València: Centro Francisco Tomás y Valiente, UNED, 2004, p. 355; Família Ramírez

RIPOLL IVARS, Juan.  (Benidorm, 1902-Benidorm 1976). Zapatero i picapedrer. Membre de la Societat d'Oficis Varis de la UGT, de la qual va ser president, i fundador de l'Agrupació Socialista de Benidorm (Alacant) al novembre de 1936. Va ser regidor de l'ajuntament d'aquesta localitat i president del Comitè del Front Popular. Finalitzada la guerra civil va partir dónes de Torrevella en una llanxa a motor de gasoil al costat de vint-i-zinc companys arribant a Beni-Saf, en la costa algeriana, el 31 de març de 1939. Va passar per camps de concentració i batallons de treball. Posteriorment va pertànyer als Seccions del PSOE i la UGT de Port Lyautey (el Marroc). Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (Històric). Va tornar a Espanya morint a Benidorm el 17 de març de 1976.

Fonts: Arxiu de la Democràcia de la Universitat d'Alacant (Veure fons personals de l'exili republicà de l'AD) / Fundació Pablo Iglesias. Biografies.

 

RODRÍGUEZ CALVO, Teresa, coneguda com "La Martínez" o "La  xicoteta Passionera", havia nascut a Catral l'11 d'abril de 1911. Era modista i treballadora conservera, durant la República va organitzar un Sindicat Femení, dins de la UGT, que acollia a Conserveres, Agricultores i Sastresas. Es va afiliar a PCE durant la guerra i va tenir càrrecs dirigents a Almoradí i Alacant. Va assistir a l'Escola Central de Quadres del PCE, al Comitè Provincial del qual va pertànyer. Organitzadora del sector femení del Partit a la Vega Baixa. En el va exiliar  va contraure matrimoni (a Orà o a l'URSS) amb un altre destacat dirigent comunista, Antonio Manresa Navarro, rastrillador, conegut com Chendín, al qual va conèixer en les seues tasques del comitè provincial.  Teresa va tenir importants responsabilitats en la guerra com a organitzadora dels comitès del PC a la Vega Baixa i en el Mitjà Vinalopó, i l'Agrupació de Dones Antifeixistes, tasques en les quals va demostrar gran esperit de sacrifici.

Teresa i Antonio van eixir per a l'exili en l'Stanbrook, el 28 de març de 1939. Després d'una breu estada a Orà, via Marsella-París, es van dirigir a Le Havre, on van embarcar per a l'URSS. Van estar a Leningrad i en una casa de Repòs a Crimea. Manresa va marxar després a Moscou, a la recerca de treball, ella li va seguir al poc temps. Van ser després evacuats a Uzbekistan on el seu marit va treballar a la fàbrica de cotó núm.1 i ella com a costurera i en confecció de peces de llana; després van ser tots dos enviats a treballar a un sovjós en el camp, a Crimea, fins a 1951, on pel que sembla va ser on van contraure núpcies. Van ser llavors a Dniepropetrovks (Ucraïna), on el seu marit va treballar en una metal·lúrgia.

Teresa va emmalaltir i va haver de ser operada en diverses ocasions, sol·licitant la repatriació en 1957, instal·lant-se amb els seus dos fills a Almoradí, a casa del seu germà, sense el seu marit Antonio Manresa sobre el qual requeien càrrecs majors per part de la justícia franquista. Al juny de 1957 va fer la seua presentació en la caserna de la guàrdia civil d'Almoradí, que va elevar un informe sobre ella al Govern Civil: tant abans com durant la guerra pertanyia al PCE, gran organitzadora i propagandista, anomenada "La Passionera". Segons informes de la policia franquista, "es tenen notícies que en alguna ocasió va arribar a vestir pantalons, capell, un mocador encarnat al coll i al cinto una pistola", però no que participara en fets de sang. Sorprenentment, en la seua declaració davant la policia al juny de 1957, Teresa Rodríguez va justificar la seua volta a Espanya pel seu desig que els seus dos fills "es crien i eduquen en un ambient diferent al d'absoluta depravació i amoralitat que impera a l'URSS". Poc després, Teresa es va traslladar amb els seus fills a Elx, on va sol·licitar una ajuda per a un habitatge. Més endavant, al desembre de 1958, es va dirigir al Govern Civil perquè l'ajudaren a obtenir passaport amb destinació a Itàlia i des d'allí tornar a l'URSS, mentre la policia li instava a "legalitzar la seua situació i la dels seus fills". Va tornar a Espanya definitivament en 1971, encara que se li va prohibir residir a la Vega Baixa, traslladant-se durant cinc anys a Cartagena. Va morir a Almoradí l'any 2001.

Fonts: Moreno, Francisco: El regreso de los exiliados a la URSS; En: Arxiu de la Democràcia: La represión franquista en la provincia de Alicante / AHPA. Lligall 3521 / González Lucas, Antonio: Almoradí en la memoria, 1999 / Base de dades de represaliats a la província d'Alicante / Exposición "Fent Història, dones de la República"Ajuntament d'Alacant.

 

RODRÍGUEZ LEIRA, Ángel. Conegut en el seu allistament en "la Nou" com Ángel Cariño López o Ángel López Cariño. Nascut en la parròquia de Pedra pertanyent a l'ajuntament d'Afecte (La Corunya) en 1914 i mort a París (1975). Va treballar com percebeiro i marí. Pertanyia a la CNT, sense arribar a ser un militant destacat. En produir-se l'alçament militar, Ángel era un home casat i amb dos fills, i entre finals de 1937 i 1938 incorporat a files en el bàndol franquista, del qual va desertar al costat del seu amic Antonio Yáñez López quan van tenir ocasió propícia, combatent en l'exèrcit republicà.

En produir-se la derrota, en els últims dies, Ángel, després de la caiguda de Madrid, va poder arribar a Alacant amb altres dos companys anarcosindicalistes, aconseguint al costat de cinc d'ells embarcar a Guardamar del Segura en una barca de rems, carregada de taronges. Després de 17 dies d'odissea marítima van aconseguir arribar a Beni Saf a Algèria. Amb altres companys van ser internats a Camp Morand i Camp Suzzoni, per a després ser enquadrat en una de les Companyies de Treballadors estrangers encarregades de la  construcció del ferrocarril Transsaharià i internat en el camp Colomb Béchar. Després d'un intent de fugida va ser obligat a allistar-se en la Legió Estrangera francesa, cos militar en el qual va romandre fins al 27 de juny de 1943, quan es va allistar voluntàriament, ja produït el desembarcament aliat, en els Cossos Francs de la França Lliures, lluitant en la campanya de Tunísia contra els alemanys de l'Àfrica Korps.

Tres mesos després del seu allistament en l'exèrcit regular, el 16 de setembre de 1943, va entrar a formar part de la 9º Companyia del 3er Regiment d'Infanteria del Txad, a les ordres del capità Dronne, integrada en la 2ª Divisió Blindada que manava el general Leclerc. Des d'aqueix moment i fins al final de la guerra, Cariño va passar a ocupar el lloc de sergent canoner en un carro semioruga amb el nom de "Guernica".

En la Novena va arribar a ser sergent-cap d'una  secció i conegut com "El Canoner", condecorat diverses vegades pel seu valor, sobretot després haver destruït cinc tancs alemanys en un dia. El 19 d'agost, La Nou va tenir un comportament heroic en la duríssima batalla d'Écouché davant unitats de les SS. Cariño López va estar 24 hores sense allunyar-se del seu canó, en el qual "gravava una esvàstica per cada tanc que destruïa", segons el seu nét Andrés. Després de la guerra va viure als voltants de París i va fundar una nova família. Va morir en 1975 als 65 anys.

Fonts: Galícia Digital, 16-11-2016.  / Evelyn Mesquida: La Nueve y los españools que liberaron París. Ed. B Grup Z./ http://www.lanueve.net/

 

 

Teresa Rodríguez Calvo cap a 1957

 

 

 

RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, Manuel. (Elx, 1887-Orà, 1954). Dirigent socialista i alcalde d'Elx. Espardenyer. Deixeble de José Vives, va ingressar en 1904 en les Joventuts Socialistes. En 1926 era secretari del Sindicat del Ram de l'Espardenya d'Elx, secretari de l'Agrupació Socialista i director de El Obrero , setmanari socialista il·licità. En 1928 va presidir en Callosa el Congrés d'Obrers Espardenyers d'Espanya i va representar a l'Agrupació Socialista d'Elx en diversos Congressos estatals i llevantins. En 1929 era membre dels Comitès Paritaris. Detingut pels esdeveniments de desembre de 1930, era en 1931 secretari general de la Federació Local de Societats Obreres d'Elx. Va ser el regidor més votat en les eleccions d'abril de 1931, a Elx, i va ser nomenat tinent d'alcalde. Al juliol de 1931 va ser elegit alcalde de la seua ciutat, va tenir una destacada actuació en defensa del Palmerar. Va gestionar així mateix la creació del primer Institut de la ciutat. Detingut a l'octubre de 1934 i al maig de 1935 -per no pagar les multes imposades a El Obrero -, va eixir de presó al gener de 1936 i al febrer es va reintegrar a l'Ajuntament i a l'alcaldia. Compromissari per a l'elecció del president de la República. Va repartir armes al poble en esclatar la revolta militar. Va formar part del Consell Municipal fins que va ser nomenat Governador Civil de Castelló, d'octubre de 1936 a 1938. Va continuar dirigint El Obrero durant la guerra civil i després del colp de Casado, va ser nomenat Governador Civil d'Alacant, el 6 de març de 1939. Va eixir d'Espanya en el vaixell Marítima , el 29 de març de 1939, després d'ordenar l'excarceració dels membres del PCE detinguts. En ser demanada la seua extradició, sota el govern de Vichy, va ser empresonat a Orà i Alger i una vegada rebutjada va ser bandejat sota vigilància en Trezel i Tiaret . Va ser president de la Federació Socialista de l'Oranesat. Va morir a Orà el 15 de maig de 1954.

Font: Diccionario biográfico de políticos valencianos (FMS). València, 2003 / Juan Martínez Leal (2005): Los socialistas en acción. La IIª República en Elche. Publicacions Universitat d'Alacant /  Càtedra Pedro Ibarra, Universitat Miguel Hernández d'Elx. / Fundación Pablo Iglesias.

RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, Silverio Antonio, nascut en Canjáyar (Almeria), l'11 de novembre de 1916. D'una família d'agricultors de deu germans, va emigrar en 1933 a Terrassa, on va treballar en diverses fàbriques tèxtils fins a 1935 en què decideix enrolar-se en la Marina. Destinat a Cartagena, el 4 d'agost de 1936 va ser mobilitzat en el destacament de custòdia de l'or del Banc d'Espanya, en els polvorins de l'Algameca. Va fer el curs de telemetrista al començament de 1937, sent destinat primer en el destructor Ciscar i després en el guardacostes V-18 fins a març de 1939. Després dels successos del 5 de març va eixir des d'Alacant amb V-18 cap a l'exili a Orà. 

Va estar en el camp de concentració de Relizane i d'allí  va ser enviat en una de les companyies de treballadors estrangers a la construcció del Ferrocarril Transsaharià, en Colomb-Béchar, en ple desert. Les duríssimes condicions de treball i els patiments li van portar en 1940 a enrolar-se en la Legió Estrangera francesa, en el batalló de marxa del 1r  Régiment Etranger d´Infanterie en Sidi-bel-Abbés. Enviat al sud de França, després de l'armistici va ser desmobilitzat i enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers, a treballar talant bosc en Aules al Gard. Així va acabar el seu exili nord-africà, però al juny de 1941 tota la seua companyia va ser requisada pel comandament alemany i enviada a la construcció de la base submarina de Kéroman, en el bastió del  mur atlàntic, enquadrada en l'organització Todt. D'allí aconseguiria escapar i sobretot sobreviure als pobles de la Bretanya, realitzant els més diversos oficis. En acabar la guerra es casaria en 1949 amb una dona d'Almeria com ell, treballaria durant molts anys en uns Alts Forns, en Blagny, quasi a la frontera amb Bèlgica. Va viure els seus últims anys en Bouillon (Bégica) fins a la seua mort el 6 de desembre de 2009, als 93 anys.

Font: ArtIcle de Manuel Turlin Rodríguez. La voz de Almería, 10-12-2009.

https://www.exiliadosrepublicanos.info/es/content/silverio-antonio-martin-rodriguez-sanchez.

 

ROS I MARTÍ, Germinal. (Lloret de Mar, 1908-Lloret de la Mar, 2006). Periodista i escriptor. Viatjant d'un laboratori farmacèutic de Barcelona. En 1930 va ser traslladat a Alacant on es va fer soci de l'Ateneu, el principal centre cultural de la ciutat. Afiliat a la Joventut Republicana de la ciutat, va col·laborar en el setmanari Joventut i en el diari republicà El Lluitador . Al febrer de 1931 va participar en la constitució del Partit Radical Socialista amb el càrrec de secretari del primer comitè local d'Alacant. A l'octubre de 1933 va ser un dels fundadors de l'Agrupació Regionalista Alacantina, la primera entitat valencianista de la ciutat, al costat del metge Ángel Pascual, com a president, l'escriptor Enric Valor, José Ferrándiz, Rafael Blasco, Emilio Costa i Rafael Antón Carratalá, entre altres.

A l'inici de la Guerra Civil es va afiliar al PCE i va entrar en la redacció del periòdic Nue stra Bandera, òrgan provincial del partit. Després va marxar a la Base Naval de Cartagena per a ajudar a la creació del periòdic Venceremos, òrgan comarcal del PC, i més davant, en destruir la redacció una bomba, va tornar a eixir amb el nom Unitat . Va ser mobilitzat en el front de Llevant i de seguida va passar a la redacció de La Vanguardia, l'òrgan de premsa de l'Exèrcit de Llevant, que va arribar a dirigir quasi al final de la contesa.  

En els últims dies de la guerra, el 28 de març de 1939, va embarcar a Alacant en l' Stanbrook . La seua dona, va quedar a Alacant, va ser empresonada i va morir - encara que fora de presó- el 14 de juliol de 1939. Ros va arribar al  port d'Orà, a Algèria, i quinze dies després d'haver atracat el vaixell va poder desembarcar intern en el camp nº 2 Av. Tunis. Després va ser traslladat al camp de concentració de Relizane. El  camp estava custodiat per una guàrdia senegalesa que no sabia a penes parlar francès. Confirma que el SERE tenia una delegació a Orà, amb una comissió que avaluava els casos. El SERE li va aconseguir el passatge i li va pagar el viatge a París, passant per Port Vendrés. Finalment va aconseguir que li deixaren eixir amb la promesa d'un visat per a Xile. Germinal va arribar a París l'1 de setembre de 1939, el dia que va esclatar la 2ª Guerra Mundial, la qual cosa va impedir la seua eixida de França, on va reprendre la seua militància política com a militant del PSUC, el partit dels comunistes catalans.

Font: Germinal Ros i Martí (1999): Un homme del segle XX  / Els meus primer 90 anys. Vivències   Lloret de Mar./  https://memoriavalencianista.cat/biografies/ros-marti-germinal

ROS SÁEZ, Antonio. (La Unión, 1899-Mèxic D.F ¿?). Oftamòleg, escriptor, republicà. Va participar en diversos congressos internacionals de la seua especialitat mèdica, fins i tot va fer pràctiques de cirurgia de cataractes a l'Índia britànica. El seu protagonisme polític a Cartagena i La Unió es limita als primers temps de la II República on va ser candidat al Congrés en les Constituents de juny de 1931. Va formar part del Comitè Revolucionari que va portar la República i regidor de l'Ajuntament del 12 d'abril de Cartagena. Dirigent del Partit Republicà Radical Socialista de Cartagena. A la Biblioteca Nacional té registrades 22 obres, entre les quals sobreïxen les dedicades a temes mèdics. Va ser també un prolífic articulista en la premsa cartagenera i murciana. Ix d'Alacant en el Ronwyn . Va escriure un llibre de memòries.

Font: Antonio Ros (1975), Diario de un refugiado republicano. Ed. Grijalbo. México

RUIZ DEL TORO, José. (Múrcia, 1903-Buenos Aires, 1957). Periodista, escriptor i advocat. Va estudiar batxillerat i la carrera de Dret a la seua ciutat natal. Col·laborador a Múrcia del diari  El Liberal i de Levante Agrario i a Madrid de La Tribuna , de la Correspondència i de la Llibertat . Va participar en la reorganització de l'Agrupació Socialista de Múrcia en 1928, de la qual va ser secretari i president i a la qual va representar en el XII Congrés del PSOE en 1928, el Congrés Extraordinari en 1931 i el  XIII Congrés del PSOE en 1932. El 14 d'abril, com a membre de la Junta Revolucionària que es va fer càrrec de l'ajuntament de Múrcia, va ser designat alcalde de transició fins a la constitució de la corporació triada el 12 d'abril. El 13 de juny va cedir el bastó de comandament municipal a Luis López Ambit. Iniciat en la maçoneria en 1932, va pertànyer a la lògia «Hispanoamericana nº 2» de Madrid. Elegit diputat per la província de Múrcia en les eleccions generals de 1931 i 1933. Durant la legislatura 1931-1933 va formar part de les Comissions de Comunicacions i de Presidència. A més va ser vocal del Tribunal de Responsabilitats, membre de la Diputació Permanent de les Corts (juliol a desembre de 1933) i secretari del Grup Parlamentari Socialista (juliol de 1931 a octubre de 1933). En la legislatura 1933-1936 va pertànyer a la Comissió de Marina. Després de la revolució d'octubre de 1934 va marxar a Buenos Aires, on va treballar com a traductor de francès i assessor jurídic. Després del triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936 va tornar a Múrcia. El 28 de març de 1939 va partir del port d'Alacant en l' Stanbrook rumb a Orà (Algèria), on va arribar el dia 29. És internat en el centre nº: 2, avinguda Tunis a Orà, abril 1939. Posteriorment es va traslladar a l'Argentina, residint a Buenos Aires, on va morir el 10 d'abril de 1957.

Fonts :   CDMH/Salamanca (Masoneria); ANOM, Archives Nationales d'Outre Mer (França); A. MARTÍN NÁJERA. El Grupo Parlamentario Socialista..., p. 1.416; J. CANO BENAVENTE. Alcaldes de Murcia 1886-1939. - Murcia: Ayuntamiento, 1985, pp. 315 a 319 / Eliane Ortega. Arículo de Oran Republicain : 06-04-1939.

RUIZ GONZÁLEZ, Antonio. Sant Ferran (Cadis), 1906-Harris (els Estats Units) 19/02/1986. Oficial de la Marina. En 1922 va ingressar en l'Armada com a ajudant marí i l'1 de setembre a l'Escola Naval Militar en Sant Ferran (Cadis). Al setembre de 1924 era guàrdia marina, a l'agost de 1926 alferes de Fragata, a l'octubre de 1928 alferes de Navili i al juny de 1934 tinent de Navili. Va prestar servei en 1927 en els vaixells Jaime I i Alfonso XIII ; en 1928 Jaime I , en 1929 Jaime I , Lazaga i destructor Cadarso ; en 1930, destructor Cadarso i Torpedero 18 ; en 1931-1932, Torpedero 18 ; en 1933, Larache ; en 1934, Larach e i Submarino C3 i en 1935, S ubmarino C3, Jaime I i crucero República . En produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 era tinent de Navili en el Submarí C5 estant afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol. Antonio Ruiz va ser detingut el dia 19 de juliol de 1936 pels oficials revoltats però la marineria va obligar a la seua posada en llibertat. El 20 juliol, sufocada la rebel·lió, va ser nomenat Cap de la Base Naval de Cartagena i al desembre de 1937 sotssecretari de Marina. Al febrer de 1939 va tornar a la Prefectura de la Base Naval de Cartagena. A conseqüència de les revoltes del 5 de març, va eixir a l'exili amb la flota de la República rumb a Bizerta (Tunísia). Va estar en el camp de concentració de Meheri-Zebbeus i al juliol de 1939 va ser director de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE) a Orà. En 1942 va marxar cap al Marroc on el 19 de maig va embarcar rumb a Mèxic arribant a Veracruz el 12 de juny següent. Va morir en Harris-Texas (Estats Units) el 19 de febrer de 1986.                                                                    

Fonts: Fundación Pablo Iglesias. Biografies . AMAB/El Viso del Marqués (Ciudad Real);; V. FERNÁNDEZ DÍAZ, Los marinos republicanos, ob. cit..; J. BARBA LAGOMAZZINI. Hombres de armas de la República: guerra civil española 1936-1939. Biografías de militares de la República... pp. 635 a 638/ Juan Martínez Leal (1993), República y guerra civil en Cartagena, 193-1939. Universidad de Murcia-Ayuntamiento de Cartagena.

 

RUIZ GUTIÉRREZ , Vicente. Nascut a Guadalcázar (Còrdova) en 1912. Es va criar a Màlaga, ferroviari, en 1929 va ingressar en la CNT. Delegat en el Congrés de Saragossa al maig de 1936. Delegat polític del Batalló Juvenil Llibertari de Màlaga fins a la seua pèrdua a l'abril de 1937. Vicente es va incorporar a un Batalló de Ferroviaris, integrat una Brigada Internacional amb seu en Huete (Conca). En finalitzar la guerra, es va exiliar amb altres companys en l' Stanbrook des d'Alacant. Els seus contactes familiars a Orà li va permetre obtenir la Carta Sanitària el 8 d'abril de 1939 i baixar prompte del confinament en el vaixell. Va ser traslladat primer a Beni Saf, enviat després a Camp Morand en Boghari i més endavant a Colomb Béchar a construir el Transaharià. Encara el 23 de febrer de 1943 va ser traslladat a Kenadsa en les mines de carbó, des d'on aconsegueix escapar cap a Beni Saf. A l'octubre de 1943 Vicente va començar a treballar de bus en la Marina americana a Orà només uns mesos fins que l'eixida de les tropes americanes per a preparar el desembarcament a Normandia, l'obliga a tornar a Beni Saf, on amb el seu germà munta una fàbrica d'espardenyes. En 1945 era secretari de la Federació local de la CNT de Beni Saf, col·laborant assíduament en els periòdics de l'exili llibertari a Àfrica del Nord. En 1949 s'estableix al Marroc, en diferents pobles fins que en 1952 presa residencia a Casablanca, ciutat amb una important colònia llibertària. Allí va participar molt activament en l'Associació Cultural "Armonia". A l'agost de 1965, per mediació de les Oficines de les Nacions Unides i la seua representació de l'Alt Comissari per als Refugiats, Vicente i un nombre reduït  de companys llibertaris parteixen en una quarta expedició de llibertaris de Casablanca amb destinació a Austràlia, en un segon èxode, establint-se a Melbourne. Allí va viure els 31 últims anys de la seua vida.  

Font: Vicente Ruiz (hijo). Vida y muerte de un libertario desterrado. Ed. Grupo Cultural de Estudios Sociales de Melbourne-Acracia Publications, 2015.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SAMPER FERRÁNDIZ, Marcial. Alacant. Comerciant, propietari de cellers i exportador de vins, directiu -vicepresident de la Cambra de Comerç d'Alacant-. Republicà des de molt jove, fundador del PRRS, del qual era president de la seua junta provincial en 1930. Maçó, membre de la lògia alacantina Numància. Regidor de l'Ajuntament republicà. Va militar en Esquerra Republicana, va presidir el Tribunal Tutelar de menors. En la guerra va ser el president del Consell Provincial d'Abastos.se va exiliar en el vapor Marítima i va ser reclòs inicialment en Argelès-sud-Mer. D'allí va passar a Orà, on va viure, creant un nou pròsper negoci de cellers, tornant a Alacant en 1952. Va morir en 1966.

Font: Diccionario biográfico de políticos valencianos, 1810-2003 .

 

 

SÁNCHEZ BOHORQUES, José María

(Jerez 1913 - París 1997). Va estudiar el batxillerat a Jerez i Sevilla. En quedar orfes es va traslladar amb el seu avi a Alacant en 1929, quedant gratament impactat per l'ambient liberal de la ciutat i l'activitat cultural del seu Ateneu. Va participar en la creació de la Joventut Republicana en 1930 de la qual va ser nomenat president. Es va llicenciar en Dret en 1935 en la Universitat de València, participant en la FUE durant els seus estudis. Va anar inclinant-se cap al comunisme participant en la fundació de la Joventut Comunista a Alacant i més tard, en el congrés celebrat a Alacant per a la fundació de la JSU va ser nomenat el seu secretari general. El jove advocat va col·laborar amb diverses revistes i va ser nomenat secretari del Col·legi d'Advocats d'Alacant, ja iniciada la guerra. En esclatar aquesta va formar part del Comitè Provincial del Front Popular i del Comitè de Defensa, actuant en els últims mesos de 1936 com a fiscal de la República en els judicis celebrats pel Tribunal Popular. Quan va cessar en el càrrec de fiscal va ser conseller jurídic dels serveis de contraespionatge a Alacant, al mateix temps que militava activament i ocupava càrrecs de rellevància en el Partit Comunista i la JSU. Va participar també, com a secretari de l'Aliança Juvenil Antifeixista, a València en el Congrés d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura en 1937. El seu últim càrrec durant la fase final de la guerra va ser conseller del Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) de l'Exèrcit republicà a les províncies d'Alacant i Múrcia, inclosa la Base Naval de Cartagena.

Detingut després de les revoltes de Madrid i Cartagena del 5 de març, va ser alliberat in extremis amb altres companys i va aconseguir embarcar cap a l'exili en l'Stanbrook , el 28 de març (passatger 1394), amb la seua dona, Asunción, i les seues dues filles, que van ser internades en l'antiga presó d'Orà durant alguns mesos. Sánchez Bohorques va ser internat a Camp Suzzoni i Camp Morand. Va continuar la seua militància en el PCE en terres algerianes, però després del Pacte Germànic-Soviètic, de 23 d'agost de 1939, va abandonar el Partit, encara que sembla ser que va reprendre en algun moment la seua militància o col·laboració, tot això embolicat en una crisi que li va portar a la recuperació de la seua fe religiosa. Malgrat això, la secció especial del Tribunal Militar d'Orà el va acusar al costat d'altres camarades d'atemptar contra la seguretat de l'Estat, al març de 1942, sent enviat com a càstig a treballar en les mines de Kenadza  i en Colomb Béchar,  en les profunditats del desert algerià, prop de la frontera del Marroc. Després de l'alliberament, en 1943, va viure en Medea (Algèria) fins a 1962 on va col·laborar amb l'FLN i el nou govern algerià després de la independència fins a 1968, en què es va traslladar a París. Va morir en 1997. Va publicar una espècie de memòries noveladas bastant fragmentàries, centrades sobretot en  la primera joventut fins a la seua eixida d'Espanya cap a l'exili, primera part d'un projecte  de trilogia sobre les seues tres guerres viscudes (Guerra d'Espanya, Guerra Mundial i Guerra d'Algèria).

Fonts: José María Sánchez Bohorques: España en la memoria. Salamanca 1988. J. Paniagua y J.A. Piqueras: Diccionario biográfico de políticos valencianos (1810-1913). Autor de la veu José María Bohórquez, Francisco Moreno Sáez, p. 500. Antoine Blanca: Itineraires d´un republicain espagnol, 2002, p. 270 y ss. 

 

SÁNCHEZ CANDELA, JOSÉ. (Crevillent, 1886-Alger, 1952). Nascut en el si d'una família de xicotets comerciants. Va arribar a tenir una empresa de fabricació de catifes en actiu durant els anys vint i part dels  trenta, ja en la República.

La seua passió per la política va ser primerenca i determinant. Organitzador de les joventuts republicanes a Crevillent, regidor i primer tinent d'alcalde pel Partit Radical Socialista a Crevillent en la República, entre 1931 i 1934. Va ser maçó, membre de les lògies alacantines "Numància" i "Constant Alona", en la qual va ser elevat en 1935 al grau de mestre.

En els anys de la guerra, Sánchez Candela va exercir la recaptació de cèdules a Novelda i el seu partit, ocupació dependent de la Diputació Provincial. Sánchez Candela es va aproximar a les posicions polítiques comunistes, sent redactor i director de l'òrgan local del PCE, el periòdic Pluma Roja. La policia franquista ho va acusar, a més, de ser secretari del Front Popular a Novelda, si bé indicava  que havia dimitit al cap de dos mesos per discrepàncies amb els procediments seguits.

A principis de març de 1939 va ser detingut i empresonat en el context del colp del coronel Casado, una prova més de la seua proximitat als comunistes en aqueix moment. Alliberat a la fi, a penes va tenir temps per a un precipitat comiat de la seua família abans de partir cap a Alacant i embarcar en l' Stanbrook , el dia 28 de març. A l'arribada a Orà van quedar retinguts a bord del ple de gom a gom vaixell, però va tenir la sort de desembarcar als deu dies en el primer contingent de 110 refugiats, degut la gestió de "uns amics", presumiblement de la maçoneria local.

Durant el primer any, Sánchez Candela va ser internat en tres diferents centres, denominats eufemísticament 'd'allotjament'. No obstant això, Sánchez Candela sempre va tenir la sensació d'estar pres. El primer d'aquests centres va ser el Centre d'Hebergement de l'Av. de Tunísia, a Orà, on va romandre des que va abandonar el vaixell fins al 31 de juliol de 1939. L'1º d'agost va ser traslladat al camp de Relizane (més de 100 km. a l'E. d'Orà); i de nou va ser enviat a Orà, al Centre d'Hebergement nº 1, a partir del 2 de gener de 1940, en l'antiga presó habilitada per a acollir-los, que abans havia sigut utilitzada per a albergar a les dones i xiquets que van desembarcar del Stanbrook.

Però al març de 1940, la seua odissea solitària en terres africanes no havia fet més que començar. Sánchez Candela va abandonar l'antiga presó oranesa a l'octubre de 1940, amb destinació a una finca agrícola en Ain-el-Turk. Allí va romandre fins a abril de 1941, en què va tornar a Orà, lliure i amb carta de treball. El govern de Vichy, no obstant això, va acabar per mobilitzar-lo, adscrivint-lo al "7º Grup de Treballadors Estrangers" i enviant-ho a les portes del desert, a Kenadsa, al gener de 1942. La seua edat i la seua delicada salut -afligit d'una bronquitis crònica- va fer que la seua estada allí fóra curta. A l'abril, se li va enviar a Camp Suzzoni, en Boghar, una zona muntanyenca amb un clima més benigne. Allí el va sorprendre el desembarcament i ocupació aliada d'Algèria. Definitivament lliure, va arribar a Alger al maig de 1943. Ja no eixiria d'allí. En la capital algeriana passaria, primer contractat pels exèrcits aliats, després amb treballs precaris i en condicions molt modestes, els últims nou anys de la seua vida. De tot això Pepe va ser perfectament conscient. A tal extrem que va arribar a deixar escrites les seues últimes voluntats abans de posar fi a la seua vida per la seua pròpia mà, precisament en l'aniversari de la mort de la seua filla menor, Maria, de la qual cada vegada amb més freqüència experimentava visions i aparicions. La seua filla María Teresa i el seu gendre van viatjar anys després a Alger per a tramitar el trasllat de les seues restes, que avui reposen en el panteó familiar del cementeri d'Alacant.

Fotografia: Col·lecció Carmen Cano-Cayetano Mas.

Font: Cayetano Mas Galvañ: "Los ingenuos Quijotes de siempre. El exilio republicano en Argelia a través de un epistolario general". En MAGISTRO ET AMICO. Diez estudios en homenaje al profesor Enrique Giménez López. Any 2012. Publicacions de la Universitat d'Alacant.

SÁNCHEZ FIGUEREDO, Antonio. Nascut en 1907, natural de Badajoz. Empleat de banca. Va treballar en el Banc Central de Badajoz. Membre de la UGT, de la qual va ser secretari de legislació social i secretari de propaganda de la Federació Provincial de Badajoz. Comissari del 38 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República. Finalitzada la guerra civil va eixir del port d'Alacant en l'Stanbrook (passatger 1.452) amb destinació Orà (Algèria), on va arribar a la fi de 1939 quan tenia 32 anys. En constituir-se les Seccions del PSOE i de la UGT a Orà va formar part d'aquestes. Va regentar una pastisseria i un establiment de menjar en la plaça d'aquesta localitat, on va morir en 1962 als 55 anys.

Fonts: ANU/França; Arxiu UGT Exili (FFLC); ES 28.II.1963; Família. Fundació Pablo Iglesias. https://guerinc.wordpress.com/sanchez-figueredo-antonio-n1452/

SANCHO RIERA, Luis, nascut a Alacant, 29 de juny de 1918, en una família d'11 germans, el seu pare era alcoià i mecànic, va morir als 35 anys. En la guerra Luis Sancho va prestar els seus serveis com a mecànic especialista de l'aviació republicana. Va eixir cap a l'exili en els últims dies de la guerra acompanyant al pilot en un avió d'entrenament de dues places. Va estar dos mesos en la presó d'Orà, després a Camp Suzzoni en Boghar. Després de passar un temps a Camp Morand en Boghari, va ser integrat en una de les companyies de treballadors estrangers i enviat cap al sud del desert, al camp de Bou Arfa, en la construcció del ferrocarril transsaharià. En el seu testimoniatge, Luis Sancho diu que s'organitzaven campaments cada cinc quilòmetres del traçat del ferrocarril i allí s'alçaven de 30 a 40 tendes de campanya (marabouts). Cada campament construïa els 5 quilòmetres que li corresponien de vies i cada grup de tres persones havien de picar 3 m3 de terra tots els dies per obligació. Va passar després a les mines de carbó de Yerada al Marroc, just a la frontera amb Algèria, exercint de mecànic reparant els motors dièsel de les vagonetes i les instal·lacions elèctriques. Va emmalaltir de tifus i ho van portar a un hospital en Sidi Bel Abbed. Havien passat quatre anys des de la seua arribada. Degué ser ja en 1943, poc després de l'arribada dels Aliats, quan decideix tornar a Espanya.

Va tornar a Espanya i va haver de repetir el servei militar en infanteria a Cadis. En acabar va tornar a Alacant i va treballar en diversos oficis, emprant-se en una fàbrica de ceràmica. Per la seua activitat política va haver de marxar a Andalusia, primer a Granada i després a Cadis on va treballar de fuster. Es va traslladar després a Madrid, a Torrejón de Ardoz on va viure diversos anys. A Madrid va optar a una oposició de mecànic-electricista i va ser enviat a Guinea, va treballar en telefonia i en una empresa de desballestament de vaixells. Posteriorment va entrar com a personal civil en el Ministeri de de l'Aire, treballant en l'aeroport en la central elèctrica. Va aconseguir trasllat a l'aeroport de l'Altet on es va jubilar.  

Font: Manuel del Río Martín: La memoria y los aviadores de la IIª República durante la Guerra Civil. Tesis doctoral, UA, 2015.  Publicacions  Universitat d'Alacant, 2018. Alacant.

 

SANTAMARÍA CORTIGUERA, Roque (Quintana del Pidio, Burgos, ?-Tolosa, França,19 d´abril de 1980). Sent molt jove es va anar a viure a Madrid, on va compaginar el seu treball de barber amb la seua afició als bous i la seua militància en la CNT i en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Va participar en la insurrecció anarquista de gener de 1933 i va ser detingut i empresonat en el Reformatori d'Alcalá de Henares (encara era menor d'edat) i després en el Penal d'Ocaña. Alliberat per l'amnistia decretada després de la victòria del Front Popular en les eleccions generals de 1936, es va traslladar a València, on va ser secretari del Sindicat d'Higiene de la CNT i va participar a detenir l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 a València. Durant la guerra civil va formar part de la corporació municipal de València i va combatre en la Columna de Ferro.

En 1939 va fugir a Orà, on va estar confinat en els camps de concentració de Cherchel i Morand, dels quals va ser alliberat al novembre de 1942 amb l'arribada dels aliats. En aqueix any va ser elegit secretari de la secció nord-africana de la CNT. Quan en 1945 es va produir l'escissió de la CNT es va alinear amb el sector ortodox de Germinal Esgleas. En 1946 es va traslladar a Tolosa (França), sent secretari de la FAI entre 1948-1950. En 1953 va participar en el Congrés de l'AIT i en el Ple Intercontinental d'agost de 1958 va ser elegit Secretari General de la CNT. Va ser Secretari General de la CNT en l'exili (1958-1973) i va col·laborar en la reconstrucció de la CNT a l'interior durant la transició democràtica espanyola.

Font: Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Roque_Santamar%C3%ADa_Cortiguera

SEMPERE BERNABEU, Vicente. (Onil, 1895-Alacant 1974). Oficial de presons a Alacant i tenor líric d'èxit nacional i internacional en la dècada dels anys vint i principis dels trenta. Republicà i maçó. Exiliat a Orà amb l' Stanbrook , passatger nº 2628. Va estar a la presó a Orà i Alger i va treballar enquadrat en les companyies de Treballadors Estrangers en les mines de Kenadsa al Sàhara. En la Causa General, figuraven greus acusacions contra Sempere. Va morir a Alacant l'1 d'abril de 1974.

Font: Portal Represaliats d'Alacant, en Arxiu de la Democràcia UA (ADUA)./ Manuel Llobet (2019), El pasajero del Stanbrook. Tragedia y memorias de un exiliado español. La Vall d´Uxó.

Procedència: Memòria Digital d'Elx

SEMPERE CASTELL, Diego (Elx, 16-IV-1895 - Casablanca, 9-VI-1958). Fill de José Sempere Tremiño, ugetista i socialista amb el carnet nº 3 de l'Agrupació Socialista d'Elx i de la també socialista Teresa Castell Bernad (germana de Francisca, mare de l'alcalde Ramón Pastor Castell), tots dos espardenyers. Espardenyer i membre del Sindicat d'Espardenyers de la UGT des de 1910 i afiliat al PSOE, en el Comitè del qual va ocupar diversos càrrecs. El 4 de gener de 1915 es va presentar com a mariner voluntari a Cartagena i va servir en el creuer Catalunya durant quatre anys, fins al 31 d'octubre de 1918. En els anys següents va treballar com a representant de calçat a Andalusia. Es va casar amb María Díez Falcó, que va morir a conseqüència del part d'una xiqueta -Teresa- que va morir també 26 dies després de la seua mare. El 25 de juliol de 1933 es va casar en el saló de plens de l'Ajuntament d'Elx pel civil amb Margarita Chinchilla Martínez (1899-1987). Manuel Rodríguez Martínez, alcalde d'Elx durant la II República i governador civil de Castelló i d'Alacant durant la guerra civil, va ser el que va proporcionar els passaports i els bitllets de transport tant per a Diego Sempere -que tenia el carnet nº 5 del partit- com per als seus companys Vicente i Manuel García Serrano. Diego va rebre el passaport a través d'una germana de la seua dona, amagat en els bolquers de la seua xiqueta d'un mes. La seua dona estava llavors, al març de 1939, embarassada de quatre mesos. El 12 de març els tres il·licitans van embarcar en el mercant gal·lès S. S. Ronwyn, amb un total de 716 passatgers. Van intentar desembarcar a Orà, allí se'ls van retirar els passaports i van ser desviats al port de Tènes. El 15 de març van ser desembarcats i els xiquets i dones van ser conduïts a Carnot i els homes a una caserna de cavalleria abandonat (Caserne Berthezène) en Orléansville. Diego va estar en els camps de concentració d'Orleansville, Relizane i Bou Arfa, participant en la construcció del ferrocarril Transahariano. La seua intenció va ser la de marxar a Mèxic però va acabar establint-se al Marroc, a la ciutat de Casablanca, on va treballar com alpargatero i com a cuiner de vaixells de pesca marroquines i en la cuina de la base militar nord-americana. Allí va continuar pertanyent a les Seccions de la UGT i del PSOE de Casablanca. Va poder reunir-se amb la seua dona i conèixer a la seua filla Teresa -nascuda a Elx el 5 d'agost de 1939- el 4 d'agost de 1948. La seua dona va poder treballar com a encarregada d'una fàbrica de calçat i la seua filla realitzar estudis de comerç i de francès. Va emmalaltir d'un tumor i va ser operat pel metge Gil Espinosa d'Asp. Va morir el 9 de juny de 1958 i la seua filla Teresa va aconseguir, amb un enorme esforç econòmic, que les restes mortals del seu pare tornaren a Elx en el Nadal de 1987.

Fonts: Veure principalment Memòria Digital d'Elx: http://www.elche.me/biografias/sempere-castell-diego. Aportacions de Francisco Moreno Sáez, Fundació Pablo Iglesias. Entrevista de Miguel Ors Montenegro a Teresa Sempere Chinchilla (29-IV-2019).

SERENA DE MEDINA, Fernando. Belalcázar (Còrdova), 29 d'octubre de 1919- Perpinyà, 26 de febrer de 2019. No tenia encara 17 anys quan es va allistar voluntari en l'exèrcit republicà al setembre de 1936. Ferit seriosament en un peu, va travessar la frontera catalana cap al sud de França al començament de febrer de 1939. Va ser conduït al vaixell-hospital Pàtria de Marsella i d'ací internat en diversos camps del  Midí i en les Companyies de Treballadors Estrangers en 1940. Va acabar deportat en Djelfa, a causa de la seua participació en una vaga en 1941, on va estar des d'abril d'aqueix any fins al 5 de juny de 1943, a l'arribada a Alger del general De Gaulle. Es va establir a Orà on va treballar en la Cia. de Construccions Industrials, entre 1946 i 1949. Va passar els seus últims anys ja jubilat al poble d'Ille Sud Têt, a 22 km de Perpinyà.

Fuente: CHAMERO SERENA, Joaquín:  De Belalcázar al infierno de Djelfa: Fernando Serena de Medina . Archivo de la Frontera: Banco de recursos históricos.  www.archivodelafrontera.com

SERNA ALBA, Ricardo. (Alqueries, Murcia, 1894-Mèxic, 1950). Va ser un periodista, advocat i polític. Membre de la maçoneria. Lligat al Partit Republicà Radical, va ocupar la presidència del diari El Liberal de Múrcia des de 1929 fins al seu tancament en 1939 i va ser president de l'Associació de la Premsa. Va ser Magistrat de l'Audiència de Múrcia durant la guerra. Va escriure un diari que comença el dia de la seua eixida de Múrcia el 27 de març de 1939, amb altres dos amics i acaba al novembre d'aqueix any. A Alacant va partir en l' Stanbrook però no consta el seu nom i el d'altres dos passatgers que l'acompanyaven. Van pagar 200 pessetes pels passatges en la seu d'Esquerra Republicana. Descriu tota la peripècia. Molt interessant. A l'arribada a Orà, malalt suposadament, aconsegueix desembarcar avançat el dia 30 de març, segons el seu propi Diari, sent internat en el camp nº 1 en l'antiga presó, on van ser dones i xiquets. Coincideix amb Cipriano Mera i el coronel Mangada. Curiosament descriu que en aqueixos primers dies la presó estava ocupada per homes, aviadors, marins i possiblement pels maçons que van ser desembarcats a causa d'alguna mena d'intervenció de la maçoneria oranesa. Comenta que conforme anaven entrant més i més dones i xiquets ells van ser traslladats al camp nº2 de l'Avinguda Tunis, antic magatzem de vins, el dia 6 d'abril amb 1000 refugiats. Marcial Morals exercia com un dels caps de la maçoneria. El 30 d'abril van rebre la visita de Bruno Alonso per a parlar amb Esteban Calderón Martínez que era el coronel-cap de l'Estat Major Mixt de la Base naval de Cartagena després dels esdeveniments del 5 de març de 1939. El 29 de juliol traslladat al camp de Relizane.

Font: VVAA (2016). Ricardo Serna Alba y el Liberal. Diario del Exilio en Orán. Murcia. 

SERRANO MATEO, Julio César. Sant Martí d'Unx (Navarra) 27/05/1895 - Durango (Mèxic) [?]. Mèdic pediatra i al·lergòleg. Va iniciar les seues primeres lletres en el Col·legi Cartaginès i va estudiar el batxillerat en l'Institut Alfons X El Savi de Múrcia entre 1904 i 1910. En concloure la carrera de Medicina va exercir aquesta professió a Cartagena on es va casar amb Mª del Pilar Laclaverie amb la qual va tenir quatre fills homes. Políticament va començar en les files del Partit Replicano Radical Socialista i partir de l'any 1935 d'Unió Republicana. Regidor des de 1931, va ser nomenat alcalde al febrer de 1936 després de la reposició de l'ajuntament democràtic. En començar la guerra va continuar sent alcalde fins a començaments de 1937. Es va afiliar al PSOE i va treballar a l'Hospital Civil.

Finalitzada la guerra, es va exiliar en el nord d'Àfrica, on va estar internat en el centre d'internament nº 2 d'Orà i després en un camp de concentració (¿Camp Morand?). Va aconseguir arribar a Casablanca (el Marroc), on va embarcar en el Serpa Pinto rumb a Mèxic. Va arribar a Veracruz al setembre de 1942. Va començar a exercir com a metge en El Salto Pueblo Nuevo (Durango), on va fixar la seua residència treballant en el Segur Social, l'Hospital Civil i en el seu propi consultori en la clínica San José. Va morir a Durango.

Fuentes: Fundació Pablo Iglesias / AGA Alcalà d'Henares (Archivo JARE); AGR de Múrcia; AM de Cartagena (Padró 1921); El Siglo de Durango 12.X.2008./ Juan Martínez Leal (1995), República y guerra civil en Cartagena. Ayuntamiento de Cartagena-Universidad de Murcia ed. /Arxiu Eliane Ortega.

 

SERRANO ROMERO, José. Nascut en 1910 a Ciutat Reial, empleat de Banca, fundador de les Juventuts Socialistes de Ciutat Reial i el seu secretari general fins 1932. En 1931 va  impulsar la creació del Sindicat Provincial de la Banca d'UGT i va ser representant sindical en el Jurat Mixt. En 1933 va ingressar en el PSOE i en 1934 era a més secretari general de la Federació provincial de Treballaadors de la Terra; en abril de 1936 va ser elegit compromisari per a la designació de President de la República.

Durant la guerra civil va combinar càrregs polítics (Conseller Municipal a Ciutat Reial) amb la seua activitat militar en el Front de Madrid. El 7 d'octubre de 36 va ser nomenat Governador Civil de Ciutat Reial fins l'eixida del govern de Largo Caballero, en la primavera de 1937. Va ser secretari provincial de la Federació Provincial Socialista fins 1938 i posteriorment responsable d'organització de la mateixa fins el final de la guerra. Al març de 1938 es va incorporar de nou al front com capità del Tribunal Militar del XX Cos de l'Exèrcit en el font de Terol. Posteriorment va ser nomenat Inspector general d'Investigació Militar (el SIM) en l'Exèrcit d'Andalusia.

El 28 de març de 1939 va aconseguir embarcar en el Stanbrook (passatjer 2.050) cap a l'exili nordafricà. Entre abril de 1939 i agost de 1940 va viure a la ciutat d'Orà i en el camp de Relizane. Entre el setembre del 1940 i del 1941 va ser enrolat en la 8ª Companyia del 8º regimient de treballadors estrangers, en Bou Arfa, en el Marroc francès, un deos més durs camps de concentració. Després de moltes gestions va aconseguir embarcar en el Quanza, rumb a Mèxic, on va arribar en noviembre de 1941. En Mèxic va continuar amb la seua militancia socialista, va regentar diverses tendes d'art, auadres i enmarcacions, sent un dels fundadors de l'Associació Mèdica- Farmacèutica Benèfica Hispana. Va morir a Mèxic en 1989.

Font: Fundació Pablo Iglesias. Arxiu històric. Exili. Biografies.

 

SOLER PALLARÉS, Fernando. Empleat de Correus i membre del sindicat de Correus i telègrafs de la UGT. President de l'Agrupació socialista. Alcalde de Cartagena durant la guerra civil. Es va exiliar en el petrolier Campilo a Orà i va ser internat en el centre nº:2.  Va ser detingut per retardar-se en la presentació periòdica en Comissària i va estar un mes a la presó. Va ser enviat a Colomb Béchar a les companyies de Treball del Transaharià. En 1950 va tornar a Cartagena. Va morir en 1966.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. Biografies / Eliane Ortega: Llista del centre nº:2-ANOM.

SOLIVERES BERTOMEU, José. Nascut el 28-10-1911 a Benissa (Alacant). Obrer de la construcció. En 1932 formava part de la directiva del Sindicat d'Oficis Varis de la UGT com a vocal. El 11-05-1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU).

El 25-09-1936 va eixir amb altres joves de Benissa  cap al front en el Batalló "Alacant Rojo", que més tard es transformaria en la 71 Brigada Mixta., que va tenir un heroic comportament contenint als italians en la batalla de Guadalajara. Va ser promogut a tinent el 31-12-1936 i va resultar ferit en combat  al començament de 1937 en Alts de Bujaraloz, declarant-se-li inútil total, sent traslladat al Centre de Reclutament i Instrucció Militar, CRIM, nº 10 d'Alacant. El 24-1-1938 el  Ministeri de Defensa Nacional, ratificava oficialment el seu nomenament com a tinent en campanya d'Infanteria, amb antiguitat des del 31-12-1938.  

El 28-03-1939 va embarcar en l'Stanbrook des del port d'Alacant ( passatger 1.194). Després va ser internat en el camp de concentració de Le Bossuet. El 15-12-1939 va ser alliberat en ser seleccionat com a obrer agrícola en Boutlélis (Alger). Es va casar amb Annette Paregno el 20-02-1943 en Boutlélis, i va tenir sis fills. Exiliat a Alger francès i després a França durant tota la dictadura franquista.  

Font: LLOPIS SENDRA, R.; BOTELLA IVARS, L.: "Fer la guerra. Diccionari i testimonis dels combatents de Benissa en la Guerra Civil (1936-1939)", Alacant, Institut de Cultura Juan Gil Albert, 2015.

SOTO VIDAL, Francisco. Nascut a Lorca, en 1889/90, va anar durant molt poc temps a una "escola de pobres" on només ensenyaven a "cantar al cor de Jesús". Únicament tenim com a font d'informació unes breus memòries escrites a Orà, en unes condicions límits, en 1941, en les quals confessa: "No sé escriure, però sí que sé el que escric". Va militar com a socialista en la guerra a Lorca. El 28 de març de 1939 van eixir via Murcia cap a Alacant, ell i altres companys, aconseguint embarcar aqueixa nit en el vapor Stanbrook (passatger 189), embarque i travessia del qual apunta records precisos. Tenia 50 anys, figurava com a comerciant i deixava a Espanya dona i un fill. En els primers dies de maig refereix la defunció d'algun refugiat, entre ells del lorquino Eduardo Lumeras Carmona, a causa de les infeccions de les ferides de guerra contretes. El seu enterrament va ser una gran manifestació de duel al qual van assistir més de 2.000 persones. 

Soto va desembarcar amb un grup escortat per la Guàrdia Mòbil cap al centre d'acolliment de l'avinguda de Tunísia a Orà, on va emmalaltir greument de l'estómac i va ser ingressat a l'Hospital Civil, on va ser operat el 28 de juliol de 1939, on va estar ingressat  més de dos mesos. En plena convalescència encara va ser allotjat en l'antiga Presó Civil, en la qual abans van estar  les dones refugiades i els xiquets. Després de quinze dies va passar al Camp de Relizane, que descriu amb traços ombrívols ("terrible sensació d'abandó"). En començar la II Guerra Mundial, segurament la seua deficient salut, li va permetre evadir les Companyies de Treballadors, sent retornat a la Presó Civil d'Orà al març de 1940.

A partir d'ací comença una vida errant, ambulant, sense contactes, "sense diners, sense mitjans, depenent de la caritat pública". No obstant això, va trobar una família que li va visitar a l'hospital i li van cedir una espècie d'habitacle, de golfa, trobant treball en una xurreria, per breu temps. A través d'un altre refugiat aconsegueix una ajuda de la Lliga de Mutilats de Guerra, però li la deneguen al poc. La seua salut empitjora patint una fortíssim vòmit de sang del qual va creure morir, però a l'hospital li van donar l'alta als deu dies "més mort que viu", segons les seues paraules. Continua la seua vida errant a Orà amb ajudes i ocupacions ocasionals, vivint en un rafal. El 19 d'agost de 1940, visita al metge que el va operar, en tal estat, que el retorna a l'Hospital Civil. Va eixir de l'hospital 20 d'octubre de 1940, contractat per un fosc personatge, que li va oferir allotjament i treball de manteniment d'una espècie de corral de porcs i conills i ajudant en els escombriaires de la zona a arreplegar llibrells vells de metall i altres objectes, utilitzant un carro i "un ruc mig mort" que ho avergonyia quan es creuava amb algun conegut.

Tras una greu discussió amb els amos,  una senyora l'ofereix allotjament en una miserable  barraca, a la qual es muda l'1 de març de 1941: "Només tenia un xicotet llit i una maleta". Afeblit, profundament desenganyat de tot, "passa els últims dies escrivint";  les seues anotacions són un llarg i dolorós lamente. Té 54 anys. Signatura, com si fóra el final de les seues memòries el  28 març de 1941 i afig després una nota: "Si yo lllegara amorir antes de volver ami Patria, ruego a la persona que estas memorias le (Mueran los inumanos) cayera en sus manos; las han de passar a mi unico hijo, Fancisco Soto Parets, que abita en España; Lorca provincia de Murcia. Calle de Redón nº 2 (es mi última voluntad)" firma: Francisco Soto Vidal.

Addenda: Documentació oficial de la prefectura d'Orà de 1942 ens aporta les següents dades: Al setembre de 1941 va ser detingut i enviat al C.S. S. (camp d'estada vigilada) de Djelfa, però al març de 1942, la policia sol·licita a la direcció del camp que confirme la seua estada allí. Segons el director de Djelfa, Soto Vidal no havia arribat a ingressar en el fatídic Camp.

Font: Memorias de Francisco Soto Vidal . També està disponible la còpia digital del manuscrit d'aquestes memòries custodiades en Archives Nationales d´Outre-mer, Aix-en-Provence (carp. Orà 92/3256). Aquesta informació, memòries i documentació de l'Arxiu, van ser localitzades per Rosario Die Maculet, a qui agraïm la seua col·laboració.

TOLOSA VALERO, Guillermo. CNT. Pintor i cartellista durant la guerra civil a València, en els serveis de propaganda del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a València i col·laborador habitual com a dibuixant en la revista Nervio de les JJ.LL. de València. Es va exiliar a bord del Lezardrieux des de València a Orà. Va ser internat en Camp Morand en la segona expedició. En la portada del seu barracó va pintar una gran taronja amb rostre de dona. Va ser un dels artífexs de la publicació de la revista Exilio dins del Camp. D'allí va ser traslladat al camp de Cherchell i més tard quan es van formar les Companyies de Treballadors, enviat als camps en ple desert. Va aconseguir escapar-se dels camps i establir-se clandestinament a Alger, refugiant-se en un immoble de la CNT Maison Dingli, als afores al costat d'una vaqueria a la vora un barranc. Després es va traslladar a un pis franc on va conviure amb Muñoz Congost en el barri de Bab el Oued. Allí va sobreviure realitzant imitacions de vells camafeos i xicotets joguets, que venien després com a originals els comerciants. Va ser descobert per la policia i retornat al desert, empresonat en el camp disciplinari d'Ain l'Oued, on va emmalaltir greument. Va morir a l'hospital d'Uxda als 24 anys.

Font: Muñoz Congost en Ideas, revista semanal, septiembre-octubre, año 3 nº 15.

 

TORREGROSA GARCÍA, Ildefonso. Va ingressar en la UGT i les Joventuts Socialistes de Torrevella (Alacant) als 17 anys, sent director del seu òrgan d'expressió Bandera Roja en la guerra civil. Va ser secretari militar de la Federació Provincial Socialista d'Alacant i comissari polític del destructor Almirall Antequera, director del setmanari La Armada , òrgan del Comissariat de la Flota Republicana i portaveu dels mariners de la República. Va eixir a l'exili amb la flota republicana arribant a Bizerta (Tunísia) el 7 de març de 1939. Va ser internat en el camp de concentració de Maknassy i posteriorment en el de Kasserine. Després del desembarcament aliat en les costes d'Àfrica i l'alliberament va procedir al maig de 1943 a la constitució de les Seccions de la UGT i del PSOE a Tunísia i a l'any següent a Orà (Algèria) participant en l'I Congrés de la Federació Socialista del Nord d'Àfrica sent elegit secretari general de la mateixa i director del seu òrgan d'expressió El Socialista d'Alger. Col·laborador dels periòdics Tunis-Soir i Fraternité . A la fi de la dècada dels quaranta o començaments dels cinquanta es va traslladar a França, establint-se a Tolosa. Casat amb la pianista Isabel Agudo Ramis. Va participar com a delegat de les Seccions d'Àfrica del Nord en els Plens Nacionals del PSOE en l'exili celebrats al juny de 1945 i al gener de 1946. Va assistir a tots  els congressos del PSOE i la UGT en l'exili, com a representant d'algunes de les seccions d'Àfrica del Nord i en l'IX Congrés en 1964 representant a la Secció de Tolosa. Va ser membre del Comitè Nacional del PSOE en l'exili des de 1952 a 1955 i el 30 de novembre de 1966 es va incorporar a la Comissió Executiva del PSOE. En 1970 va passar a ser secretari de premsa de la mateixa i director de Le Socialiste de 1970 a 1972. Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (Històric) sent vicepresident de la seua Comissió Executiva. Va participar en els Congressos del PSOE (H) celebrats a Espanya i va ser candidat al Senat per Alacant en les eleccions generals de 1977 i 1979 sense resultar elegit. Va alternar les seues estades a Madrid i Tolosa fins que va decidir tornar definitivament a la seua terra natal Alacant. Quan es trobava a Tolosa preparant la seua volta va morir el 6 de desembre de 1980.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. Biografies. Arxive Exili PSOE; Arxiu UGT Exili (FFLC); Archivo Carlos i José Martínez Cobo (FPI); Dirigentes de UGT (FPI).

 

Procedència: Fundació Anselmo Lorenzo

TORTOSA MARTÍNEZ, Carmen. Nascuda el 19 de gener de 1920 en Roquetas de Mar (Almeria). Filla d'Alfonso Tortosa i de Carmen Martínez. Sense professió coneguda. Estava afiliada al Partit Comunista, dins del qual era secretària de la Unió de Xiques Antifeixistes. El 29 de març de 1939, embarca en el V31 , al costat del secretari provincial del Partit Comunista, Juan García Maturana i una companya, Clara Leal Rodríguez, amb altres noranta-vuit persones més. El V31 arriba a Orà el 30 de març cap a les sis de la vesprada. El vaixell i el seu passatge es van quedar retinguts en la badia durant cinc dies. Carmen es va desfer del seu revòlver. Va ser reclamada com a neboda per la mare de Manuel López i va passar a residir en la rue Larriol , visitant amb freqüència el Centre nº2, en l'avinguda de Tunísia. Posteriorment, a casa de Madame Gutiérrez es va fer pantalonera i costurera. A Algèria, a poc a poc van començar les primeres activitats de propaganda comunista. El Partit Comunista a Orà es va reorganitzar i Carmen, que s'havia traslladat a la casa de la família García, en el barri de Gambetta d'Orà, va començar a col·laborar en les operacions del Partit. Amb l'arribada del govern de Vichy, la persecució policial en el nord d'Àfrica contra els comunistes es va intensificar. Arribem així, ja en 1942, a un arrest que l'inspector Cibrie i l'agent Kitous van realitzar de l'espanyol Andrés Rodamilans, el qual residia en el núm. 39 de l'avenue Guynemer de la capital oranesa. En el moment de l'arrest, Rodamilans es trobava amb un altre refugiat espanyol, José Medina i amb les refugiades Carmen Tortosa i Anita García. La policia coneixia l'existència d'una organització clandestina d'auxili als refugiats, anomenada Socors Roig , que utilitzava fons rebuts d'Amèrica, possiblement des de Mèxic. Al capdavant d'aquesta organització estava Rodamilans, que amb els fons rebuts, assegurava la fabricació i venda de sabó, utilitzant com a intermediàries a Carmen Tortosa i a Anita García. Posteriorment, Carmen va passar al Marroc, tornant a trepitjar Espanya de nou en 1973.

Font: RODRÍGUEZ LÓPEZ, Sofía: "Vidas cruzadas. Las mujeres antifascistas y el exilio interior/exterior", (inèdit). / A.N.O.M., "Informe del Jefe de la Policía Especial de Orán  al Comisario de Gobierno Adjunto al Tribunal Militar", Orán 16 de abril de 1942. ALG GGA 7CAB/32.

TREVIÑO RUBIALES, Manuel. Jerez de los Caballeros (Badajoz) 23/12/1897 - Madrid 05/02/1992. Farmacèutic. Membre de la UGT i afiliat a l'Agrupació Socialista de Madrid des de 1917. Va treballar en la farmàcia de la Mutualitat Obrera de la Casa del Poble de Madrid. Durant la guerra civil va ser regidor de l'ajuntament de la capital d'Espanya en representació del PSOE en la corporació designada el 24 d'abril de 1937 i des del 7 de març de 1938 va prestar servei com a comissari d'Artilleria de l'Exèrcit del Centre.

El 28 de març de 1939 va eixir a l'exili des del port d'Alacant cap al nord d'Àfrica en l'Stanbrook que va arribar a Orà (Algèria) dies després. Va estar internat en els camps de concentració d'Orleansville. El 12-10-1939  va ser traslladat al camp de Ben Chicao, en el qual va ser responsable del SERE. En 1948 es va traslladar a Xile residint a Santiago on va formar part del Centre Republicà Espanyol. Va tornar a Espanya en 1973 establint-se a Madrid on va tenir contactes amb el Partit Socialista de l'Interior (PSI) després Partit Socialista Popular (PSP). Va morir en la capital d'Espanya el 5 de febrer de 1992.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. https://fpabloiglesias.es/entrada-db/5400_trevino-rubiales-manuel/ Fotografia: Arxiu fotogràfic FPI

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VALDIVIA GARRIDO, Antonio va nàixer a Iznalloz (Granada) en 1914. Militant del PSOE i de la UGT. Durant la guerra va pertànyer a la 93 Brigada Mixta, "Batalló García Lorca", aconseguint el grau de sergent. Va combatre a l'Ebre i davant del  Segre, en el qual va resultar ferit. Així va fer la retirada a França. En el desori d'aquells dies de febrer, des de Perpignan va arribar a Laval on va ser hospitalitzat. Després va ser enviat als camps de concentració del sud de França, en Argelès-sud-mer, St.Cyprien i Barcarès... En produir-se la invasió alemanya va formar part de les Companyies de Treball per a estrangers. En el  salve's qui puga d'aquells dies, va marxar en solitari cap a un port atlàntic. De la ciutat de Niort un camió de pròfugs el va portar a Bordeus, i d'allí a Baiona, on va aconseguir embarcar en un vaixell de bandera francès anomenat Kirisi, amb uns altres que fugien del territori francès. Segons el seu propi testimoniatge, no sabia quina era la destinació, només eixir de la França ocupada. A Lisboa van transbordar a un altre vaixell que es dirigia a Casablanca, on van quedar durant dies sense desembarcar fins que les autoritats colonials van habilitar unes escoles on allotjar-los.  

D'allí, els van ficar en un tren cap al desert, amb destinació el camp de concentració de Bou Arfa, però Valdivia va saltar del tren a pocs quilòmetres i va tornar caminant a Casablanca, va ser detingut per no portar documentació i finalment enviat a Bou Arfa en el desert, a treballar de pic i pala en el ferrocarril transahariano. El camp estava custodiat pels militars de la Legió francesa, en plenes arenes del desert sense filats perquè intentar escapar en l'immens desert era la mort segura. Ho manava el camp un tinent francès sobrenomenat "El Tragatanques". Valdivia va estar deu dies aïllat a pa i aigua en el terrible càstig conegut com el tombeau. Quan va eixir del camp després de diversos mesos de produir-se el desembarcament aliat, li havien caigut totes les dents.

Després de l'alliberament va treballar en la base americana, en les cadenes de muntatge dels jeeps i els avions. Vivia amb altres companys en el barri de Marif a Casablanca. Quan va acabar el treball en la base van muntar un taller de fabricació de sabons que venien pels pobles. Posteriorment, es va dedicar al comerç, important mercaderies de França, principalment roba i productes tèxtils, però també màquines de cosir Alfa i altres estris que venia a crèdit als seus clients i que distribuïa per tot el Marroc amb una camioneta pròpia, aconseguint una certa prosperitat econòmica, que li va permetre prestar ajuda a altres companys exiliats.

Després de la independència del Marroc, els refugiats espanyols van passar a dependre de l'ONU. Quan una delegació va arribar a Casablanca i els va proposar residir a Bèlgica, el Canadà o Austràlia, Valdivia amb la seua família ja formada va triar anar al Canadà, en 1964, dedicant-se al comerç tèxtil fins al seu retorn a Espanya a l'octubre de 1980. Es va establir amb la seua filla Carmen a Granada, on va morir el 15 d'abril de 1991.

Font: Carmen Valdivia Campos: Testimonios de exiliados españoles. El campo de  concentración de Bouarfa en Marruecos. Granada, 2016.

 

VALLS FIGUEROLA, Ramón. (Ibi, c. 1912 - Ceuta, 18 d'agost de 1944). Mecànic ajustador a la seua ciutat natal, en produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 que va donar lloc a la Guerra Civil, es va incorporar a l'Exèrcit Popular de la República. Al final de la contesa, va aconseguir arribar al port d'Alacant, sent un dels milers de refugiats que aconsegueixen eixir del mateix camí de l'exili en el vaixell de càrrega Stanbrook (passatger 1.222). Va desembarcar a Orà  (Algèria), però prompte es va traslladar a Casablanca (el Marroc), on es va unir al grup antrifranquista,  Unió Nacional , que propugnava el PCE. A l'inici de 1940, es va traslladar a Tànger per a activar la UNA. Després va marxar a Ceuta, on va ser detingut en 1941 al costat dels també resistents antifranquistes alacantins José Congost Pla i Antonio Reinares Mentola, tots pel que sembla membres de la Joventut Socialista Unificada. Allí van ser sotmesos a un consell de guerra que els va condemnar a pena de mort. La seua esposa, Ángela Barracera, va ser sotmesa a tortures i empresonada al no revelar el lloc on es trobava. La filla de tots dos, Odessa Valls, que era una nounada, va ser batejada en contra de la voluntat dels seus pares per membres de Falange  que la van vestir amb camisa blava per a l'acte religiós, canviant-li el nom d'Odessa pel de María. Després de romandre pres en el fort de l'Hach o  tres anys, va ser executat a l'agost de 1944 i enterrat en una fossa comuna. En  1 949, companys del mort van traure les seues restes i els van enterrar en un nínxol de la localitat de Ceuta, juntament amb Congost i Regnares que també havien sigut afusellats. La seua família va ser informada poc després de la mort en assenyalar-li que havia mort d'una "hemorràgia interna", però molts anys més tard van saber per la premsa que havia sigut executat. La seua filla va poder localitzar les seues restes en 2011.

Fuentes: SANCHEZ MONTOYA, Francisco (2004). Ceuta y el Norte de áfrica. República, guerra y represión 1931-1944  Granada: Ed. Nativola. / Wikipedia .

VARGAS RIVAS, Antonio. Nascut el 17 d'octubre de 1917 en Adra (Almeria). Forner de professió i militant de la CNT d'Adra, va ser milicià durant la guerra. Va arribar a Orà en el Quita Penas el 12 de març de 1939. Va passar pels camps Suzzoni , en Boghar; Morand, en Boghari i finalment el terrible camp de Djelfa. Va ingressar en les Companyies de Treballadors, passant pel departament de Constantine, a les localitats d'Armandy-Ourkis i Kenchela, on els refugiats havien d'obrir rases per a construir carreteres, tot això sota un sol de justícia, un menjar insuficient i dormint sobre una estora d'espart sota les fredes nits i amb l'aguaite dels escorpins i els escurçons. Posteriorment, es va allistar en la Legió Estrangera i va estar en Sidi-Bel-Abbés. Es va escapolir de la Legió i va estar per Orà uns deu mesos, on va perdre la documentació i va acabar en el camp de Djelfa, arribant al camp l'1 de setembre de 1941. Una vegada allí va treballar com a forner. Al començament de 1942 va sol·licitar formalment el seu alliberament del camp, però va ser rebutjada. Després del desembarcament aliat de novembre de 1942, Djelfa va continuar actiu fins que, al març o abril de 1943, Antonio Vargas Rivas va abandonar el camp i es va unir a les Forces Armades Britàniques, ingressant en el VIII Exèrcit, acabant el seu exili a Londres.

Font: A.N.O.M., "Informe del Comandante del campo de Djelfa al Comandante Militar del territorio de Ghardaia", Djelfa, 17 defebrerde 1942. ALG GGA 9H/120.

VÁZQUEZ GONZÁLVEZ, Francisca ("Frasquita"). (Elx, 27-VII-1907 - XII-1993). Militant de les Joventuts Socialistes i de la UGT des de 1930. Va col·laborar en el setmanari El Obrero i va anar també presidenta i una de les fundadores del Grup Femení Socialista,  Va marxar com a miliciana al capdavant de Madrid i va actuar en primera línia en la Serra. A la volta del front es nomenada Consellera municipal (Beneficència i Sanitat; Festivitats i Espectacles). Va renunciar per malaltia el 26 d'octubre de 1938. Va entrar de nou en el Consell Municipal substituint a Pedro Hidalgo Maciá el 15 de febrer de 1939. Va participar també en Auxili Familiar i com a secretària d'ajuda de Socors Roig Internacional (agost de 1937). Va ser també delegada a la fàbrica Ripoll SA. Va marxar a l'exili a Algèria amb el seu espòs en l' Stanbrook , establint-se a Orà  i, on va romandre fins a 1964, en què va marxar a França. Va tornar de l'exili en 1970. Fins a la seua mort va ser presidenta d'honor de l'Agrupació Socialista Il·licitana.

Font. Càtedra Pedro Ibarra. Elche.me . / Fundació Pablo Iglesias. Biografies.         

VÁZQUEZ LEÓN, Ángeles. Nascuda a Jimena de la Frontera (Cadis) en 1923. Molt prompte va descobrir la seua passió per la lectura i el teatre. El seu pare era sabater i va tenir una infància sense massa estretors econòmiques fins que la família va anar creixent. Al començament de la guerra van haver de fugir del poble davant l'arribada dels falangistes, van passar diversos dies en el camí fins a Màlaga. Allí va treballar com aprenenta de costura. En produir-se l'atac italià a Màlaga es va desencadenar la gran "Desbandá", per la carretera de Màlaga a Almeria, que Ángeles va viure amb la seua família com una tràgica odissea, al febrer de 1937. La seua família va ser allotjada provisionalment a la Casa del Poble d'Almeria i en l'estació van esperar dos dies a l'arribada d'un tren que mai va arribar, però finalment van trobar un vaixell que els va traslladar a Alacant. La família es va dispersar entre diverses famílies d'Alacant que els van acollir inicialment. Ángeles va entrar a treballar primer en un taller de costura i més tard d'auxiliar d'infermeria a l'hospital "Joaquín Costa", un col·legi reconvertit.

Va embarcar amb tota la família en el Ronwyn el 12 març, com els cellers estaven plenes de gom a gom i en unes condicions insofribles, les dues germanes van pujar a la coberta on van poder escoltar, mortes de por, com el capità parlava amb un vaixell de l'altra zona que els comminava a seguir-lo cap a les Balears, però en un determinat moment el capità va canviar de rumb. El rebombori i el nerviosisme dels homes va ser gran perquè no volien lliurar-se de cap manera. Un tripulant les va portar a dues cabines. Ángeles diu: "hi havia un senyor major que després vaig saber era un metge molt conegut a Alacant, un búlgar de mitjana edat i un matrimoni jove de jovençans". No els van deixar desembarcar a Orà i enmig d'una gran tempesta els van portar a Tenés. A les dones i els xiquets els van portar a Carnot, que es va convertir setmanes més tard en un camp de reagrupament familiar.  Van aconseguir arreglar els papers per al retorn Espanya, però quan van eixir amb destinació a Alger, havia esclatat la Guerra Mundial. El vaixell que els havia de traslladar a Màlaga va fer un estrany periple. Van haver de desembarcar en Port Vendrés, a França, i després creuar de nord a sud Espanya per a arribar a Màlaga. Tres anys després el bumerang va tornar d'on va eixir.

Font: Angeles Vázquez Limón (1998), Un boomerang en Jimena de la Frontera. Guerra, huída y exilio de una niña campogibraltareña.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

VERA SARABIA, Crístobal, conegut com a "Telar", va nàixer en 1902, a Jimena de la Frontera (Cadis), de professió traginer. Durant la Segona República va estar afiliat a la CNT i a Esquerra Republicana. Va organitzar i va donar un gran impuls al sindicat de traginers de la zona, que va arribar a comptar amb més de dues mil afiliats, independent però en coordinació amb el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la localitat que estava integrat en la CNT.

Després del triomf del Front Popular va ser designat  Alcalde de la nova Gestora de l'Ajuntament el 22 de febrer de 1936, continuant en l'alcaldia, començada la guerra,  a més de president del Comitè del Front Popular que es va constituir per a la defensa del poble davant un possible atac dels sediciosos, fins al 28 de setembre de 1936,  en què Jimena va ser pres per les tropes de Regulars de Franco. Van ser mesos molt durs al capdavant de l'alcaldia, amb el boicot pels terratinents al pagament d'impostos locals i la contractació de jornalers del poble, intents d'avançar una revolució social i, després de la presa immediata per les tropes revoltades dels municipis del litoral camp-gibraltareny, l'allau cap a Jimena centenars de refugiats  als quals calia allotjar, alimentar i frenar els seus desitjos de venjança contra la dreta del poble pels afusellaments indiscriminats dels seus familiars en els seus punts d'origen.

Vera, al costat de quasi la meitat del poble, que comptava llavors amb més de 8.000 habitants, el 28 de setembre de 1936, al capdavant d'un esquadró de milicians a cavall que havia format  en Jimena amb els equins confiscats als seus propietaris, per a vigilar i defensar l'entorn del poble, davant la superioritat dels atacants procedents d'Algesires, va haver de fugir cap a la costa. A continuació, "Telar" sense deixar el seu esquadró de cavalleria es va incorporar al capdavant republicà d'Ojén i Pelada, amb seu a Marbella. Quatre mesos després va quedar aïllat, en l'avanç de les tropes magrebines cap a la costa i de l'exèrcit italià per la Serra per a la presa de Màlaga capital, a principis de febrer de de 1937, ocultant-se durant nou mesos en una finca pròxima a Jimena. Aprofitant un transport de carbó, va aconseguir arribar a la Línia de la Concepció en poder dels franquistes. Allí va estar amagat diversos dies en un galliner i ajudat per uns amics, va aconseguir en una barca inntroducirse a Gibraltar, des d'on va passar a Tànger.

Des de la ciutat tangerina, "Telar" va emprendre novament ruta marítima amb destinació a Marsella, i des d'allí va entrar de nou a Espanya fins a arribar a Barcelona, a la fi de novembre de 1937, demanant destinació militar en el front del Sud, el més prop de Jimena que seguira en poder republicà, que estava establit en el front de Magraner. Més d'un any va estar "Telar" entre les muntanyes del Penell i del Mulhacén a Sierra Nevada, passant fam i fred, en un front estabilitzat a efectes militars encara que amb constants escaramusses, que cap de les parts en el conflicte el va tenir entre les seues prioritats.

El triungo del colp de Casado a Madrid, el 5 de març de 1939, va comportar el pràctic desmorronamiento de tots els fronts republicans i va fer que la seua unitat militar, atrinxerada a Sierra Nevada, on estava "Telar", que havia aconseguit el grau de capità de cavalleria, es plantejara retrocedir i replegar-se finalment fins a Cartagena, conscient que tot estava perdut per a la República.

En el Port de Cartagena, "Telar" va pujar a bord del vell petrolier Campilo, un vaixell de la CAMPSA sota bandera monàrquica espanyola, amb 600 passatgers, d'ells uns 300 militants de la CNT, passa ser portats a les costes algerianes d'Orà. Va embarcar in extremis el dia 29 de març, a les tres i quatre de la vesprada. Després de patir la quarantena en el vaixell, va passar a ser internat en els camps de concentració, acabant en el de Colomb Bechar per a fera treballs forçats relacionats en  la construcció de la infraestructura del ferrocarril del Transahariano on va arribar el seu batalló a realitzar 125 quilòmetres.

A la fi de 1942, després de la "Operacion Torch" del desembarcament a Algèria d'estatunidencs i britànics, "Telar" va ser alliberat al costat dels seus companys d'infortuni. Es van obrir banderoles d'enganxament p batalles per a anar a combatre als nazis i es va allistar en l'Exèrcit anglès, acabant en el Vell Continent en les principals batalles, arribant quasi a les portes de Berlín, segons el seu propi testimoniatge. Després de la guerra, es va exiliar a Londres, on va portar a la seua família, dona, Josefa Martín Ramírez, i els seus tres fills, des de Jimena, de la qual més tard es divorciaria, formant una nova parella, originària del País Basc, María Belardi, 38 anys menor que ell, "Telar" va treballar en les línies fèrries britàniques on va patir un accident laboral, atropellant-li un tren, la qual cosa li va fer perdre una cama. Va tornar per uns dies a Jimena des del seu exili londinenc en l'estiu de 1987, comptant amb 85 anys, i després d'expressar el seu desig d'acabar la seua vida en la seua localitat natal, sense que se sàpia exactament la data i lloc de la seua defunció.

Font: Blog d'Ignacio Trillo

 

VERARDINI DIEZ DE FERRETI, Antonio.  Va nàixer a Madrid el 13 de juny de 1910, el menor de vuit germans, en el si d'una família acomodada. El seu pare es deia Giuseppe Verardini Ferreti, enginyer de Mines (d'origen italià, de Bolonya) i la seua mare Áurea Díez, dona culta. Als 14 anys era un batxiller avantatjat i amb 21 anys un jove amb enginy i recursos, que va tenir la iniciativa de formar-se a l'estranger. Per la seua rebel·lia va ser expulsat del Col·legi dels Jesuïtes i va marxar a estudiar Enginyer Mecànic en la Politècnica de París. Va ser l'enginyer més jove de la seua promoció, acabant la carrera en només dos anys. A la seua volta a Madrid es va traslladar a Ceuta on constitueix una empresa de construccions amb molts projectes, però li donen l'esquena pel seu esperit llibertari i revolucionari. En una entrevista en el setmanari Mundo Gráfico en 1937 desmenteix que fóra un estafador i compte que va ser empresonat per la seua ideologia anarquista i revolucionària. La realitat és que va estar processat i jutjat per la secció primera de l'Audiència Provincial de Madrid el 23 d'abril de 1935, acusat de diverses estafes i delictes. Mentre complia condemna des de 1931, va coincidir i va fer gran amistat amb Cipriano Mera, que estava complint condemna per motius polítics. En el Nadal de 1932, estant pres en la presó Model, va dur a terme una altra estafa a un conegut pres company de cel·la, digna d'una pel·lícula. L'estafat era ni més ni menys que el banquer Juan March, l'home més ric d'Espanya.

En esclatar la guerra Antonio Verardini va passar de soldat ras a tinent en una setmana. Els milicians van rebre un carregament rus de metralladores i altres armes sofisticades desmuntades. Ell va prendre la iniciativa d'ensenyar a tots com havien de muntar-se i va començar a destacar entre els altres. Aqueixa circumstància al costat de la seua amistat amb Mera li van fer arribar a Cap de l'Estat Major de la 14 Divisió i de l'IV Cos d'Exèrcit després, com a compte Cipriano Mera en les seues memòries. El 7 de maig de 1938 li va ser concedida la medalla de Sofriment per la Pàtria, en haver sigut ferit en una cama en acció de guerra en el front de Conca en 1936.

En la "Causa General" instruïda pel Ministeri Públic, en el seu procediment sumaríssim d'urgència nº 48.924, del Jutjat Especial de Contraespionatge, es denuncia a Antonio Verardini com directament implicat de la txeca de la falsa Ambaixada de Siam, una sinistra acció d'inimaginable novel·la negra. El local havia sigut confiscat durant els primers dies de la guerra per l'Ateneu Llibertari de la CNT. El parany va ser ordit des del Comitè de Defensa de la CNT, amb el beneplàcit d'Eduardo Val, president del mateix i del cenetista Manuel Salgado Moreira, sempre segons l'acusació. El ganxo per a atraure als desafectos i "quintacolumnistas" al recer de l'ambaixada de Siam va ser Alfonso López de Letona, que va actuar durant tot el conflicte com a espia doble, conegut calavera d'una gran família madrilenya, secretari i guardaespatles del polític ultraconservador Antonio Goicoechea (a qui va acompanyar en la seua fugida a Portugal) i pinxo ocasional de Falange. López de Letona comptava amb nombrosos amics refugiats en ambaixades i altres centres sota bandera diplomàtica. López de Letona va mantenir una vella amistat amb Verardini, gestada als patis de la presó Model. Desesperat pel perill que en aquells dies corria la seua vida, Letona cerca a Verardini i li demana protecció. Verardini posa preu a aquesta protecció i li demana, a més d'informació d'alguns dels seus amics, que faça córrer entre ells la bona nova de l'obertura de l'Ambaixada de Siam. Lluny de tota sospita, López de Letona assegura així als seus amics dretans amagats, la bondat d'acollir-se amb els seus familiars i pertinences, especialment joies i diners, a la protecció de l'ambaixada de Siam. No tardaran a presentar-se en la falsa ambaixada els primers incauts que, després de ser rebuts amb grans atencions, són allotjats en habitacions proveïdes de micròfons ocults.

Una indiscreció d'un guàrdia d'assalt Bonilla, còmplice de Salgado i Verardini en l'engany davant el general Miaja va motivar la seua intervenció, exigint que es posara fi a aquesta operació, que desprestigiava a la República. Quan es va ordenar el tancament del local, els que allí estaven refugiats van ser conduïts a la Brigada d'Investigació Criminal al carrer Víctor Hugo, on tenia una de les seues seus la Brigada del Començar el dia; la majoria dels homes van desaparèixer, quasi tots ells eren militars. Les víctimes d'aquest cruel engany van ser poques perquè la fictícia ambaixada només va funcionar uns dies i perquè algunes integrants de l'Auxili Blau, infiltrades en el SIM, van avisar a temps a alguns dels possibles enganyats.

Antonio Veradini es va casar amb Antonia Bronchalo Lopesino, la futura actriu "Lupe Sino" amant de Manolete, i van viure junts a Madrid durant la guerra. A punt d'acabar-se la guerra la parella va trencar i cadascun es va anar pel seu lloc. No se sap amb certesa si aquesta ruptura es va deure a una decisió oportunista i de conveniència d'Antonia o per desavinences de la parella sobre el seu futur junts incert després d'una guerra perduda.

Antonio Verardini va fugir a Orà on al principi va estar pres en el camp de concentració de Morand en Boghari. Va aconseguir escapar d'allí allistant-se com a voluntari en l'exèrcit francès. Va participar en la segona Guerra Mundial en el bàndol aliat. Comptava amb l'avantatge de parlar perfectament tres idiomes: italià, espanyol i francès, amb el que se'l va destinar a interferir les comunicacions de l'exèrcit italià traient profit d'això i dels seus serveis el bàndol aliat. És nomenat comandant dels cossos francs després del desembarcament aliat en 1942 i participa en diverses accions armades contra els exèrcits italo-alemanys. En 1944 forma part de la redacció Alger Republicain i de Fraternitat. Excèntric sempre, es va dedicar a fabricar paper moneda per a envair Espanya de bitllets falsos i desestabilitzar l'economia franquista.

Després de la guerra va aconseguir la nacionalitat francesa i es va anar a viure a París en el barri de Montmatre, on va treballar com a enginyer embardissat en els seus treballs de recerca, concretament sobre la teoria de la " nucléonique ". Va deixar escrites i publicades algunes obres en francès, entre elles un llibre de poemes titulat "26 Poemes" sota el pseudònim d'Harry Bann. Va morir a la fi dels anys 1980 en una residència d'ancians a l'Hospital de Déu de París.

Muñoz Congost fa algunes referències a la personalitat de Verardini en els anys algerians, especialment al seu comportament en el gran acte d'homenatge a Federico García Lorca a la sala Pierre Bordes en la qual en comptes de sonar l'himne de la República, Verardini va donar el canvi per "A les barricades", al qual van assistir les autoritats francesos d'Alger, que van escoltar tots en peus. Animador del cercle Federico García Lorca.

Font: Blog Larga Cordobesa / José Muñoz Congost, Por tierras de moros...op. cit .

VERDEGUER HIPA, Vicente  (València, 30/05/1914 - Bétera (València) 12/02/2008). Conegut com "Ferramenta". Afiliat molt jove a les Joventuts Socialistes de València, ingressant en la UGT i en l'Agrupació Socialista  en 1932. Va ser membre de la Federació Universitària Escolar (FUE). Gran entusiasta de la línia revolucionària de Francisco Largo Caballero. Va estar un mes la presó Model de València per la seua participació en la revolució d'octubre de 1934. En produir-se el colp d'estat de juliol de 1936 es va incorporar al cos de Carabiners, combatent en el front de Guadalajara i a Terol. Posteriorment va ingressar en la policia (d'ací el seu sobre nom), sent escorta d'Isidro Escandell i del president Francisco Largo Caballero a València. Finalitzada la guerra va eixir en el vaixell anglès African Trader rumb a Orà (Algèria). Va estar internat en els camps de concentració de Camp Morand (Boghari) i posteriorment en Colomb Bèchar, treballant en la construcció del ferrocarril Transahariano, fins que va ser alliberat en 1943, establint-se a Orà com a ebenista. En 1963 es va traslladar a França i en 1966 va tornar a València. En 1971 es va incorporar a les organitzacions socialistes clandestines de València i en 1972 va assistir al XII Congrés del PSOE en l'exili celebrat a Tolosa. Va morir a Bétera (València) el 12 de febrer de 2008.

Fonts: Entrevista a Vicente Verdeguer Hipa realitzada per Juan Gallego Sanz, 26-06-2007, en Fundació Francisco Largo Caballero, Arxiu oral del sindicalisme socialista / Diari Levante (València) 13-02-2008; El Punt (València) 01-03-2008;   https://fpabloiglesias.es/entrada-db/20318_verdeguer-hipa-vicente/

 

 

 

 

 

 

VIA FERNÁNDEZ, Ramón. Va nàixer en una família obrera el 31 d'agost de 1911 en Pont de Vallecas. Comença a militar en la Unió General de Treballadors en 1932, en la secció de cuchilleros de la Societat Obrera metal·lúrgica "El Baluarte". En la Vaga General  d'octubre de 1934 és empresonat sota acusació de rebel·lió militar. Quan es produeix el colp d'estat al juliol de 1936 s'afilia al Partit Comunista d'Espanya, participant activament en els assalts a les casernes de Madrid. Va combatre  en els fronts de Somosierra, Guadalajara, Villaverde-Vallecas, en la 73 brigada mixta, i en 1938 és enviat a Aragó, ascendint a comandant.

A la fi de març de 1939 al costat de milers de vençuts, es dirigeixen a l'últim reducte republicà: el port d'Alacant. Allí aconsegueix embarcar en el vell Stanbrook que va a Orà (Algèria). Una vegada allí, els homes són traslladats i concentrats a Camp Morand. Ramón prompte destaca entre els seus companys, convertint-se al juliol de 1939 en el responsable del PCE en el camp. A la fi de 1940 aconsegueix escapolir-se, però és detingut i enviat a una Companyia de treballadors en ple desert per a la construcció del ferrocarril transsaharià, fins que aconsegueix novament escapolir-se amb èxit al juny de 1941. Va poder traslladar-se a Marsella on va col·laborar amb la Resistència francesa, però es veu obligat, per a escapar de la policia, a tornar a Orà al novembre de 1942 després del desembarcament aliat en el nord d'Àfrica. Prompte seria nomenat a Orà responsable de l'aparell de propaganda del PCE que publica el periòdic clandestí Lluita Social.  

És llavors quan Ramón té més facilitat de moviments i el PCE li encomana l'organització d'un grup de militants comunistes capacitats en tècnica guerrillera, amb la missió d'organitzar sota les seues ordres l'Agrupació Guerrillera de Màlaga. A la fi d'octubre de 1944 Ramón desembarca a la platja de Cerro Gordo d'Almuñécar (Granada), encapçalant el primer grup de deu quadres guerrillers. La labor política i educativa de Ramón en l'agrupació guerrillera va ser formidable, i va arribar a editar un periòdic en ciclostil: Por la República. Órgano del Ejército Guerrillero de Andalucía.

El 15 de novembre de 1945 la Policia franquista deté a Ramón, que va ser sotmès a cruels tortures, sense que arribara a delatar a cap company. El 1 de maig de 1946 aconsegueix escapolir-se juntament amb vint-i-cinc presos de la Presó Provincial de Màlaga, gràcies a un túnel de més de trenta metres, abans que arribara la data del judici en el qual segurament li hagueren condemnat a mort. El 25 de maig la Guàrdia Civil i la Policia descobreixen el seu amagatall. Després d'un intens intercanvi de trets, el vallecano Ramón va caure mort. Tenia 34 anys.

Font: VALLECAS VA, 26 de maig de 2018. Autor,  Javier Fernández Rincón: "Ramón Vía Fernández. Un héroe vallecano":  htps://vallecas.com/ramon-via-fernandez-un-heroe-vallecano/

 

VIZCAÍNO VITA, Francisco. Almeria. Advocat. Es va traslladar a la capital d'Almeria amb la seua família al començament dels anys vint. Va estudiar la carrera de Dret en la Universitat Central de Madrid. Va treballar com a passant en el bufet de Luis Jiménez de Azúa. Afiliat a les Joventuts Socialistes d'Almeria, sent vicepresident de la seua Junta Directiva a l'octubre de 1932. Aqueix mateix any va ingressar en l'Agrupació Socialista i a l'octubre de 1933 va ser triat sotssecretari de la Federació Provincial d'Agrupacions Socialistes i al maig de 1935 secretari d'aquesta. Finalitzada la guerra civil va eixir des del port d'Alacant rumb a Orà (Algèria) en l' Stanbrook . Una vegada en el nord d'Àfrica va estar internat en Bou Arfa (Algèria) i va treballar en la construcció del ferrocarril Mediterrani-Níger. Posteriorment es va enrolar en l'exèrcit francès. Va participar en l'I Congrés el PSOE en l'exili celebrat al setembre de 1944 representant a Àfrica del Nord i sent triat en el mateix vocal 5º de la Comissió Executiva del PSOE en l'exili. Al novembre d'aqueix mateix any la Federació Socialista d'Àfrica del Nord va invalidar la seua elecció ja que no se sentia integrada en l'organització de França. Posteriorment, febrer de 1945, la Federació Socialista d'Àfrica del Nord va celebrar el seu Congrés a Orà decidint per unanimitat la seua incorporació al PSOE de França. En 1948 va marxar amb el seu germà Benito a Caracas (Veneçuela) deixant arracada en la Secció del PSOE d'Orà un expedient disciplinari per "calúmnies i falses notícies" que es va resoldre finalment amb la seua expulsió al juliol de 1949. Per aqueixes dates pertanyia a la Secció del PSOE de Caracas, de la qual continuava formant part al començament de la dècada dels setanta. Amb l'ajuda de Luis Jiménez de Azúa va treballar en el Ministeri d'Hisenda de Veneçuela i després de convalidar el seu títol d'advocat va establir bufet propi. Va morir a Caracas.

Fonts: Fundació Pablo Iglesias. Biografies: Arxiu Exili PSOE; ANU/França; Documentació Joaquín Almeida Sande(FPI); R. QUIROSA-CHEYROUZE Y MUÑOZ y A. VIDAL GÓMEZ. Benito Vizcaíno Vita, socialista almeriense en el exilio.- En: III Congreso sobre republicanismo.  Priego (Còrdova): Patrocinio Niceto Alcalá-Zamora Torres, 2005.

ZAPLANA ZAPLANA, Cayetano (L'Estret de Sant Ginés, Cartagena 1915-Pilar de la Foradada, 2014). Militant anarcosindicalista. Als 10 anys va començar a treballar en la mina de l'Estret de Sant Ginés amb el seu pare; als 15 va patir un greu accident laboral que li va destrossar la cama i li va deixar coix per a tota la vida. En eixir de l'hospital on va haver de romandre tres anys, va haver d'ocupar-se de la seua família a causa de la mort del pare.

En 1933 va organitzar la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena juntament amb Francisco Lledó i uns altres. En la guerra civil va treballar en els tallers del periòdic "Cartagena Nova".

En acabar la guerra en 1939 va aconseguir embarcar-se en l'Stanbrook i arribar a Orà. Des d'allí, igual que molts compatriotes, va ser portat al camp de concentració de Camp Morand. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià i posteriorment a Camp Suzzoni fins que va ser alliberat i va poder establir-se a Alger en 1943. (Veure transcripció del seu testimoniatge personal d'aquest període).

En 1946 es va traslladar a França on va continuar militant en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional, primer a Lió i més tard en Vilefranche-sud-Saône, on va treballar en una fàbrica d'automòbils. En els anys 60 es va traslladar a Perpinyà, ciutat en la qual romandria 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT i col·laborant amb diverses publicacions anarquistes, particularment amb Cénit, del qual era articulista habitual.

A l'abril de 1993 va tornar a Espanya, instal·lant-se en la població alacantina del Pilar de la Foradada, on va morir el 14 de març de 2014. Va mantenir la seua militància anarquista fins al final de la seua vida. Els seus testimoniatges estan arreplegats en el documental Cautivos en la arena i el seu arxiu personal es custodia en la Fundació Anselmo Lorenzo.


Fonts: Web Sobre la anarquía y otros temas / CARPENA,P., DUPUY, D., TELLEZ, A. Les anarchistes espagnols dans la tourmente, 1939-1945. (Bulletin du CIRA, nº29-30) / Fundació Anselmo Lorenzo.

 

ZARAGOZA MATEO, Javier. Natural i veí de Callosa de Segura. Rastrillador, nascut el 18-XI-1908. Membre del PSOE. Fundador de les Joventuts Socialistes en 1928, va anar després vocal i tresorer d'aqueixa organització. Havia sigut processat en 1931. Afiliat a UGT i dirigent del SRI. Va marxar a Orà en l'Stanbrook i va estar internat en el camp de Morand en Boghari. Va participar en la constitució de les Seccions del PSOE, la UGT i la JS d'Orà (Algèria). Va assistir a diversos Congressos del PSOE en l'exili, en el nord d'Àfrica. Al febrer de 1966 la Comissió dictaminadora de repatriació d'exiliats polítics demana informes seus. Segons la Guàrdia Civil, es troba a Orà. Va tornar a Espanya després de la mort de Franco al començament de 1971. Després de l'escissió de 1972 va formar part del PSOE (Històric) i en 1976 va ser delegat per Alacant en el XXVII Congrés del PSOE (H) celebrat a Madrid. Posteriorment es va incorporar al PSOE (Renovat). Va morir a Alacant en 2002.

Autor: Francisco Moreno Sáez.

Fonts: Causa General - BOPA, 2-XI-1939 -Tania Baeza - Fundación Pablo Iglesias.

 

 

 

Les dades personals recopilades han sigut obtinguts principalment de publicacions, documents de diversos arxius, pàgines web i d'informació proporcionada pels titulars (avui morts) o familiars directes. D'acord amb la normativa espanyola de protecció de dades de caràcter personal els hereus d'una persona morta que acrediten degudament tal condició, així com el marmessor testamentari o aquella persona o institució a la qual el mort haguera conferit un mandat exprés per a això podran dirigir-se al responsable o encarregat del tractament a fi de sol·licitar l'accés a les dades personals d'aquella, i, en el seu cas, la seua rectificació o supressió. Per a això, el representant del mort haurà de presentar sol·licitud acreditant la condició de representant dirigida a la Gerència de la Universitat en el Registre General de la Universitat d'Alacant, presencialment en les oficines de registre de la Universitat o bé a través de la seua Seu electrònica (http://sedeelectronica.ua.es) segons el que s'estableix per la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les administracions Públiques.

 

L'exili republicà en el nord d'Àfrica


Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3400

Fax: (+34) 96 590 3464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464